¿Cómo hemos llegado hasta aquí en Belgrado?
Es bien sabido en la investigación contemporánea que es necesario que un desarrollo de calidad de la planificación urbana se base en la planificación estratégica a largo plazo por parte de una entidad autónoma. Pero la planificación estratégica a largo plazo también requiere una estabilidad del sistema político y del desarrollo económico. Belgrado, en su turbulenta historia de destrucción, nunca tuvo la oportunidad de alcanzar un nivel de estabilidad para tener las condiciones adecuadas, no tanto para el establecimiento, como para la implementación de la planificación estratégica a largo plazo. De hecho, además de los momentos de destrucción y derribo de Belgrado, hubo momentos brillantes en su historia, en los que la ciudad misma se reconstruía y construía de nuevo, y también establecía nuevas direcciones e ideologías culturales en la planificación del entorno urbano.
Sin embargo, hoy en día, Belgrado se enfrenta a algo muy diferente y probablemente mucho más peligroso: la destrucción del urbanismo institucional. Desde el surgimiento de la autogestión y el cambio de la Constitución de 1974, durante el período de la ex SFRY (Socialista Federal Republica Yugoslavia), el rígido sistema político central se ha ido desvaneciendo lentamente y las unidades locales, es decir, los municipios, han ido obteniendo el dominio sobre la planificación del desarrollo y el uso de la tierra. Desafortunadamente, Belgrado, que consiste en varios municipios más pequeños, por culpa de la floja federación de estos, perdió su poder político y económico central, el único que podía establecer una planificación estratégica a largo plazo que probablemente hubiera conducido al logro de la sostenibilidad de las funciones urbanas. Por el contrario, los municipios cambiaron voluntariamente los planes urbanos, y de antemano ya permitieron cambios en los propósitos y la construcción de los objetos, en contradicción con los planes antiguos todavía válidos. La excusa para tales acciones fue la resolución "ad hoc" del déficit en el stock de viviendas en Belgrado causado por la gran afluencia de mano de obra proveniente de la población del interior del país buscando un entorno urbano centralizado con más posibilidades, es decir, Belgrado.
El inicio de tales acciones ilegales de manera lenta pero segura se ha convertido con el tiempo en una práctica para resolver los mencionados problemas. La construcción ilegal llegó a su punto máximo en los años noventa cuando la ruptura de la SFRY llevó a una guerra civil, lo que resultó en la introducción del embargo económico a Serbia y una gran afluencia de refugiados de los territorios vecinos afectados por conflictos. En este contexto se asigna cada vez menos dinero del presupuesto nacional para la realización de los planes, lo que causa largos retrasos. La paciencia, tanto de la población inmigrada como de los autóctonos de Belgrado, desaparece y emerge la aparición masiva de la construcción espontánea con el objetivo de lograr un nivel de confort satisfactorio en la vivienda. En este período, el fondo nacional de vivienda también desaparece, y el sector privado se hace cargo de la construcción de viviendas colectivas de varios pisos. El sector privado, para maximizar sus ganancias, aplica la mencionada práctica y se desvía voluntariamente de las regulaciones urbanas prescritas en los planes válidos.
Cuando esto ocurre, el desarrollo de planes urbanísticos para las áreas que están cubiertas por construcción ilegal, por coerción o por interés, se vuelve absurdo, porque la construcción ilegal en Belgrado está hecha de materiales de calidad, lo que representa un enorme capital capturado y se necesita mucho dinero para eliminarla. En este momento, hacia finales de los años noventa, el Estado rechaza la eliminación de objetos ilegales como una de las soluciones a este problema y se dedica a resolver problemas con recursos legales. Surgen las primeras leyes sobre la legalización de objetos que desafortunadamente han chocado con su mayor obstáculo: las relaciones legales de propiedad no resueltas heredadas de la SFRY.
