Fira Bau 2019, Munic
Aquest gener es va celebrar la Fira BAU2019 a la ciutat de Munic, una ciutat situada al centre d’Europa i amb una situació del sector de la construcció molt favorable en el país. La fira ha estat tot un èxit un any més, així ho corroboren les dades que em van facilitar arrel d’una trobada amb Raphaela Kollmann, Project Manager de la Fira Bau per a Espanya.
Després de moltes bones experiències dels darrers anys, aquest any la Fira Bau 2019 va tancar amb nous records. Dels més de 250.000 visitants de la fira, 85.000 procedien de 150 països de l’estranger. Aquest any el número d’expositors ha pujat i va caldre obrir un nou Pavelló per donar-los cabuda a tots. En total hi han hagut 2.250 expositors, de 45 països diferents, distribuïts en un espais de 200.000 metres quadrats. Aquest any hi ha hagut 63 expositors espanyols, que comparat amb els als anys anteriors també és una xifra que ha augmentat. Aquestes xifres fan que la Fira Bau sigui la líder mundial en arquitectura, material i sistemes.
Les visites que vaig poder fer a la Fira van ser molt interessants. En aquesta fira vaig poder veure molts sistemes que introdueixen ja als materials nous conceptes de disseny, noves tecnologies, nous sistemes de construcció i producció. També vaig poder comprovar fins a quin punt afecta la digitalització al futur de la construcció en els expositors de BAU IT. Es interessant veure que cada cop augmenten més el número d’empreses amb components i sistemes “intel·ligents”. En alguns estands, com és el cas del de Frauhofer, es podien tornar a veure innovadores investigacions sobre materials, sistemes constructius de façanes que en un futur ajudaran a tenir edificis més sostenibles.
Aquesta evolució del mercat Digital en la construcció que Messe Bau i Bundesverband Bausoftware (BVBS) hagi vist la necessitat d’informar-se que tenen els professionals de la construcció en aquest nou món de la Digitalització. I a partir d’aquí la BVBS ens ha donat una bona notícia aquest any: ha presentat una nova fira que s’anomena digitalBau. Aquesta fira tindrà lloc de l’11 al 13 de Febrer el 2020 a la ciutat de Colònia. Serà una fira que es realitzarà cada dos anys alternant-se amb la fira Bau, la propera edició de la qual ja se sap que tindrà lloc de l’11 al 16 de gener el 2021.
Els quatre fòrums del congrés van acollir temes molt interessants on es van discutir els grans temes del sector, explicats per experts de l’arquitectura, la investigació i la indústria. Un dels temes que va tenir força reclam va ser el del BIM. Alemanya hi ha molt pocs despatxos encara que s’hagin llençat a implementar BIM als seus projectes i costa que els arquitectes i constructors l’implementin, ja que encara no veuen la necessitat d’usar-lo, tenint en compte que implementar BIM requereix un gran esforç econòmic, de recursos i temps.
Per acabar, felicitar al despatx Harquitectes de Sabadell que va ser premiat pel seu projecte del centre cívic Cristalleries Planell, el qual va ser presentat en l’entrega de Premis 2018 de la Revista Detail.
Lluís Casadevall, arquitecte. Corresponsal del COAC a Munich Alemanya
“Serviço Social do Comércio” São Paulo, escampant cultura per la ciutat
La ciutat de São Paulo, capital de l’estat de São Paulo, des dels seus inicis, s’ha relacionat amb la cultura.
El qualificatiu “paulista” (gentilici de l’estat de Sao Paulo) descriu quelcom originari d’aquesta ciutat, i defineix una manera diferent de fer, de parlar, de treballar, de relacionar-se. A Rio de Janeiro segur que prefereixen la versió “carioca”, menys estressada i més romàntica.
La llista d’edificis a la capital paulista relacionats amb la cultura es fa inacabable. Museus, teatres, auditoris, espais per exposicions, centres culturals. Els podem trobar al centre, a les grans avingudes, als parcs, als barris residencials. Per a una visita ràpida recomano el Centro Cultural São Paulo. La marca paulista també acompanya esdeveniments culturals com la Bienal de Arte o la Mostra de Cinema.
En l’àmbit de l’arquitectura, el segell de la ciutat va apareix durant la segona meitat del segle passat, quan un grup d’arquitectes paulistes, encapçalats per Vilanova Artigas i Paulo Mendes da Rocha, van crear el que s’ha anomenat Arquitectura de l’Escola Paulista o Brutalisme Paulista. L’avinguda més transitada de la ciutat, com no podria ser d’una altra manera, és la Avenida Paulista. Voreres amples, carril bici, carril bus, connectada al metro, sense cablejat aeri, tancada al trànsit els diumenges. Tota una declaració d'intencions de l’urbanisme modern de qualitat que desitgen els paulistes per a la seva ciutat. I amb un lloc de trobada central, icona de la ciutat, el Museu de Arte de São Paulo, el MASP de Lina Bo Bardi.
