Los Workshops en Brasil como forma de investigación
Del 26 de agosto al 7 de septiembre, junto con el arquitecto brasileño Carlos Maia, organizamos y coordinamos el Workshop Arquitectura en la ciudad que se desarrolló en la UNI-BH de Belo Horizonte, Brasil. El mismo taller hace parte de la programación de AAP Alternative Academic Project un conjunto de actividades y eventos relacionados con la arquitectura, el arte, el diseño, el paisaje, aplicados a entidades públicas y privadas. AAP surge después de una experiencia adquirida en diferentes talleres de proyecto y poder generar una metodología concreta de trabajo. AAP consta de una red de profesionales y colaboradores en el contexto internacional que desarrollen en conjunto los programas propuestos.
La misión de AAP Alternative Academic Project es la de construir un debate alternativo sobre la arquitectura, la planificación urbana y el paisaje. Un espacio donde universidades y empresas puedan trabajar y experimentar. El proyecto quiere unir personas con características diferentes y contribuir de forma práctica y eficiente en las resoluciones de problemáticas.
El tema que se escogió para el taller investigó la posibilidad de mejoría de un área cercana a la estación de trenes en el hipercentro de Belo Horizonte. Una zona que actualmente está parcialmente degradada o subutilizada. Se identificó un lote específico que respondía a una serie de necesidades incluyendo una buena conexión y se planteó resolver problemas conceptuales, funcionales, legales, plásticos, técnico-constructivos y de representación relacionados con un entorno en fase de transformación.
La respuesta fue una intervención arquitectónica de mediana escala como centro artístico de uso mixto, un espacio democrático y abierto para actividades culturales emergentes. Los participantes con diferentes perfilestrabajaron en grupos y se presentaron tres propuestas diferentes que fueron presentadas en una galería de arte en el interior del antiguo mercado nuevo de la ciudad donde hoy es un lugar muy ámbito por el sector juvenil de la ciudad.
El taller se desarrolló siguiendo tres ideas centrales que constituyen la columna vertebral del programa: Diversidad: un enfoque integrador de carácter interdisciplinario. Compartir: creatividad compartida para construir capacidad de diálogo. Aprendizaje: comprensión derivada de la observación, participación y experiencia. La creatividad está en el origen del concepto y debe ser compartida por todos los participantes, siendo el hilo conductor de todo el proceso. Todo es el resultado de la creatividad.
El programa se ha estructurado en tres partes: Espacio de imaginación: se propone un programa general en el que cada grupo puede trabajar en la propuesta con diferentes idiomas y enfoques, con el fin de generar la capacidad de surgir conceptualmente y poder comunicarse de manera resuelta en un corto espacio de tiempo. Espacio abierto: una serie de conferencias con invitados externos al final de la jornada laboral. Espacio de investigación: visitas a la ciudad analizada o lugar de interés para el proyecto
Actualmente AAP Alternative Academic Project
está trabajando en la formulación de varios proyectos en diferentes contextos geográficos y que puedan ser de apoyo tanto en la oferta formativa de una universidad como una posible búsqueda por empresas vinculadas a la arquitectura, al planeamiento, al paisaje.
Alberto Collet, arquitecto. Corresponsal del COAC en Porto, Portugal.
El castillo de D. Dinis de Vila Nova de Cerveira (Portugal). Una breve reflexión sobre su futuro
Vila Nova de Cerveira es un municipio de Portugal localizado en el norte del país, haciendo frontera con Galicia encarnada ésta en el río Miño. Esta situación fronteriza entre dos naciones fue el origen del surgimiento de numerosas edificaciones defensivas a lo largo del río. En Vila Nova de Cerveira la primera de estas infraestructuras se edificó en el siglo XIII, el castillo de D. Dinis. Las otras existentes en el municipio, el fuerte de San Francisco de Lovelhe y el fortín de la Atalaya del Santo Espírito (Ramalho,2006; Almeida,2000), aparecieron en el siglo XIX con motivo de los enfrentamientos de la Guerra de la Restauración de 1640.
El Castillo de D. Dinis fue construido por orden del rey portugués del mismo nombre aprovechando como emplazamiento la pared natural existente en un punto del río con el objetivo de asegurar mejor el control sobre el mismo.
