El arquitecto de las artes escénicas, (Coimbra, Portugal)
El primer contacto con la obra de João Mendes Ribeiro fue hace unos años cuando descubrí un centro cultural proyectado en conjunto con el estudio Menos e Mais de Oporto que me impresionó, por diferentes aspectos como la escala, la proporción en la construcción en una preexistencia, el proyecto artístico de hacer este tipo de obra en el medio reinventa el edificio existente, convirtiéndolo en un espacio significativo en la región periférica en medio del Océano Atlántico.
Se trata de un proyecto transdisciplinario cuya misión es difundir, crear y producir cultura emergente: un espacio de intercambio e interfaz para personas, conocimiento y acontecimientos. “La huella” del Archipiélago - Centro de Artes Contemporáneas - mantiene el carácter industrial de la totalidad y destaca el diálogo entre un edificio existente (antigua fábrica de alcohol / tabaco) y la nueva construcción (centro de arte y cultura, instalaciones de almacenamiento, sala de usos múltiples / artes escénicas, laboratorios, estudios de artistas). El proyecto del Archipiélago es delicado en la relación entre edificios antiguos con los nuevos. Por el contrario, pretende reunir las diferentes escalas y épocas a través de la manipulación pictórica de la forma y materialidad de los edificios. Las construcciones existentes están marcadas por mampostería de piedra volcánica y la nueva intervención se identifica como una forma abstracta, sin referencia o alusión a cualquier idioma, construida en hormigón con basalto local inerte que trabaja continuamente con la variación de texturas y rugosidad de las superficies, complementando la masa de los edificios con el vacío de los patios.
La concepción de la arquitectura de João Mendes Ribeiro tiende a trabajar con lo esencial, a la reducción del proyecto a lo mismo. Su arquitectura refleja su manera de ser: la tranquilidad. La obra de JMR es transversal y completa en sus formas de expresión. Es una obra diferente por sus programas tan diversos, pero expresando siempre delicadeza y limpieza.
Partiendo de esta premisa en el 2018 participé en una selección promovida para la asociación 12 miradas, un programa de acción cultural comisariado por Carlos Quintáns e impulsado por Corporación hijos de Rivera y Laboratorio Creativo Vilaseco. La asociación invitó a João Mendes Ribeiro para impartir un workshop de dos días en el contexto de la Ribeira Sacra en Galicia. Allí pude descubrir la metodología de hacer un taller en muy poco tiempo y tambíen conocer un poco más la obra de este arquitecto.
El taller estaba relacionado con la conformación de un teatro al aire libre en un espacio natural ya conformado de muros de piedra dentro de un viñedo. Tuve la oportunidad de descubrir otra faceta de escenógrafo de João Mendes Ribeiro escenógrafo con gran experiencia en este ámbito. También pude apreciar la versatilidad de este arquitecto que durante el taller explicó toda su trayectoria como escenógrafo enseñando proyectos exclusivamente de este ámbito.
Esta manera de enfrentar el proyecto “justo con lo esencial” y no enseñando su experiencia como si fuera un portafolio me dio más curiosidad en descubrir el acercamiento a la escenografía de este arquitecto que no se define como escenógrafo si no como un arquitecto que trabaja en el ámbito de las artes escénicas.
JMR entró en contacto con la escenografía cuando estaba enseñando en la escuela de Oporto. Estaba como director de teatro Ricardo Pais, en Portugal donde enseñaba en el curso de antropología espacial y fue desde allí que se le invitó a construir el primer set. Para él era un mundo muy desconocido.
Entrar en el ámbito escenográfico es enfrentarse a una escala pequeña hecha de muchos detalles de un trabajo artesanal intenso. Según JMR piensa que en un mundo totalmente globalizado tendrían que estar personas que conozcan el lugar, con sus materiales y con una forma más directa de relacionarse con los habitantes de la ciudad y las personas que habitan los espacios. Hay temas emergentes como la rehabilitación. Es algo que de alguna manera estamos perdiendo hoy.
JMR piensa que una de las grandes diferencias con la arquitectura es que en la escenografía trabaja con otras creatividades. En este caso no existe la figura del promotor si no del agente creativo y existe una relación muy fuerte con los bailarines y actores. JMR indica que cuanto hace arquitectura mide el espacio con su cuerpo constantemente mientras que cuando hace un escenario mide el espacio con el cuerpo de los artistas que tienen que usar aquel espacio. Entender el movimiento, las dinámicas en este caso es muy importante.