La llegada del siglo XXI trajo cambios democráticos en la sociedad. Las autoridades empiezan a cambiar a intervalos mucho más cortos respecto al siglo anterior. Cada llegada de nuevas elecciones, con el fin de recolectar votos, cada partido o coalición utiliza la construcción ilegal como promesa preelectoral, que mientras tanto está cada vez más extendida, asegurando que las condiciones serán mucho más favorables para su resolución que las que proporcionó el gobierno anterior. Con este gesto, no solo los constructores ilegales dejan de ser delincuentes y pasan a ser considerados votantes importantes, sino que todo acto de corrupción de las instituciones realizado en el período anterior queda anulado por la adopción de una nueva ley. La ley actual sobre legalización, séptima en los últimos veinte años, se ha reducido a una completa indulgencia hacia los constructores ilegales. Debido a esta sensación de que los constructores ilegales han sido recompensados por sus delitos, los inversores actuales están abandonando el proceso regular de pedir licencias. En otras palabras, primero construyen los objetos y solicitan permiso a través de la ley de legalización, con lo que consiguen un aumento del beneficio económico evitando pagar altos impuestos al Estado por diversas empresas de servicios públicos, y no pierden los meses necesarios para la obtención de una licencia en un procedimiento regular. Los inversores que quieren seguir el curso legal ordinario no pueden de ninguna manera lograr un precio competitivo en el mercado con relación a los constructores ilegales, que sin duda recibirán una licencia legal en algún periodo, como se ha demostrado hasta ahora. Así hemos llegado a otra situación de gran absurdez.
Las consecuencias de esto son enormes. No registrar los objetos construidos, es decir, no pagar impuestos, daña el presupuesto nacional. La seguridad está en peligro, por falta de conocimiento de los ciudadanos y por la construcción espontánea en lugares peligrosos: por ejemplo, terrenos no cohesionados o con subsuelos con acuíferos. Se destruyen zonas verdes. Se sobrecargan las redes de infraestructura existentes. Se crean perfiles de calle inadecuados. No se respeta el patrimonio cultural. Y lo básico, para lo que sirve el urbanismo institucional, se ha perdido la comunicación entre todos los actores necesarios para lograr un entorno urbano sostenible. Así hemos llegado hasta aquí, queda perfectamente reflejado en la foto.
Branko Sekulić, arquitecto. Corresponsal COAC en Belgrado, Serbia. 30 de octubre 2018
Agradecimiento especial al arquitecto Nemanja Šipetić, por haberme facilitado mucha información.
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català
L'exercici de la professió i perspectives del sector a Monterrey
La intenció de les corresponsalies del COAC és la de facilitar als col·legues col·legiats la integració professional en entorns socials i culturals en diferents àmbits internacionals. En un article anterior vaig intentar descriure, a través de les seves complexitats i contradiccions, la realitat urbana i social de la ciutat de Monterrey, Mèxic. Alguns aspectes li són molt particulars mentre que altres poden ser en major o menor mesura extrapolables a altres ciutats llatinoamericanes. Amb aquest mateix esperit, en aquesta ocasió voldria parlar de certs aspectes intangibles que determinen el paper de l'arquitecte en el context local, així com les possibles perspectives del sector.
El treball de l'arquitecte tant a Espanya, com a Mèxic i en altres llocs, és essencialment el mateix. Cal, però, observar les particularitats i els matisos de cada lloc que fan que la feina professional en aquests llocs sigui més diferent del que podríem esperar.
Un mal endèmic i molt estès de la professió, és el fet que no se li dona el valor que mereix al disseny arquitectònic. En una societat tan pragmàtica, com ho és aquesta, el disseny arquitectònic s’arriba a considerar un luxe. És per a molts massa intangible com per distingir-lo del servei de construir. Potser és aquesta la causa o la conseqüència, del fet que no tinguem una llei com la LOE espanyola, la qual, entre moltes altres coses, defineix clarament les competències que li són exclusives a l'arquitecte. Encara que afortunadament aquesta percepció està canviant, l'arquitecte competeix encara amb altres professions, com l'enginyeria civil, molts nínxols de mercat. A continuació, descric breument aquells nínxols on l'arquitecte dissenyador està clarament posicionat que podrien ser interessants per a una col·laboració internacional a Monterrey.