Aquest mes de maig finalitzen dues exposicions a Barcelona sobre aquesta irrepetible arquitecta paulista d’origen italià. Junt amb el Masp i la Casa de Vidro, l’obra més important i coneguda de Lina Bo Bardi a São Paulo és el Sesc Pompeia, un centre cultural, social i esportiu, construït en una antiga fàbrica i inaugurat en dues fases entre els anys 1982 i 1986. Aquesta petita ciutat projectada dins el barri de Pompeia, reflex de com imaginava Lina Bo Bardi la societat, va arrelar fort en la vida dels paulistes des del primer moment. Després de més de trenta anys, continua sent un dels equipaments urbans més importants i estimats de la ciutat.
El coratge, la llibertat de pensament i les idees innovadores de Lina Bo Bardi van connectar ràpidament amb la filosofia del Sesc (Serviço Social do Comércio).
La reinterpretació del programa que Lina Bo Bardi proposa al Sesc Pompeia representa un punt d’inflexió en l’arquitectura dels centres culturals que el Sesc ha construït posteriorment a São Paulo i en la manera d’escampar cultura per la ciutat.
Enguany el Col·legi d’Arquitectes de Catalunya ha estat distingit amb el Premi Nacional de Cultura.
Catalunya no és Brasil i el COAC no és el Sesc, però el respecte que ambdues institucions tenen pel paper dels arquitectes dins la societat són comparables. La qualitat arquitectònica present en cada racó del Sesc Pompeia de Lina Bo Bardi, o del Sesc 24 de Maio de Paulo Mendes da Rocha, citant dos exemples projectats per arquitectes paulistes coneguts internacionalment, ha estat possible gràcies al respecte que el Sesc té per la feina dels arquitectes i per la funció integradora dels seus projectes. Per al Sesc, el projecte arquitectònic ha esdevingut el mitjà per proposar, discutir, educar i, en definitiva, mostrar les intencions integradores de cultura, lleure i esport a la vida de les persones.
El Serviço Social do Comércio, Sesc, és una iniciativa privada dels comerciants brasilers, fundada a nivell nacional l’any 1946, per donar resposta, mitjançant els seus propis recursos, als greus problemes socials que afectaven la població brasilera. El que va néixer d’un compromís de responsabilitat social dels comerciants brasilers ha esdevingut una de les institucions privades més potents del país, considerada un exemple de foment de la cultura a nivell internacional. A São Paulo el Sesc va entrar amb molta força ja des dels seus inicis. La convergència entre una comprensió ampla de la cultura i un esforç educatiu conscient són marques del Sesc a São Paulo. El Sesc ha creat un segell cultural alternatiu al dels museus paulistes: la cultura que s’escampa, que educa i arriba a les classes més populars.
L’any 2012 “The New York Times” publicava un article destacant el treball del Sesc com a "grup cultural únic", amb un pressupost creixent per a la promoció de la cultura al Brasil. Segons aquest article, “amb un model de finançament únic al mon”, una entitat privada, sense finalitats lucrati, amb un pressupost provinent de la taxa de l’1,5% sobre el rendiment de les empreses i que té com a objectiu “utilitzar la cultura com element integrador, com una eina per a la educació i la transformació, per millorar la vida de les persones”.
Durant els seus inicis i fins a finals dels anys cinquanta, el Sesc São Paulo es dedicava a promoure l’assistència sanitària dels seus treballadors i les seves famílies en petites cases que comprava o llogava, arribant fins a vint i dues unitats a São Paulo l’any 1957.
A mitjans dels anys cinquanta el Sesc amplia l’activitat en centres socials de nova planta, construïts seguint un patró d’estètica escolar. L’assistència sanitària s’amplia i s’incorporen els menjadors col·lectius i els espais socials. Als anys seixanta el Sesc construeix els primers grans centres culturals i esportius. Les necessitats bàsiques consumien tota la renda familiar. El turisme social, el foment d’activitats culturals i de lleure esdevenen els objectius de la institució.
Les diferents unitats incorporen un programa comú però flexible, seguint la filosofia del Sesc, que deixa en mans dels arquitectes la responsabilitat d’adaptar-lo a cada emplaçament, permetent una identitat pròpia a cada nou centre cultural.
