Revista de Corresponsals: BACK TO THE FUTURE, FLORIDA TIME
Ha passat més d'un any des de l'inici de la pandèmia i la societat ha reaccionat modificant els seus hàbits de viure. Ara els habitatges han adquirit el paper que sempre han tingut en la societat i que havia quedat oblidat pel pas del temps i els nous hàbits socials, com els viatges, les reunions o l'oci.
La pandèmia ens ha fet utilitzar els habitatges com fa temps que no s'utilitzaven. Recordo un comentari d'un professor de la universitat que deia: "L'ésser humà passa més del 80% del seu temps dins d'un edifici". És veritat, però el que havia passat fins ara és que estàvem fora de casa. Ara aquesta proporció s'ha dirigit cap a la nostra llar i hem vist les mancances.
Als Estats Units, la societat ha reaccionat de manera unitària modificant els seus estils de vida. El principal ha estat la tornada a la casa unifamiliar. La mítica casa americana on les famílies gaudeixen de l'espai, el jardí i la privacitat que proporciona tenir el teu propi terreny.
Les famílies han tornat a la llar deixant les ciutats congestionades.
Les ciutats plenes de gratacels s'han convertit en trampes per a la pandèmia, essent ciutats verticals on agafar l'ascensor és com pujar al metro. Amb el distanciament social i amb edificis que alberguen més de 500 persones, els ascensors han estat el punt de temor per a molts residents. Malgrat ser espais molts més grans que a les nostres ciutats, no deixaven de ser escassos per l'elevada demanda d'usuaris.
Un altre factor important, gràcies a la facilitat de la mobilitat del país, ha estat la migració del Nord a Sud. Les ciutats més desenvolupades del Nord d'Amèrica han patit un èxode migratori negatiu a favor d'àrees càlides i tropicals.
L'estat de Florida ha rebut una migració de nord descomunal motivada pel canvi d'edifici d'habitatges a casa, i també s'hi han sumat els avantatges del teletreball i les connexions per desplaçar-se cap a àrees amb un clima millor, i el fet que es tracta d'un país que disposa de clima polar i de clima tropical. La pregunta ha estat, "marxem a una casa, al Carib?". I per què no?
La composició de la trama urbana extensiva de les ciutats americanes afavoreix la facilitat de seguir vivint a les grans ciutats, però en suburbis de cases on la comoditat de tenir-ho tot i viure en una casa és molt més fàcil. Les urbs extensives típiques de casa, jardí, gos i cotxe han estat el focus d'atenció d'aquest darrer any generant un increment de les vendes de més del 70% amb una pujada de preus en els habitatges de més del 25%.
A aquest canvi de tendència d'edifici cap a casa, s'hi ha sumat el fet que són cases que han necessitat reformes, i davant la impossibilitat de reformar amb els estocs sota mínims, ja que no hi havia materials de construcció ni electrodomèstics, s'ha fet evident el problema de la globalització.
"Back to Future IV", vol reflectir la tornada a la casa americana a les grans urbs, en el canvi de tendència de la societat buscant més espai, menys aglomeració i la tranquil·litat de poder triar on viure, sense importar el treball ja que s'ha desplaçat la producció als habitatges en molts dels sectors.
Joaquin Fernandez, arquitecte. Corresponsal del COAC a Miami, EUA. Juliol 2021
Revista de Corresponsales: Italia, la regeneración urbana a partir de la escuela
La pandemia del Covid-19 ha favorecido una importante reflexión dentro del mundo de la arquitectura sobre el futuro de nuestras ciudades. Este argumento sigue siendo de actualidad con la llegada inminente del Fondo Europeo de Recuperación, Next Generation EU que tiene como objetivo la creación de ecosistemas resilientes.
Dentro de este marco, hace unos meses tuve la ocasión de entrevistar al arquitecto y urbanista Alfonso Femi (* 1) que durante el año pasado participó en numerosas mesas redondas organizadas por las administraciones de diferentes ciudades italianas, entre ellas Milán , dedicadas precisamente a este tema.
Durante la entrevista, Femi afirmaba que no se pueden pensar modelos concretos o imaginar fórmulas mágicas, sino que lo más importante es buscar un cambio en la política que gestiona y administra nuestro territorio. Y por lo tanto, conseguir recuperar la atención sobre los barrios y las comunidades que habitan las ciudades y en la relación que éstas tienen con el espacio público. Sobre todo, remarcaba la importancia de mejorar las infraestructuras digitales de todo el país, una operación que significaría un verdadero acto democrático. Otro elemento, según él muy importante, es el empoderamiento de la ciudadanía para obtener una aportación cívica consistente, más atenta y exigente con la administración.