Amb quatre milions i mig de persones i una taca urbana a prop dels 6,400 km2. La tipologia constructiva clarament predominant és l'habitatge unifamiliar. Descartant els habitatges d’auto-construcció on l'arquitecte no participa, gran part d'aquesta activitat constructiva la porten a terme empreses desenvolupadores d'habitatges en sèrie (Mercat interessant per als que es dediquin només a la construcció). L'altra gran part del sector unifamiliar són les residències del sector mitjà i alt, on sí es contracta un arquitecte i aquest acostuma a funcionar també com a contractista general. En no pocs casos s'acostuma a "regalar" el disseny a canvi d'executar l'obra. Hi ha un altre nínxol de mercat més reduït: El residencial "extrem alt", on el disseny si es valora i pot arribar a ser bastant lucratiu. És un sector molt competit on el nivell de qualitat del professional local és molt alt.
En el sector multi familiar, terciari i usos mixtos, en funció de la mida i del nivell social, es comença a valorar el disseny arquitectònic. Tant per la complexitat com per l'economia d'escala on els honoraris es dilueixen en projectes de diverses desenes de milers de metres quadrats. Fa uns 9 anys es va iniciar un boom en aquest sector enfocat en sectors socioeconòmics alts. Un mercat que ja va aconseguir el seu nivell de saturació. Actualment el mercat s'està bolcant cap a un sector poblacional de classes mitjana i mitjana baixa. És un mercat més robust poblacionalment però molt més delicat per la seva sensibilitat cap als costos.
Donada l'escala d'aquests projectes que van des d'un edifici aïllat fins a barris nous complets, ben concebuts sota un enfocament socialment responsable, podrien aconseguir enfortir la trama urbana i teixits socials decadents, mentre es colonitzen els grans buits urbans existents. Un bon exemple d'un projecte com aquest, amb consciència social, que proposa la detonació i la regeneració urbana de l'avinguda principal del municipi, es diu "Districte Domo" a Santa Catarina, en el qual tenim l'honor de participar.
Culturalment dins de Mèxic, Monterrey té una identitat molt pròpia i un orgull regional cada vegada més fort, sustentat potser en la puixança com a motor econòmic del país. Fa uns anys quan no es comptava localment amb l’ "expertise" que hi ha ara, els grans encàrrecs se'ls emportaven normalment empreses americanes o de Cd. De Mèxic. Però la tendència està canviant i el promotor està preferint als dissenyadors que coneixen els gustos i costums i sistemes constructius locals. Els projectes de despatxos internacionals solen requerir d'un procés de "regionalització" per arquitectes locals. Un altre aspecte per a considerar és la sistematització BIM, la qual s'ha consolidat des de fa ja uns anys com la norma de mercat, tant en universitats com en despatxos professionals.
Els col·legis professionals
Fa unes setmanes em va tocar formar part d'una taula de treball i cicle de conferències al Col·legi d'Arquitectes de Nuevo León, amb l'objecte d'intentar establir uns barems mínims d'honoraris professionals d'arquitecte en un marc estatal i nacional. Vull agrair, pel suport brindat, a la Marta Hernàndez Roig del Servei internacional del COAC.
Més enllà de la pròpia definició de l’honorari percentual, en una anàlisi comparativa que vam fer, va ser per a mi revelador el reconèixer com de ben estructurada i protegida està la professió de l'arquitecte, així com els col·legis professionals a Espanya. L'arquitecte a Mèxic està bastant més desprotegit. No hi ha, per exemple, la figura del visat col·legial, o un altre instrument que determini i verifiqui objectivament, d'acord amb una normativa, el contingut mínim d'un projecte executiu. Tampoc es té la figura de la notificació d'encàrrec, ni un assumir l'obra (amb les facultats que es tenen a Espanya) que protegeixi al professional contractualment i l’empoderi en les seves decisions.
Les fases del projecte i els seus abastos a Mèxic s'estructuren diferent que a Espanya. Malgrat que els honoraris professionals poden ser molt subjectius, a Monterrey, vam fer un exercici comparatiu entre el percentatge del PEM (pressupost d'execució i material) que proposen els barems per arquitectes del 2007 a Catalunya (que actualitzats amb l'IPC poden ser orientatius pel 2018) contra els que acostumem a tenir localment. Amb les reserves pertinents, pel que fa únicament al projecte arquitectònic (excloent enginyeries i D.O), es podria dir que la diferència ronda entre el 50% i el 60%. No obstant això, la diferència s'accentua més si considerem que el PEM contra el qual s'aplicarien aquests percentatges a Mèxic és entre unes tres i quatre vegades menor. També cal considerar el tipus de canvi actual amb un pes a la baixa.