Als anys setanta, percebent el canvi polític i social del país, ansiós per a ocupar nous espais, el Sesc va invertir en accions culturals, abans reprimides pel règim militar. Van Sorgir diversos projectes dedicats al teatre, cinema, arts plàstiques, música i literatura.
En aquesta època, encarrega a l’arquitecta Lina Bo Bardi la transformació d’una antiga fàbrica en un centre cultural i esportiu, amb la premissa d’aprofitar les naus existents. L’arquitecta italiana està en hores baixes, quasi condemnada a l’ostracisme pel règim militar. El Sesc li confia el seu projecte més ambiciós, l’arquitecta instal·la el seu despatx a peu d’obra i durant quasi una dècada dedica tota la seva energia a projectar sobre el terreny les seves idees. El resultat és un lloc difícil de definir però segur tal i com la Lina Bo Bardi el va imaginar, ple cada dia de gent feliç.
Actualment els Sesc disposa d’un total de quaranta tres centres culturals i esportius localitzats en diferents ciutats de l’estat de São Paulo, vint i tres a la capital paulista, localitzats en els diferents barris. El darrer es va inaugurar a finals del 2018 a l’Avinguda Paulista. El proper, aquest any a Guarulhos. I seguint.
La superfície mitjana de cada centre oscil·la entre els quinze mil i els quaranta mil metres quadrats construïts, arribant fins als cinquanta mil en el cas del Sesc Interlagos, emplaçat enmig de la natura, en un terreny de quasi cinquanta hectàrees als afores de la ciutat.
Els projectes s’adjudiquen mitjançant concursos nacionals oberts a la millor proposta arquitectònica. Els millors despatxos de la ciutat han pogut créixer gràcies a aquests encàrrecs de qualitat.
Personalment, he passat moltes tardes de dissabte amb els nanos al Sesc Pinheiros, veient teatre, visitant exposicions, fent tallers, jugant i prenent un gelat. El meu petit hi va dos matins per setmana a fer activitats extra escolars, amb dinar inclòs. I com nosaltres, milers de famílies paulistes gaudeixen d’aquesta cultura escampada per la ciutat gràcies Sesc.
Voldria aprofitar aquest escrit per dedicar unes paraules a en Marcos Basso Cano, un company arquitecte que ens ha deixat recentment. Des de São Paulo, la meva sòcia arquitecta Luisa Mellis amiga d’en Marcos i jo, ens volem afegir al gran nombre de familiars i amics per recordar la força, el carisma i la bondat que projectava la seva presència entre nosaltres. Descansa en pau estimat Marcos.
Julián Muñoz Courtier, arquitecte. Corresponsal del COAC a São Paulo, Brasil
Curitiba: Éxito urbano en Brasil
Una de las ciudades más desconocidas y con más calidad de vida de Brasil, es Curitiba. La capital del estado del Paraná, en el sur del país, y con casi 2 millones de habitantes, posee un polo industrial fuerte que ha producido un alto crecimiento económico. Es una ciudad con una atmósfera cosmopolita y, según algunos estudios, considerada la más avanzada en cuestión de educación de todo el país.
Esta ciudad es especialmente conocida por ser un caso de éxito de implantación de una propuesta de urbanismo sostenible. Se ha aplicado una política urbana sensible con el medio ambiente y que cuenta con la participación de la ciudadanía. Este planteamiento ha apostado por la creación de nuevos espacios públicos, la conservación del centro histórico de la ciudad y la definición de un sistema de transporte público altamente efectivo. Además, también se ha apostado por la creación y la protección de parques públicos, recuperando varias canteras en desuso y convertir estanques, lagos y pantanos en puntos de drenaje de agua de lluvia, para evitar inundaciones.
Uno de los máximos responsables de este éxito es el arquitecto, urbanista y político, Jaime Lerner, el que ha sido alcalde de la ciudad en tres ocasiones. Lerner transformó la ciudad en los ámbitos de la planificación urbana, el transporte público, el cuidado por el medio ambiente y los programas sociales. Él implementó La "Rede Integrada de Transporte" (RIT), que es un sistema de autobuses en carriles exclusivos y el primer sistema de autobús de tránsito rápido implantado en todo el mundo, que ha servido como modelo de transporte para otras ciudades, entre las que destaca Bogotá, con su
"TransMilenio". La "Rede Integrada de Transporte" de Curitiba tiene como espina dorsal de su funcionamiento 72 km de vías exclusivas para autobuses que recorren los 5 ejes principales de la ciudad y que constituyen las llamadas líneas rápidas (Expreso biarticulada) con sus estaciones fácilmente identificables por su forma de tubo, totalmente adaptadas y accesibles.