Pero para realizar y desarrollar este argumento se necesita tiempo, es por eso que el arquitecto proponía empezar esta transformación buscando un tema transversal que fuese crucial para recalificar todo el país. Este elemento podría ser la escuela y apuntaba de manera textual que "la ciudad es escuela y la escuela es ciudad".
Recuperamos los estudios realizados por el programa Torino fa scuola (* 2), una relevante iniciativa que nace en 2016 a partir de la investigación de la Fondazione Agnelli, la obra social de la Compagnia San Paolo y la colaboración del Ayuntamiento de Turín, cuyo objetivo era precisamente reflexionar sobre los ambientes de la instrucción italiana para poder mejorar la funcionalidad de los centros educativos, incluir nuevos modelos de didáctica e integrar las generaciones futuras a la colectividad. En los estudios previos realizados por el programa se detectaban datos muy significativos sobre el estado de las escuelas italianas. Dos tercios de los edificios actualmente tienen más de 40 años y principalmente fueron construidos durante el período entre 1961-1975, época del "baby boom" itálico. Si nos fijamos más concretamente en la región del Piamonte, la media de edad de las estructuras alcanza los 64 años. De aquí podemos fácilmente deducir que el patrimonio escolástico es obsoleto, especialmente en tres de sus aspectos principales: la seguridad, la sostenibilidad ambiental y la didáctica. Considerando que en 2030 las escuelas del país tendrán un millón menos de alumnos, el estudio llegaba a la conclusión de que la solución más adecuada podría ser la rehabilitación de las estructuras existentes. De este programa salió un proyecto virtuoso realizado por el estudio de arquitectura BDR Bureau, la rehabilitación de la escuela Enrico Fermi en Turín. (* 3)
Durante el 2020, Femi junto con el economista Ivo Allegro, Iniziativa Finanza e Innovazione, la Fondazione por el Architettura y el Colegio de Arquitectos de Turín organizaron el Think Tank Scuola Social Impact (* 4). Hablando, durante la entrevista, de este proyecto de investigación, el arquitecto cita una frase de un estudiante que le impactó mucho: "incluso cuando la escuela está abierta para nosotros es un lugar cerrado". Por este hecho, según él sería interesante pensar y proyectar las escuelas según los criterios de arquitectura cronotópica (* 5), es decir lugares donde el espacio y el tiempo se unen, donde el uso de este espacio es híbrido y las diferentes actividades y usuarios se pueden pasar el testigo durante el día. Este mismo concepto aplicado a la escuela permitiría establecer una economía social que convertiría los centros escolásticos en espacio público, abiertos durante todo el día y toda la semana, transformando las escuelas en un baricentro por los jóvenes y un lugar de referencia para la comunidad.
Pero para poder lograr este objetivo es muy necesario que la política se responsabilice y tome decisiones a favor de la escuela, sobre todo si consideramos que la educación, junto con la sanidad, son actualmente las únicas grandes funciones públicas importantes.
Aina Pérez y Virgen, arquitecta. Corresponsal del COAC en Turín, Italia.
Referencias:
*1. Entrevista a Alfonso Femia per la revista digital “Arquitectura y Empresa”: https://arquitecturayempresa.es/noticia/entrevistas-exclusivas-arquitectura-y-empresa-alfonso-femia
*2. Fondazione Agnelli. Rapporto sull'edilizia scolastica. Editori Laterza, 2019.
Breve presentación de los resultados del estudio: https://www.fondazioneagnelli.it/wp-content/uploads/2019/11/presentazione-Rapporto-edilizia-scolastica.pdf
*3. Escuela Enrico Fermi, Torino. Estudi BDR Bureau: https://www.bdrbureau.com/portfolio/fermi-secondary-school/
*4. Femia, A. Scuola Social Impact. Far ripartire il paese dalla scuola. 500x100 Publishers, 2021. Vídeo presentació de l’estudi: https://www.dedalominosse.org/ita/2021_scuola_social_impact.php
*5. Referencias sobre la arquitectura cronotópica:
- Josep Muntañola Thornberg. Seminario Internacional revista Arquitectonics. “Hacia una arquitectura dialógica: La construcción de escenarios para la vida”. UPC, 2011. https://pa.upc.edu/ca/Varis/altres/arqs/congresos/seminari/muntanola.pdf
- Magda Saura Carulla. Ponència: “Introducción a una arquitectura cronotópica y algorítmica”. International Workshop COAC, 2011. https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2117/19312/ARP.pdf?sequence=1&isAllowed=y
- Ricoeur, P. Les parcours de la reconnaissance. París: Stock, 2005.