Les perspectives del mercat
Des del sector privat, cada cop ha crescut més la inversió en el sector immobiliari. S'han creat i implementat nous instruments d'inversió com els Certificats de Capital de Desenvolupament (CCDs) o les FIBRES (Fideïcomís d'Infraestructura i Immobiliària). Tot això ha impulsat aquest mercat en creixement.
Un aspecte molt positiu de la legislació mexicana, que li ha donat més solidesa al mercat d'habitatge és l'existència de l'INFONAVIT (Institut del Fons Nacional de l'Habitatge per als Treballadors). La seva funció principal és proporcionar a tots els treballadors crèdits hipotecaris i no hipotecaris relacionats amb l'habitatge, així com obtenir rendiments dels estalvis de pensió de jubilació del Fons Nacional de Pensions. És la institució hipotecària més gran d'Amèrica Llatina, i pot arribar a prestar fins a prop de vuitanta mil euros, suficients per adquirir un habitatge en aquests sectors.
D'altra banda, fa 2 anys es va promulgar la llei general d'assentaments humans. És una llei a nivell nacional d'acord amb l'agenda de Quito amb reformes substancials. Entre altres coses estableix l'obligatorietat dels municipis a promoure els edificis d'usos mixtos, una major densitat, major Inter connectivitat i acotar l'expansió de la taca urbana. Això a mitjà termini derivaria en una major professionalització del desenvolupament de les ciutats i les seves edificacions. La qual cosa requerirà una major implicació professional dels arquitectes. Mèxic és un dels països amb major ritme d'urbanització de la població. Al 2030 serem 150 milions d'habitants i s'estima que el 80% viurà en nuclis urbans. En l'administració que inicia aquest primer de desembre, s'espera que el president entrant no només continuï amb aquesta línia, sinó que la reforci integrant sistemes d'informació i mobilitat entre altres aspectes en un pla denominat AMLOPOLIS.
No obstant això, avui dia, s'està a l'expectativa. Són temps complexos els que estan vivint els mercats i el tipus de canvi. Una part potser, a causa de les negociacions internacionals i la relació amb EE. UU. i d’altra banda pel canvi presidencial que ve i les reformes estructurals que planteja la nova administració. Des de principi d'any, s'ha notat certa desacceleració en la inversió en nous projectes, un major percentatge del que és habitual en moratòries de pagament, així com de projectes detinguts. Caldrà esperar uns 3 o 4 mesos per veure el rumb que prenen les coses. Tenim fe, però seguim a l'expectativa.
Carlos Narváez, arquitecte. Corresponsal del COAC a Monterrey, Mèxic
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español
8.500 habitatges nous anuals a Munic no són suficients
Tota persona que hagi passat una curta o llarga temporada a Munic en els últims anys, ja sigui com a estudiant o bé com a professional, s’haurà adonat que no és fàcil trobar un habitatge a la ciutat. Això no només passa als nouvinguts, sinó que també es troben amb aquest problema els mateixos autòctons, que tenen noves necessitats i no poden trobar una alternativa. Buscar un habitatge, ja sigui de compra o de lloguer, s'ha convertit en una feina, ja que avui en dia es necessita: un CV, omplir formularis, una carta de presentació, intencions de futur, entrevistes...
Hi ha un dèficit d'habitatges perquè es construeix "poc" per la demanda que hi ha. La població en aquest últim any ha tingut un creixement de 13.240 persones, a més cada any es traslladen a la ciutat unes 30.000 i s'ha d'afegir que hi ha un dèficit d’entre 60.000-80.000 habitatges. El que es construeix és molt car i cada nou habitatge fa que el preu del lloguer sigui més car. Els habitatges que fins ara encara estaven a l'abast del ciutadà mitjà són comprats per inversos, que els modernitzen o restauren i com a resultat incrementen el preu de compra o lloguer. El preu del lloguer actualment està sobre els 19.27€/m².