Han sido varias, desde ese inicio, las transformaciones que ha sufrido esta infraestructura, la más notoria fue la ejecución de una segunda línea de muralla construida en el siglo XVI, así como una mayor fortificación después de la Guerra de la Restauración de 1640. Aunque a lo largo del siglo XIX el pueblo fue creciendo y las necesidades defensivas dejaron de ser una prioridad, así que estas murallas fueron desmanteladas en 1875 para permitir la expansión del pueblo y actualmente sólo resta un paño de muralla y una garita en la actual plaza de la Fontinha (Magalhães & Costa, 2002) así como otros restos de paños integrados en otras construcciones del pueblo.
Hasta inicios del siglo XX su interior estaba reservado para los militares allí destinados, hasta que debido a las malas condiciones de habitabilidad estos pasaron a nuevas instalaciones fuera del Castillo. Las viviendas existentes en el interior del Castelo fueron ocupadas por los más desfavorecidos de la zona, principalmente, los trabajadores de los campos de los alrededores, conviviendo dentro de las murallas con usos administrativos y religiosos de la ciudad, como la sede del Ayuntamiento, la Iglesia de la Santa Casa de la Misericordia y la Capilla de la Señora de la Ayuda. Pero en 1937 los problemas de salubridad del interior del Castillo promovieron el desplazamiento del ayuntamiento al exterior.
Durante el siglo XX el Castillo se fue degradando ya que sólo contaba con pequeñas intervenciones de mantenimiento hasta que a inicios de los 70 se decidió readaptar el Castillo en la “Pousada de D. Dinis”, es decir como parador nacional de Portugal. Sólo se mantuvo el uso de la iglesia de su interior y el Castillo pasó a tener principalmente un uso turístico. Aunque después de 25 años de funcionamiento la Pousada cerró, pero el uso turístico había provocado la desafección de los vecinos hacia este lugar (Carvalho, 2014).
Poco después comenzó a aparecer un mayor número de noticias en los periódicos locales denunciando actos vandálicos en el interior del Castillo protagonizados por jóvenes, aquellos que nunca llegaron a vivir ese espacio en una cotidianeidad, por lo tanto, no llegaron a sentirlo como propio. Esta situación obligó a controlar el acceso al interior. Una década este espacio se había convertido en un vacío urbano. Desde la administración se han invertido muchos esfuerzos en su reintegración a través de su dinamización con la celebración de las fiestas de fin de año, o exposiciones de arte, así como otros diversos eventos.
Este pasado octubre del 2019 se anunció la adaptación del Castillo en un hotel de 4 estrellas como resultado del Plan Revive iniciado en enero del 2019, un concurso arquitectónico a nivel internacional para rehabilitarlo y evitar su progresivo deterioro por inactividad.
El caso del Castillo de Vila Nova de Cerveira nos brinda una oportunidad para reflexionar sobre el modo de encarar el futuro de un patrimonio que fue parte de una comunidad pero que acaba sirviendo a los turistas sin plantear una sobreposición de uso con la comunidad histórica. El patrimonio toma el más puro concepto de “commodity”, un artefacto destinado principalmente para un intercambio (Handapangoda, Madduma Bandara, & Kumara, 2019). La gentrificación rural y discurso entorno al patrimonio superpuestos se han convertido en una fuerza omnipresente de desarrollo urbano y rural donde los edificios patrimoniales han sido reconfigurados como simples objetos del mercado contemporáneo (Novak, 2019; Alonso González, 2017).
Se hace necesaria la reflexión sobre el equilibrio entre la adaptación al cambio y el mantenimiento de algún sentido de continuidad. Esto resulta esencial para `pder mantener el apego al lugar por parte de las comunidades locales y evitar vaciar de contenido los lugares patrimoniales para que continúen siendo lugares antropológicos tal como decía Augé (2008), es decir, con rasgos históricos, relacionales e identificatorios.
Monica Alcindor, arquitecta, corresponsal de COAC en Viana do Castelo, Portugal
Referencias
Almeida, C. (2000). Pelos Caminhos do Património de Vila Nova de Cerveira. Vila Nova de Cerveira: Câmara Municipal de Vila Nova de Cerveira.