Revista de Corresponsals: Itàlia, la regeneració urbana a partir de l’escola
La pandèmia de la Covid-19 ha afavorit una important reflexió dins el món de l’arquitectura sobre el futur de les nostres ciutats. Aquest argument segueix sent d’actualitat amb l’arribada imminent del Fons Europeu de Recuperació, Next Generation EU que té com a objectiu la creació d’ecosistemes resilients.
Dins aquest marc, fa uns mesos vaig tenir l’ocasió d’entrevistar l’arquitecte i urbanista Alfonso Femia (*1) que durant l’any passat va participar a nombroses taules rodones organitzades per les administracions de diferents ciutats italianes, entre elles Milà, dedicades precisament a aquest tema.
Durant l’entrevista, Femia afirmava que no es poden pensar models concrets o imaginar fórmules màgiques, sinó que el més important és buscar un canvi en la política que gestiona i administra el nostre territori. I per tant, aconseguir recuperar l’atenció sobre els barris i les comunitats que habiten les ciutats i en la relació que aquestes tenen amb l’espai públic. Sobretot, remarcava la importància de millorar les infraestructures digitals de tot el país, una operació que significaria un veritable acte democràtic. Un altre element, segons ell molt important, és l’apoderament de la ciutadania per obtenir una aportació cívica consistent, més atenta i exigent amb l’administració.
Però per realitzar i desenvolupar aquest argument es necessita temps, és per això que l’arquitecte proposava començar aquesta transformació buscant un tema transversal que esdevingués crucial per requalificar tot el país. Aquest element podria ser l’escola i apuntava de manera textual que “la ciutat és escola i l’escola és ciutat”.
Recuperem els estudis realitzats pel programa Torino fa scuola (*2), una rellevant iniciativa que neix el 2016 a partir de la investigació de la Fondazione Agnelli, l’obra social de la Compagnia San Paolo i la col·laboració de l’Ajuntament de Torí, l’objectiu del qual era precisament reflexionar sobre els ambients de la instrucció italiana per poder millorar la funcionalitat dels centres educatius, incloure nous models de didàctica i integrar les generacions futures a la col·lectivitat. En els estudis previs realitzats pel programa es detectaven dades molt significatives sobre l’estat de les escoles italianes. Dos terços dels edificis actualment tenen més de 40 anys i principalment van ser construïts durant el període entre 1961-1975, època del “baby boom” itàlic. Si ens fixem més concretament en la regió del Piemont, la mitjana d’edat de les estructures arriba als 64 anys. D’aquí en podem fàcilment deduir que el patrimoni escolàstic és obsolet, especialment en tres dels seus aspectes principals: la seguretat, la sostenibilitat ambiental i la didàctica. Considerant que el 2030 les escoles del país tindran un milió menys d’alumnes, l’estudi arribava a la conclusió que la solució més adequada podria ser la rehabilitació de les estructures existents. D’aquest programa en va sortir un projecte virtuós realitzat per l’estudi d’arquitectura BDR Bureau, la rehabilitació de l’escola Enrico Fermi a Torí.(*3)
Durant el 2020, Femia juntament amb l’economista Ivo Allegro, Iniziativa Finanza e Innovazione, la Fondazione per l’Architettura i el Col·legi d’Arquitectes de Torí van organitzar el Think Tank Scuola Social Impact(*4). Parlant, durant l’entrevista, d’aquest projecte de recerca, l’arquitecte cita una frase d’un estudiant que el va impactar molt: “fins i tot quan l’escola està oberta per nosaltres és un lloc tancat”. Per aquest fet, segons ell seria interessant pensar i projectar les escoles segons els criteris d’arquitectura cronotòpica (*5), és a dir llocs on l’espai i el temps s’uneixen, on l’ús d’aquest espai és híbrid i les diferents activitats i usuaris es poden passar el testimoni durant el dia. Aquest mateix concepte aplicat a l’escola permetria establir una economia social que convertiria els centres escolàstics en espai públic, oberts durant tot el dia i tota la setmana, transformant les escoles en un baricentre pels joves i un lloc de referència per la comunitat.
Però per poder aconseguir aquest objectiu és molt necessari que la política es responsabilitzi i prengui decisions a favor de l’escola, sobretot si considerem que l’educació, juntament amb la sanitat, són actualment les úniques grans funcions públiques importants.
Aina Pérez i Verge, arquitecta. Corresponsal del COAC a Torí, Itàlia.