L'any 2016 es va iniciar un pla públic per a la ciutat de Munic de desenvolupament de l’habitatge, que s'anomena "Wohnen in München VI" on es preveia construir 8.500 habitatges anuals entre el període 2017 fins el 2021. L'interès d'aquesta iniciativa no és només que no hi hagi suficients habitatges i a un preu assequible, sinó que l'objectiu també és aconseguir una barreja d'estrats socials. Dit d’una altra manera, que no es creïn barris segregats per classes socials. Per poder accedir a l'habitatge social s'han de complir uns requisits, que s'anomenen "München Model", i amb aquest programa s'ha facilitat que un grup més ampli de població pugui accedir-hi. També un punt important en aquest programa és tenir en compte l'eficiència energètica.
La problemàtica a la ciutat de Munic no s'acaba aquí. A aquesta ciutat, des de fa molt de temps, no s'ha construït en alçada per decisió dels urbanistes. La densitat de l'edificació es podria optimitzar, ja que actualment també es construeix, a causa de la mateixa decisió, de forma molt espaiada. Això no ajuda a fer que el preu de l'habitatge baixi. Aquesta forma de créixer de la ciutat, també destrueix molts espais que actualment són espais agrícoles o zones verdes.
Altres temes que a poc a poc van sorgint en aquesta forma de creixement i que s'hauria de planejar d'acord amb el creixement de l'habitatge, són els temes de la comunicació viària, la xarxa de transport públic i els equipaments. Munic és una de les ciutats d'Alemanya on hi ha un percentatge més alt de gent que perd més temps en el desplaçament per carretera per anar a treballar. La xarxa viària és radial i poc a poc es vol reduir el trànsit en el centre de la ciutat per tal de reduir les emissions. La xarxa de transport públic és relativament eficient, però ja hi ha actualment saturacions en diferents punts de la xarxa a les hores punta. Per acabar, i ja seria més un tema que es podria tractar en un altre article, no podem oblidar el dèficit en equipaments: actualment ja es nota a la ciutat una manca d'instal·lacions esportives i escoles bressol, per exemple.
Lluís Casadevall, arquitecte. Corresponsal del COAC a Munic, Alemanya. Desembre 2018
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español
Croàcia: una nova vida del patrimoni arquitectònic
Com a conseqüència dels esdeveniments polítics, econòmics i socials del segle passat a Croàcia, un nombre elevat d'edificis històrics es troben en un estat preocupant de conservació. A diferència de la zona costanera, tradicionalment orientada al turisme i per tant amb major nombre de recursos patrimonials activats formant part de l'oferta turística, a la part continental del país el patrimoni arquitectònic ha estat descuidat i exposat a un deteriorament tot i estar sota la tutela del Ministeri de cultura. En els últims anys s'aprecia una major conscienciació sobre la necessitat d'actuar de manera urgent, sobretot gràcies a iniciatives i projectes d'experts en els àmbits d'arquitectura i urbanisme, història de l'art i economia.
En aquest article centrarem el nostre interès en els nombrosos palaus i els palauets de la Croàcia continental, sent aquests una de les tipologies del patrimoni arquitectònic més exposades al deteriorament. Es tracta d'edificis de l'època del renaixement tardà i del barroc, construïts després de la retirada dels Otomans a partir del segle XVI. Aquest territori en l'època de construcció dels palaus formava part de la monarquia dels Habsburg i posteriorment l'Imperi austrohongarès, de manera que les característiques formals d'aquesta arquitectura presenten una clara influència centreeuropea, encara que generalment són de proporcions més humils. Donat el seu gran nombre i la seva varietat tipològica, aquests palaus juguen un paper molt important en la identitat historicocultural en les localitats on s'ubiquen.
És interessant conèixer que aquests palaus funcionaven com a centres de sistemes autosostenibles de les hisendes nobiliàries, tant des del punt de vista administratiu i econòmic com cultural, ja que moltes vegades van ser llocs de la producció artística i espiritual.
A excepció d'uns pocs casos, aquests edificis avui en dia no tenen cap ús o no tenen un ús apropiat, generant als seus propietaris (principalment de caràcter públic) costos de manteniment a la llarga no sostenibles.