Alonso González, P. (2017). Heritage and rural gentrification in Spain: the case of Santiago Millas. International Journal of Heritage Studies, 23(2), 125-140.
Augé, M. (2008). Supermodernity: From places to nonplaces. Visual sense: A cultural reader, 305-310.
Carvalho, D. B. (2014). Revitalização do castelo de D. Dinis, Vila Nova de Cerveira (Doctoral dissertation).
Handapangoda, W. S., Madduma Bandara, Y. H., & Kumara, U. A. (2019). Exploring tradition in heritage tourism: the experience of Sri Lanka’s traditional mask art. International Journal of Heritage Studies, 25(4), 415-436.
Magalhães, C. & Costa, D. (2002). Documentos da Memória. Vila Nova de Cerveira: Câmara Municipal de Vila Nova de Cerveira
Novak, D. (2019). The Arts of Gentrification: Creativity, Cultural Policy, and Public Space in Kamagasaki. City & Society, 31(1), 94-118.
Ramalho, P. (2006). A Vila de Cerveira, das suas Origens à Atualidade. Plano de Pormenor De Salvaguarda do Centro Histórico de Vila Nova de Cerveira. Vila Nova de Cerveira, Portugal: Gabinete Técnico Local (GTL), Câmara Municipal de Vila Nova de Cerveira
El castell de D. Dinis de Vila Nova de Cerveira (Portugal). Una breu reflexió sobre el seu futur
Vila Nova de Cerveira és un municipi de Portugal localitzat al nord de país, fent frontera amb Galícia encarnada aquesta en el riu Miño. Aquesta situació fronterera entre dues nacions va ser l'origen de l'aparició de nombroses edificacions defensives al llarg del riu. A Vila Nova de Cerveira la primera d'aquestes infraestructures es va edificar al segle XIII, amb el castell de D. Dinis. Les altres, el fort de Sant Francesc de Lovelhe i el fortí de la Talaia de el Sant Espírito (Ramalho, 2006; Almeida, 2000), van aparèixer al segle XIX amb motiu dels enfrontaments de la Guerra de la Restauració de 1640.
El Castell de D. Dinis va ser construït per ordre del rei portuguès de el mateix nom aprofitant com a emplaçament la paret natural existent en un punt del riu amb l'objectiu d'assegurar millor el control sobre el mateix.
Han estat diverses, des d'aquest inici, les transformacions que ha patit aquesta infraestructura, la més notòria va ser l'execució d'una segona línia de muralla construïda al segle XVI, així com una major fortificació després de la Guerra de la Restauració de 1640. Encara al llarg de segle XIX el poble va anar creixent i les necessitats defensives van deixar de ser una prioritat, així que aquestes muralles van ser desmantellades el 1875 per permetre l'expansió de la vila i actualment només resta un pany de muralla i una garita en l'actual plaça de la Fontinha (Magalhães & Costa, 2002) així com altres restes de draps integrats en altres construccions de poble.
Fins a inicis de segle XX el seu interior estava reservat per als militars allà destinats, fins que a causa de les males condicions d'habitabilitat aquests van passar a noves instal·lacions fora del Castell. Els habitatges existents a l'interior del Castelo van ser ocupades pels més desfavorits de la zona, principalment, els treballadors dels camps dels voltants, convivint dins de les muralles amb usos administratius i religiosos de la ciutat, com la seu de l'Ajuntament, L‘Església de la Santa Casa de la Misericòrdia i la Capella de la Mare de Déu de l'Ajuda. Però en 1937 els problemes de salubritat de l'interior del Castell van promoure el desplaçament de l'ajuntament a l'exterior.
Durant el segle XX el Castell es va anar degradant ja que només comptava amb petites intervencions de manteniment fins que a inicis dels 70 es va decidir readaptar el Castell en la "Pousada de D. Dinis", és a dir com Parador Nacional de Portugal. Només es va mantenir l'ús de l'església del seu interior i el Castell va passar a tenir principalment un ús turístic. Encara que després de 25 anys de funcionament la Pousada va tancar, però l'ús turístic havia provocat la desafecció dels veïns cap a aquest lloc (Carvalho, 2014).