Por otro lado, para que la ciudad sea sostenible hay que ser conscientes que antes que construir más, es preferible que se rehabilite lo existente. Por esto no será posible que las ciudades, las urbanizaciones se extiendan al infinito.
Hay que pensar que intervenir como un cirujano en los centros históricos es un trabajo muy complejo debido a la cantidad de normativas que se tienen que cumplir. La transformación según JMR es dar nuevas respuestas y por tanto alterar las condiciones de lo existente.
Desde la peculiaridad de este arquitecto que trabaja en diferentes escalas, contextos etc. Puedo deducir cuanto sea importante para el transmitir que la ciudad tiene que volver al centro adaptándose a nuevas circunstancias. Todo esto se tiene que transmitir de alguna manera dentro de las escuelas con una enseñanza que tiene que ser actualizada hace tiempo.
JMR representa para mí un arquitecto que se alimenta del territorio en el que vive y por lo tanto sabe qué respuestas dar. Esto me hace pensar en las generaciones más jóvenes que hemos perdido en parte este contacto con el territorio que nos relacionamos diariamente y por lo tanto la dinámica de trabajo ya hace tiempo que está en fase de profunda mutación.
http://www.joaomendesribeiro.com/
Alberto Collet, arquitecto. Corresponsal del COAC en Porto, Portugal.
Febrero 2020
L'arquitecte de les arts escèniques (Coimbra, Portugal)
El primer contacte amb l'obra de João Mendes Ribeiro va ser fa uns anys quan vaig descobrir un centre cultural projectat conjuntament amb l'estudi Menos é Mais de Porto, que em va impressionar per diferents aspectes com l'escala, la proporció de la construcció en una preexistència, el projecte artístic de fer aquest tipus d'obra en el medi reinventant l'edifici existent, convertint-lo en un espai significatiu en la regió perifèrica enmig de l'Oceà Atlàntic.
Es tracta d'un projecte transdisciplinari la missió del qual és difondre, crear i produir cultura emergent: un espai d'intercanvi i interfície per a persones, coneixement i esdeveniments. "La petjada" de l'Arxipèlag - Centre d'Arts Contemporànies - manté el caràcter industrial de la totalitat i destaca el diàleg entre un edifici existent (antiga fàbrica d'alcohol / tabac) i la nova construcció (centre d'art i cultura, instal·lacions d'emmagatzematge, sala d'usos múltiples / arts escèniques, laboratoris, estudis d'artistes). El projecte de l'Arxipèlag és delicat en la relació entre edificis antics amb els nous. Per contra, pretén reunir les diferents escales i èpoques a través de la manipulació pictòrica de la forma i materialitat dels edificis. Les construccions existents estan marcades per maçoneria de pedra volcànica i la nova intervenció s'identifica com una forma abstracta, sense referència o al·lusió a qualsevol idioma, construïda en formigó amb basalt local inert que treballa contínuament amb la variació de textures i rugositat de les superfícies, complementant la massa dels edificis amb el buit dels patis.
La concepció de l'arquitectura de João Mendes Ribeiro tendeix a treballar amb l'essencial, a la reducció del projecte a ell mateix. La seva arquitectura reflecteix la seva manera de ser: la tranquil·litat. L'obra de Mendes Ribeiro és transversal i completa en les seves formes d'expressió. És una obra diferent pels seus programes tan diversos, però expressant sempre delicadesa i netedat.
Partint d'aquesta premissa el 2018 vaig participar en una selecció promoguda per l'associació 12 mirades, un programa d'acció cultural comissariat per Carlos Quintáns i impulsat per Corporació fills de Rivera i Laboratori Creatiu Vilaseco. L'associació va convidar a João Mendes Ribeiro per impartir un workshop de dos dies en el context de la Ribeira Sacra a Galícia. Allà vaig poder descobrir la metodologia de fer un taller en molt poc temps i també conèixer una mica més l'obra d'aquest arquitecte.
El taller estava relacionat amb la conformació d'un teatre a l'aire lliure en un espai natural ja conformat de murs de pedra dins d'una vinya. Vaig tenir l'oportunitat de descobrir una altra faceta d'escenògraf de João Mendes Ribeiro escenògraf amb gran experiència en aquest àmbit. També vaig poder apreciar la versatilitat d'aquest arquitecte que durant el taller va explicar tota la seva trajectòria com a escenògraf ensenyant projectes exclusivament d'aquest àmbit.