Referències:
*1. Entrevista a Alfonso Femia per la revista digital “Arquitectura y Empresa”: https://arquitecturayempresa.es/noticia/entrevistas-exclusivas-arquitectura-y-empresa-alfonso-femia
*2. Fondazione Agnelli. Rapporto sull'edilizia scolastica. Editori Laterza, 2019.
Breu presentació dels resultats de l’estudi: https://www.fondazioneagnelli.it/wp-content/uploads/2019/11/presentazione-Rapporto-edilizia-scolastica.pdf
*3. Escola Enrico Fermi, Torino. Estudi BDR Bureau: https://www.bdrbureau.com/portfolio/fermi-secondary-school/
*4. Femia, A. Scuola Social Impact. Far ripartire il paese dalla scuola. 500x100 Publishers, 2021. Vídeo presentació de l’estudi: https://www.dedalominosse.org/ita/2021_scuola_social_impact.php
*5. Referències sobre l’arquitectura cronotòpica:
- Josep Muntañola Thornberg. Seminari Internacional revista Arquitectonics. “Hacia una arquitectura dialógica: La construcción de escenarios para la vida”. UPC, 2011. https://pa.upc.edu/ca/Varis/altres/arqs/congresos/seminari/muntanola.pdf
- Magda Saura Carulla. Ponència: “Introducción a una arquitectura cronotópica y algorítmica”. International Workshop COAC, 2011. https://upcommons.upc.edu/bitstream/handle/2117/19312/ARP.pdf?sequence=1&isAllowed=y
Revista de Corresponsals: San Francisco de camí cap a la recuperació
Mirant cap enrere i rellegint l'article publicat l'any passat, costa de creure que fa ja casi any i mig que San Francisco va anunciar el primer lockdown (confinament) de la pandèmia.
A dia d'avui la normalitat no ha tornat completament, però es respira un aire de celebració i manca de mascareta que no és de refiar. Recentment, el dia 15 de Juny, San Francisco va declarar la tornada a la normalitat, amb bars i restaurants operant al 100% de capacitat, sense requeriment de mascareta a persones que s'hagin vacunat.
Tot i que la vida sembla tornar poc a poc a la ciutat, els efectes de la pandèmia són ben presents. Potser el restaurant al qual anaves tots els diumenges ara presenta uns taulons que demostren la crisi que acaba de passar i que no han permès al propietari sobreviure durant aquest any. Molts dels restaurants i bars clàssics de San Francisco han tancat per sempre en donar-se per vençuts en un San Francisco que ja era prohibitiu. Moltes empreses encara segueixen sense tenir empleats a les seves oficines, molts de nosaltres seguim WFH (working from home), alguns no tornaran mai a treballar enlloc que no sigui casa seva i cap de nosaltres està segur de si San Francisco tornarà a ser el que era abans del 2020.
Si algun aspecte positiu ha tingut la pandèmia ha estat en relació als lloguers a la ciutat. Amb la configuració de treball en remot molts residents de San Francisco han agafat les maletes i han decidit marxar a poblacions menys demandades i amb lloguers més assequibles. Això va provocar que durant uns mesos els lloguers baixessin al voltant del 30% i va permetre que habitatges normalment prohibitius estiguessin a l'abast de la gent.
Temporalment la construcció va alentir el ritme però ja es comença a veure que la baixada que presentava a l’inici d'any es comença a recuperar, i pot ser que torni a nivells normals cap a finals d'any. A l'inici es va acusar prou la manca de mà d'obra -que degut al cost de vida ja començava a escassejar des de feia un parell d'anys- tendència que sembla que es mantindrà, probablement ajudant a que els preus tornin als nivells pre-pandèmia prou aviat. De fet es preveu que San Francisco mantingui la seva posició com un dels principals focus de construcció de la nació.
Cal destacar que San Francisco va patir moderadament els efectes econòmics de la pandèmia degut al fet que la indústria principal és la tecnologia i el canvi a treballar en remot no va suposar cap dificultat. De fet, la desocupació va ser solament del 12%, probablement només afectant als sectors més vulnerables de la societat.
Així doncs, està per veure com serà el San Francisco post pandèmia, si serà una ciutat més tolerant on aquesta gran crisi ens hagi ensenyat a tots com ens hem de fer costat, o si pel contrari les diferències socials s'engrandiran, afavorint un cop més al sector de la tecnologia que tan ha brillat durant els lockdowns.
Lea Eidler, arquitecta. Corresponsal del COAC a San Francisco, EUA. Juliol 2021