Poc després van començar a aparèixer un major nombre de notícies als diaris locals denunciant actes vandàlics a l'interior del Castell protagonitzats per joves, aquells que mai van arribar a viure aquest espai en una quotidianitat, per tant, no se’l van arribar a sentir com a propi. Aquesta situació va obligar a controlar l'accés a l'interior. Una dècada aquest espai s'havia convertit en un buit urbà. Des de l'administració s'han invertit molts esforços en la seva reintegració a través de la seva dinamització amb la celebració de les festes de cap d'any, o exposicions d'art, així com altres diversos esdeveniments.
Aquest passat octubre de al 2019 es va anunciar l'adaptació del Castell en un hotel de 4 estrelles com a resultat de el Pla Reviu iniciat al gener de 2019, un concurs arquitectònic a nivell internacional per rehabilitar-lo i evitar el seu progressiu deteriorament per inactivitat.
El cas del Castell de Vila Nova de Cerveira ens brinda una oportunitat per reflexionar sobre la manera d'encarar el futur d'un patrimoni que va ser part d'una comunitat però que acaba servint als turistes sense plantejar una sobreposició d'ús amb la comunitat històrica. El patrimoni pren el més pur concepte de "commodity", un artefacte destinat principalment per a un intercanvi (Handapangoda, Madduma Bandara, & Kumara, 2019). La gentrificació rural i discurs entorn a el patrimoni superposats s'han convertit en una força omnipresent de desenvolupament urbà i rural on els edificis patrimonials han estat reconfigurats com a simples objectes de mercat contemporani (Novak, 2019; Alonso González, 2017).
Es fa necessària la reflexió sobre l'equilibri entre l'adaptació al canvi i el manteniment d'algun sentit de continuïtat. Això resulta essencial per poder mantenir la inclinació al lloc per part de les comunitats locals i evitar buidar de contingut els llocs patrimonials perquè continuïn sent llocs antropològics tal com deia Augé (2008), és a dir, amb trets històrics, relacionals i identificadors.
Monica Alcindor, arquitecta, corresponsal de COAC a Viana do Castelo, Portugal
Referències:
Almeida, C. (2000). Pelos Caminhos do Património de Vila Nova de Cerveira. Vila Nova de Cerveira: Câmara Municipal de Vila Nova de Cerveira.
Alonso González, P. (2017). Heritage and rural gentrification in Spain: the case of Santiago Millas. International Journal of Heritage Studies, 23(2), 125-140.
Augé, M. (2008). Supermodernity: From places to nonplaces. Visual sense: A cultural reader, 305-310.
Carvalho, D. B. (2014). Revitalização do castelo de D. Dinis, Vila Nova de Cerveira (Doctoral dissertation).
Handapangoda, W. S., Madduma Bandara, Y. H., & Kumara, U. A. (2019). Exploring tradition in heritage tourism: the experience of Sri Lanka’s traditional mask art. International Journal of Heritage Studies, 25(4), 415-436.
Magalhães, C. & Costa, D. (2002). Documentos da Memória. Vila Nova de Cerveira: Câmara Municipal de Vila Nova de Cerveira
Novak, D. (2019). The Arts of Gentrification: Creativity, Cultural Policy, and Public Space in Kamagasaki. City & Society, 31(1), 94-118.
Ramalho, P. (2006). A Vila de Cerveira, das suas Origens à Atualidade. Plano de Pormenor De Salvaguarda do Centro Histórico de Vila Nova de Cerveira. Vila Nova de Cerveira, Portugal: Gabinete Técnico Local (GTL), Câmara Municipal de Vila Nova de Cerveira
Lost in Transition: la importància del paper dels urbanistes en els propers 40 anys a França
En ocasió de la 47a trobada de les agències d’urbanisme Franceses (FNAU), que va tenir lloc a París a principis de novembre, es revela la importància del paper dels urbanistes en la mediació entre la classe política, les fractures socials i la urgència climàtica proclamada per nombrosos científics com Jean Marc Jacovichi, així com la importància de les noves investigacions sociològiques i científiques en relació a la nova dicotomia urbana/rural.