Aquesta manera d'enfrontar el projecte "just amb l'essencial" i no ensenyant la seva experiència com si fos un portafoli em va donar més curiositat en descobrir l'acostament a l'escenografia d'aquest arquitecte que no es defineix com a escenògraf si no com un arquitecte que treballa en l'àmbit de les arts escèniques.
JMR va entrar en contacte amb l'escenografia quan estava ensenyant a l'escola de Porto. Estava com a director de teatre Ricard País, a Portugal on ensenyava en el curs d'antropologia espacial i va ser des d'allà que se li va convidar a construir el primer set. Per a ell era un món molt desconegut.
Entrar a l'àmbit escenogràfic és enfrontar-se a una escala petita feta de molts detalls d'un treball artesanal intens. Segons JMR pensa que en un món totalment globalitzat hi hauria d’haver persones que coneguin el lloc, amb els seus materials i amb una forma més directa de relacionar-se amb els habitants de la ciutat i les persones que habiten els espais. Hi ha temes emergents com la rehabilitació. És una cosa que d'alguna manera estem perdent avui.
JMR pensa que una de les grans diferències amb l'arquitectura és que en l'escenografia treballa amb altres creativitats. En aquest cas no existeix la figura de promotor sinó de l'agent creatiu i hi ha una relació molt forta amb els ballarins i actors. JMR indica que quan fa arquitectura mesura l'espai amb el seu cos constantment mentre que quan fa un escenari mesura l'espai amb el cos dels artistes que han de fer servir aquell espai. Entendre el moviment, les dinàmiques en aquest cas és molt important.
D'altra banda, perquè la ciutat sigui sostenible cal ser conscients que abans de construir més, és preferible que es rehabiliti l'existent. Per això no serà possible que les ciutats, les urbanitzacions s'estenguin a l'infinit.
Cal pensar d'intervenir com un cirurgià en els centres històrics és un treball molt complex a causa de la quantitat de normatives que s'han de complir. La transformació segons JMR és donar noves respostes i per tant alterar les condicions de l'existent.
Des de la peculiaritat d'aquest arquitecte que treballa en diferents escales, contextos etc. Puc deduir que el que considera important és transmetre que la ciutat ha de tornar al centre adaptant-se a les noves circumstàncies. Tot això s'ha de transmetre d'alguna manera dins de les escoles amb un ensenyament que s’ha d’actualitzar des de fa temps.
JMR és un arquitecte que s'alimenta del territori en què viu i per tant sap quines respostes donar. Això em fa pensar en les generacions més joves que hem perdut en part aquest contacte amb el territori que ens relacionem diàriament i per tant la dinàmica de treball ja fa temps que està en fase de profunda mutació.
Alberto Collet, arquitecte. Corresponsal del COAC a Porto, Portugal
Febrer 2020
Plateforme 10, el nuevo barrio cultural de Lausanne
Plateforme 10 es un nuevo polo museístico creado en la ciudad de Lausana, que reagrupa el Museo Cantonal de Bellas-Artes (MCBA), el Museo Cantonal de la Fotografía (Museo del Elíseo) y el Museo de Artes Aplicadas Contemporáneas (MUDANZA). Para completar el polo de tres museos, se recuperan los 14 arcos bajo puente de manera complementaria y con el objetivo de desarrollar una zona de galerías de arte, promoción cultural y servicios aplicados al arte. Los arcos complementarios mutualizan programáticamente el conjunto de los 3 museos situándose también las bibliotecas, centro de documentación, espacio de restauración, cafeterías y diferentes auditorios y salas de conferencias.
En 2009 la ciudad de Lausana, después de haber desestimado diferentes proyectos para el emplazamiento del polo cultural, decide establecer el conjunto museístico en los hangares de locomotoras de la compañía de trenes de la confederación (CFF), un emplazamiento de 25,000 m² situados en el centro de la ciudad junto a la Estación Central. En 2010 el ayuntamiento, convoca un concurso internacional de ideas para la construcción del nuevo Museo Cantonal de Bellas-Artes y la ordenación del conjunto del polo. Se presentan 136 candidaturas, 18 estudios son seleccionados y en 2011 el estudio de arquitectura Barozzi & Veiga, gana el proyecto. El 5 de octubre 2019 el Museo es inaugurado oficialmente.