Además, la ciudad cuenta con el Museo Oscar Niemeyer, siempre atractivo para los arquitectos y no tan arquitectos, con un primer proyecto del mismo Niemeyer en 1967, concebido como un instituto de educación, reformado y adaptado a la función de museo en 2002, también por Oscar Niemeyer, con el nombre de "Novo Museo".
Actualmente, la ciudad continúa innovando y preocupándose por la calidad urbanística, con propuestas como el "Plano de Estructura Cicloviária" que ampliará la red de carriles bici en la ciudad con más de 200 km. Como arquitectos, Curitiba es una ciudad atractiva para nuestra condición de urbanistas y para aquellos que valoren los esfuerzos políticos, sociales, medioambientales y urbanos, con un buen resultado. Es una ciudad digna de ser analizada y experimentada, con una mezcla cultural y cosmopolita que la transforma en un núcleo complejo, pero al mismo tiempo, en un lugar donde las buenas ideas se pueden aplicar gracias a un gran sentido común y mucha aceptación, sacrificio y participación ciudadana. Un ejemplo que seguir por el resto de las ciudades latinoamericanas y, por qué no decirlo, parte del mundo occidental.
Pau Iglesias, arquitecto, corresponsal del COAC en Passo Fundo, Brasil. Abril 2019
Curitiba: Èxit urbà al Brasil
Una de les ciutats més desconegudes i amb més qualitat de vida del Brasil, és Curitiba. La capital de l’estat del Paranà, situada al sud del país, i amb quasi dos milions d’habitants, posseeix un pol industrial fort que ha produït un alt creixement econòmic. És una ciutat amb una atmosfera cosmopolita i, segons alguns estudis, considerada la més avançada en qüestió d’educació de tot el país.
Aquesta ciutat és especialment coneguda per ser un cas d'èxit d'implantació d'una proposta d'urbanisme sostenible. S’ha aplicat una política urbana sensible amb el medi ambient i que compta amb la participació de la ciutadania. Aquest plantejament ha apostat per la creació de nous espais públics, la conservació del centre històric de la ciutat i la definició d'un sistema de transport públic altament efectiu. A més, també s'ha apostat per la creació i la protecció de parcs públics, tot recuperant diverses pedreres en desús i convertir estanys, llacs i pantans en punts de drenatge d'aigua de pluja, per evitar inundacions.
Un dels màxims responsables d’aquest èxit és l’arquitecte, urbanista i polític, Jaime Lerner, el qual ha sigut alcalde de la ciutat en tres ocasions. Lerner va transformar la ciutat en els àmbits de la planificació urbana, el transport públic, la cura pel medi ambient i els programes socials. Ell va implementar La “Rede Integrada de Transporte” (RIT), que és un sistema d’autobusos en carrils exclusius i el primer sistema d’autobús de trànsit ràpid implantat en tot el món, que ha servit com a model de transport per a altres ciutats, entre les quals destaca Bogotà, amb el seu “TransMilenio”. La “Rede Integrada de Transporte” de Curitiba té com a espina dorsal del seu funcionament 72 km de vies exclusives per a autobusos que recorren els 5 eixos principals de la ciutat i que constitueixen les anomenades línies ràpides (Expresso Biarticulado) amb les seves estacions fàcilment identificables per la seva forma de tub, totalment adaptades i accessibles.
A més, la ciutat compta amb el Museu Oscar Niemeyer, sempre atractiu per als arquitectes i no tan arquitectes, amb un primer projecte del mateix Niemeyer al 1967, concebut com un institut d’educació, reformat i adaptat a la funció de museu al 2002, també per Oscar Niemeyer, amb el nom de “Novo Museo”.
Actualment, la ciutat continua innovant i preocupant-se per la qualitat urbanística, amb propostes com el “Plano de Estrutura Cicloviária” que ampliarà la xarxa de carrils bici a la ciutat amb més de 200 km.
Com a arquitectes, Curitiba és una ciutat atractiva per la nostra condició d’urbanistes i per a aquells que valorin els esforços polítics, socials, medi-ambientals i urbans, amb un bon resultat. És una ciutat digna de ser analitzada i experimentada, amb una barreja cultural i cosmopolita que la transforma en un nucli complex, però al mateix temps, en un lloc on les bones idees es poden aplicar gràcies a un gran sentit comú i molta acceptació, sacrifici i participació ciutadana. Un exemple a seguir per la resta de ciutats llatino-americanes i, per què no dir-ho, part del món occidental.
Pau Iglesias, arquitecte, corresponsal del COAC a Passo Fundo, Brasil. Abril 2019