Valérie Pecresse, Presidenta del Consell Regional - Île-de-France parla d’una part d’urgència social com a conseqüència de les desigualtats territorials entre zones urbanes, rurals i peri-urbanes (moviment de Gilets Jaunes) i d’altra part d’urgència climàtica com a factor imposat més enllà de tot color polític. “Ja no podem pensar en un creixement econòmic de desenvolupament anàrquic, com ho fèiem antigament, ara ens hem de desenvolupar i crear treball al mateix temps que respectem el medi ambient” va dir a la xerrada d’inauguració de la 47èna trobada.
El tema central de debat que durarà 3 dies sencers és com re-conectar i crear nous lligams entre territoris. Com evitar que els territoris cada cop més desconnectats s’aïllin davant d’un mon híper-connectat, davant de ciutats-món. Com trencar amb la idea d’una “França perifèrica oblidada respecte una França de metròpolis guanyant”. La qüestió del lligam és una qüestió vital. Les fractures socials s’identifiquen com a fractures territorials ( enclavament, llunyania de serveis, mobilitat privada,etc…). Però les fractures no son solament socials, són numèriques, culturals, educatives, medi-ambientals, etc…
A l’Ile de France (regio Parisina) el 50% de les ciutats són rurals però solament representa un 5% de la població total. La qüestió de la descentralització, repartició dels equipaments, igualtat de serveis públics, educació, sanitat, i desenvolupament és encara un problema sense resoldre.
La visió dels urbanistes i la funció dels instituts d’urbanisme esdevé en aquest moment d’una responsabilitat transcendental en la mediació entre polítics i població per aconseguir una conciliació entre el creixement/desenvolupament territorial, identitat personal i preservació del planeta.
L’ecologia comença a estar en el cor d’algunes posicions polítiques, però per a molts científics com Jean Marc Jancovichi ja és massa tard per a continuar amb un creixement econòmic indefinit. Per a aquest enginyer, centrat en la recerca de temes d’energia i clima, estem perduts en una transició energètica sense rumb, com explica en la conferencia del 3 de setembre 2019 “Lost in transition” davant dels alumnes de Telecom.
Jean Marc Jancovichi desmenteix que els polítics s’hagin centrat en aconseguir una transició energètica real i els critica d’haver mentit durant els 10 últims anys en quant a tota voluntat de no passar el límit de 1.5° de escalfament global. Els critica també de seguir mantenint aquesta farsa i tancar els ulls cap a una catàstrofe socio-climatica. Jancovichi detalla que les energies renovables representen encara un percentatge molt minoritari respecte el consum total mundial d’energia i fa una demostració impecable entre la relació directa de l’augmentació del PIB en el sistema capitalista i el consum d’energia fòssil. En definitiva demostra que l’augmentació de les emissions de CO2 té una implicació linearment proporcional amb l’augmentació del PIB d’un país. En aquesta demostració, deixa per assabentat que el model capitalista té la seva fi en la mateixa catàstrofe social, perquè és basa en l’explotació de recursos naturals i aquests no son infinits. Així, arriba a la conclusió que si es vol conservar els 2° d’escalfament planetari del que ja comença a parlar la premsa, el consum d’energia (mundial) hauria de reduir-se per tres en els pròxims 30 anys respecte el consum que tenim avui en dia.
Sabent que el transport representa un 14% de les emissions, de CO2 globals, les cimenteres un 6% i l’agricultura un 20% la qüestió que exposa Valérie Pecresse sobre la necessitat de fer créixer la regió d’Ile de França com a conseqüència d’una quantitat importantíssima de nouvinguts anuals s’hauria de prendre encara més cautela i reflexió.
Es parla de nous lligams territorials, però des de el punt de vista de Jancovici aquests nous lligams haurien de ser la base del nou model econòmica-social, ja que segons el meu punt de vista, centrar-se en la resposta directe de creació de nous llocs de treball i nous allotjaments per als nouvinguts és prendre el problema des del punt de vista tradicional del desenvolupament urbà. Si es vol prendre la urgència climàtica i social seriosament, la resposta s’hauria de centrar solucions NO basades en el sistema d’allunyament entre el consum i la producció, afavorint l’emergència de noves polaritats econòmiques extra-metropolitanes i lligades a un model de consum (energètic, alimentari, etc…) basat purament en energies renovables, en una producció agrícola de processos no contaminants, en una minimització del transport en les transaccions mercantils, etc…Però sembla que aquestes mesures no són suficients sense un canvi en les polítiques capitalistes actuals cap a polítiques de repartició solidària dels recursos naturals i producció.