El edificio diseñado tiene la característica de homenajear al pasado industrial del lugar pero a la vez ha sido concebido bajo los criterios actuales de los museos contemporáneos. Los espacios expositivos se reparten en 2 pisos, el acceso se realiza en el centro del edificio y divide en dos partes las exposiciones permanentes y temporales. Un gran espacio proyectado ligado a las salas de exposiciones temporales, situado en planta baja, constituye un laboratorio experimental, abierto a artistas locales e internacionales. El edificio se presenta como un paralelepípedo de 145 metros de largo por 22 de ancho, que permite liberar el norte la plaza de acceso y centro neurálgico del conjunto del polo, donde se mantienen los trazados de las antiguas vías de tren así como la plataforma giratoria para las locomotoras. En la planta baja en mantiene la nave central histórica del edificio de locomotoras que permite distribuir las funciones del edificio e integra las comunicaciones verticales y horizontales del edificio. La sala de exposiciones permanentes tiene una superficie de 1,750 m² y la temporal de 1'470 m² con alturas variables de 4,4 m y 5,5 m.
Materializado de obra vista, la fachada Norte, que da a la plaza central y a la vez es el acceso al edificio, se diseña con unas grandes lamas verticales que ritman la fachada a la vez que actúan de controladores lumínicos y permiten enmarcar numerosas aperturas puntuales, creando perspectivas y estableciendo una relación de intercambio visual entre el museo y la nueva plaza.
En 2015 la ciudad de Lausana, convoca el concurso internacional para el diseño de los nuevo Museo de Arte Aplicadas contemporáneas y el Museo de Fotografía Elíseo, se seleccionan 21 candidaturas de 149 presentadas y el jurado premia el proyecto "Un museo, dos museos" los arquitectos portugueses Manuel y Francisco Aires Mateus. El proyecto combina programáticamente dos museos en uno, caracterizado por una falla horizontal que separa los dos museos, el MUDANZA en la parte superior y el Museo de Fotografía Elíseo en la parte del zócalo. Las zonas de exposiciones consagradas al diseño y las artes aplicadas contemporáneas benefician de una iluminación cenital, ofreciendo grandes espacios modulables y configurables según la necesidad y temática de la exposición. El nuevo Museo de Fotografía, se sitúa en el zócalo del futuro edificio, los espacios de presentación del museo no tienen aberturas a fin de garantizar la mejor conservación del archivo fotográfico expuesto, de gran valor con más de un millón de imágenes, 20.000 libros de fotografía y numerosos fondos fotográficos como el Charles Chaplin, Ella Maillart o Nicolas Bouvier. El ingenio de la propuesta de los arquitectos es que los servicios entre los dos museos sean compartidos, reduciendo así los costes de mantenimiento, aumentado la presencia de visitantes por la alternancia de las exposiciones así como los laboratorios de restauración o archivo. Los dos nuevos museos en uno, tienen exactos superficies de 1'500m2 cada uno.
El conjunto del polo museístico lo completan la Fundación Toms Pauli, una de las raras instituciones públicas en el mundo consagradas íntegramente al Arte Textil, con tapicerías del XVI-XIX siglo y una colección de arte textil del siglo XX. Y la Fundación Vallotton que son los archivos y abre cedidas por el artista a la esquina.
El proyecto en su conjunto, muestra un gran interés de la ciudadanía, un proyecto esperado y deseado que tan sólo durante la primera semana de la inauguración de Museo Cantonal de Bellas-Artes, congregó 21.000 personas y contiene 10.000 obras a su col colección que se irán exponiendo en sus 3.200 m² de museo. El día de hoy la construcción de los otros dos museos ya se ha iniciado para completar el conjunto cultural así como transformar y dinamizar el barrio de la estación.
Gabriel Sibils, arquitecto. Corresponsal del COAC en Lausana, Suiza.
Enero 2020
Plateforme 10, el nou barri cultural de Lausanne
Plateforme 10 és un nou pol museístic creat a la ciutat de Lausanne, que reagrupa el Museu Cantonal de Belles-Arts (MCBA), el Museu Cantonal de la Fotografia (Museu de l'Elysée) i el Museu d'Arts Aplicades Contemporànies (MUDAC). Per completar el pol dels tres museus, es recuperen els 14 arcs sota pont de manera complementària, amb l'objectiu de desenvolupar una zona de galeries d'art, promoció cultural i serveis aplicats a l'art. Els arcs complementaris mutualitzen programàticament el conjunt dels 3 museus situant-se també les biblioteques, centre de documentació, espai de restauració, cafeteries i diferents auditoris i sales de conferències.