Les administracions locals i institucions regionals veuen en els fons (a fons perdut) de la Unió Europea una oportunitat única per restaurar-los i dotar-los de funció. No obstant això, resulta problemàtic idear nous continguts i usos que assegurin la seva revitalització i sostenibilitat a llarg termini. Val a dir que des de 2014 (Croàcia va entrar el 2013 a la Unió Europea) no permet mitjançant els fons europeus finançar la transformació dels palaus en hotels heritage, pràctica habitual en altres països de transició a la EU, sinó que es condiciona que l'ús principal sigui destinat a cultura. L'objectiu d'aquests nous usos és l'enriquiment cultural de la comunitat local i el suport al seu desenvolupament econòmic i turístic.
Un dels usos apropiats per a aquests edificis històrics és el de museu o continguts similars com a espais expositius i centres d'interpretació. No obstant això, també els museus (especialment els de tipus local) es troben actualment en un punt d'inflexió, en el qual han d'adaptar els nous hàbits i expectatives del públic la seva forma de comunicar els seus continguts i presentar les seves col·leccions, si pretenen seguir sent rellevants. Més que mai, els museus s'han d'integrar en la societat i convertir-se en els llocs d'aprenentatge, investigació i oci.
Quin és el paper de l’arquitecte en aquest tipus de projectes? Donant per fet el compliment obligatori dels requisits de conservació per tal de protegir, mantenir i presentar les estructures originals, és imprescindible innovar en la recerca de solucions funcionals, constructives i estètiques per adaptar els espais trobats als nous continguts. L'arquitecte ha d'aspirar a aconseguir un equilibri entre els requeriments i expectatives del client, la seva aportació conceptual i el marc legal, evitant l'adaptació banal d'un valuós edifici històric que pugui esdevenir en un historicisme artificial. L'aportació contemporània a la reconstrucció ha de crear un nou valor basat en la síntesi de l'antic i del nou.
Generalment resulta complex, fins i tot no desitjable, interferir en l'aspecte exterior dels palaus amb intervencions contemporànies. No obstant això, a l'interior, certes característiques tipològiques com la enfilada o successió d'habitacions de dimensions similars, permeten la innovació en la interpretació i la presentació museològica, afavorint la utilització de llenguatges contemporanis i la introducció de noves tecnologies per fomentar la interactivitat i la participació.
Un dels possibles enfocaments museològics és presentar les col·leccions sota un concepte temàtic. Un fil argumental que es percep amb tots els sentits i desperta interès entre diversos perfils de públic, fent-los sentir identificats. D'aquesta manera es creen les bases per interconnectar subjectes interessats dels sectors econòmic, educatiu i cultural. I així es fomenten les col·laboracions i associacions a llarg termini i de qualitat en benefici de tota la comunitat.
A tall de conclusió, un edifici històric renovat pot resultar sostenible si es fa servir de forma contínua i es gestiona de forma creativa, comptant amb el suport i la participació de la seva comunitat. A l'hora de triar els seus nous usos ens hem de guiar per les característiques específiques del lloc, per les seves possibilitats i necessitats, així com la seva perspectiva turística, prioritzant la protecció i promoció del patrimoni, l'experiència satisfactòria dels visitants i el desenvolupament de la comunitat local. És clau integrar els coneixements i competències d'un equip indisciplinar a més de tractar cada edifici de forma individual aplicant solucions que reafirmin la seva singularitat amb l'objectiu final de presentar i potenciar la identitat cultural.
Javier Luri, arquitecte. Corresponsal del COAC a Zagreb, Croàcia. Novembre 2018
Agraïments: Marko Blagec, arquitecte
Bibliografia:
- Models de revitalització i de foment del patrimoni cultural. Diàleg multidisciplinar., Col·loqui organitzat per l'organització HERU (Heritage Urbanism), publicació HRZZ - 2032, 2017.
- Dundović, Boris (2017) - Models de conservació arquitectònica per a la revitalització dels palaus i hisendes
- Dundović, Boris (2015) - ¿Què passarà amb els palaus croats ?, revista bimensual per a cultura "Vijenac", 23 (565); 24, Zagreb (Croàcia)
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català