Com diu François Dubet en la 47èna trobada de la FNAU, les mobilitzacions dels Gilets Jaunes és una conseqüència directa de la urgència climàtica. El percentatge de participació a les manifestacions (i en particular als actes més violents d’aquestes) està directament lligat amb el grau de dependència del cotxe. La urgència social es tradueix avui per un problema de representació d’identitat individual, a diferencia de fa uns anys on els moviments socials eren de caràcter col·lectiu i representaven un estatut social (obrers-burgesia). Avui en dia, hi ha la sensació que ens construïm una vida en un món que no ho permet més. Des del punt de vista col·lectiu, aquesta experiència està fora de tota representació política i es desenvolupa al voltant d’una hostilitat cap a les elits. Les còleres individuals (i el fort sentiment de menyspreu) no permeten identificar-se amb un moviment polític precís sinó solament amb un sentiment de falta de respecte i odi contra les elits. Això no es un fet individualitzat de França ni una conseqüència directa a la crisis. Gilets Jaunes en anglès es diu brexit, en italià Salvini i si em puc permetre, en espanyol independentisme Català. Països com Noruega no es salven del populisme, tot i que és un dels països més rics d’Europa. Tot l’electorat de Trump té arrels un discurs militant per una valorització de la dignitat personal, fundada a partir de l’odi cap als altres (odiem els rics però odiem encara més els pobres).
François Dubet dona alguna pista de treball per a resoldre la multiplicació de les desigualtats que creen aquest sentiment. Segons ell no es pot construir un nou model de societat des de dalt, s’ha de començar per a resoldre els problemes des d’allò local, des dels pobles i les ciutats. Això, segons ell, donarà lloc a una nova concepció del model a seguir.
Malgrat la visió positiva de Dubet, Paula Vigano insisteix en la percepció d’abandó dels habitants de territoris peri-urbans i rurals, insistint en el perill d’extinció d’aquests últims. Vigano té raó en alertar que, malgrat la forta resiliència d’aquests territoris (habitats des de fa molt de temps i amb nombroses infraestructures desplegades durant la història) , hi ha una dinàmica destructiva creixent, de reducció de serveis, d’escoles que tanquen, d’accessibilitat mèdica, cultural i de serveis en general. A això se li afegeix la dinàmica de dependència del cotxe i una estigmatització del mal ciutadà.
Podíem pensar que la metropolitanització es pugui construir d’una manera diferent? Sense competició, sense una forta jerarquia entre els territoris?
Per Vigano, els urbanistes tenen una feina important a fer a nivell espacial en quant al tipus de relació creada entre aquests territoris i parla d’una nova concepció de ciutat : la metròpolis horitzontal, basada en dispositius de redistribució entre territoris equitables que deixin enrere la polarització de recursos.
Per a re-crear lligams reals, que suprimeixin les illes territorials, que suprimeixin aquesta societat d’arxipèlags que tant bé explica Jerôme Fourquet, l’urbanista juga un rol molt important de representació d’aquest mon. Els urbanistes hem de crear les eines de representació i comunicació que permetin sortir d’aquest vocabulari d’oposició entre les aglomeracions riques i els territoris pobres, per tal de minimitzar les conseqüències nefastes que aquest vocabulari implica en quant a l’esclat de desigualtats. Fourquet explica que la dimensió geogràfica es estructurant per a la representació individual en aquest paisatge de multiplicació de les discriminacions. “Hem creat imatges de les que hauríem de ser més cautelosos ». Per ell, oposadament al que proclama Jackes Lévi, la transició ecològica est pot fer a l’escala de la comuna i inter-comunal.
En la construcció d’un nou model de representació, l’ecologia podria ser revolucionaria en quant a la manera de crear les divisions de la societat en el futur. Actualment les forces polítiques ecologistes no tenen gaire força en els territoris no metropolitanes, però en la transició resideix la clau, i els urbanistes hi tenen un paper transcendental.
Marina Daviu, arquitecta. Corresponsal del COAC a París, França