L'any 2009 la ciutat de Lausanne, després d'haver desestimat diferents projectes per a l'emplaçament del pol cultural, decideix establir el conjunt museístic als hangars de locomotores de la companyia de trens de la confederació (CFF), un emplaçament de 25,000 m² situats al centre de la ciutat, al costat de l'Estació Central. L'any 2010 l'ajuntament convoca un concurs internacional d'idees per la construcció del nou Museu Cantonal de Belles-Arts i l'ordenació del conjunt del pol. S'hi presenten 136 candidatures, 18 estudis són seleccionats i el 2011 l'estudi d'arquitectura Barozzi & Veiga guanya el projecte. El 5 octubre 2019 el Museu és inaugurat oficialment.
L'edifici dissenyat té la característica d’homenatjar al passat industrial del lloc però també ha estat concebut sota els criteris actuals dels museus contemporanis. Els espais expositius es reparteixen en 2 pisos, l'accés es realitza al centre de l'edifici i divideix en dues parts les exposicions permanents i temporals. Un gran espai projectat lligat a les sales d'exposicions temporals, situat a planta baixa, constitueix un laboratori experimental, obert a artistes locals i internacionals. L'edifici es presenta com un paral·lelepípede de 145 metres de llarg per 22 d'ample, que permet alliberar al nord la plaça d'accés i centre neuràlgic del conjunt del pol, on es mantenen els traçats de les antigues vies de tren així com la plataforma giratòria per a les locomotores. A la planta baixa en manté la nau central històrica de l'edifici de locomotores que permet distribuir les funcions de l'edifici i integra les comunicacions verticals i horitzontals de l'edifici. La sala d'exposicions permanents té una superfície d'1,750 m² i la temporal d'1'470 m² amb alçades variables de 4,4 m i 5,5 m.
Materialitzat d'obra vista, la façana Nord, que dona a la plaça central i a la vegada és l'accés a l'edifici, es dissenya amb unes grans lames verticals que ritmen la façana a la vegada que actuen de controladors lumínics i permeten emmarcar nombroses obertures puntuals, creant perspectives i establint una relació d'intercanvi visual entre el museu i la nova plaça.
L'any 2015 la ciutat de Lausanne, convoca el concurs internacional pel disseny dels nou Museu d'Art Aplicades contemporànies i el Museu de Fotografia Elysée, se seleccionen 21 candidatures de 149 presentades i el jurat premia el projecte "Un museu, dos museus" dels arquitectes portuguesos Manuel i Francisco Aires Mateus. El projecte combina programàticament dos museus en un, caracteritzat per una falla horitzontal que separa els dos museus, el MUDAC a la part superior i el Museu de Fotografia Elysée a la part del sòcol. Les zones d'exposicions consagrades al disseny i les arts aplicades contemporànies beneficien d'una il·luminació zenital, oferint grans espais modulables i configurables segons la necessitat i temàtica de l'exposició. El nou Museu de Fotografia es situa al sòcol del futur edifici, els espais de presentació del museu no tenen obertures a fi de garantir la millor conservació de l'arxiu fotogràfic exposat, de gran valor amb més d'un milió d’imatges, 20.000 llibres de fotografia i nombrosos fons fotogràfics com el Charles Chaplin, Ella Maillart o Nicolas Bouvier. L’enginy de la proposta dels arquitectes és que els serveis entre els dos museus siguin compartits, reduint així els costos de manteniment, augmentat la presència de visitants per l'alternança de les exposicions així com els laboratoris de restauració o arxiu. Els dos nous museus en un, tenen exactes superfícies de 1.500 m2 cadascun.
El conjunt del pol museístic el completen la Fundació Toms Pauli, una de les rares institucions públiques en el món consagrades íntegrament a l'Art Tèxtil, amb tapisseries del XVI-XIX segle i una col·lecció d'art tèxtil del segle XX. I la Fundació Vallotton que són els arxius i obre cedides per l'artista al cantó.
El projecte en el seu conjunt mostra un gran interès de la ciutadania, un projecte esperat i desitjat que tan sols durant la primera setmana de la inauguració de Museu Cantonal de Belles-Arts va congregar 21.000 persones. A dia d'avui la construcció dels altres dos museus ja s'ha iniciat per completar el conjunt cultural i transformar i dinamitzar el barri de l'estació.
Gabriel Sibils, arquitecte. Corresponsal del COAC a Lausanne, Suïssa.
Gener 2020