Acord de Canadà amb la Unió Europea per reconèixer el títol d'Arquitecte
Els arquitectes qualificats que compleixin els requisits de l'Acord rebran una credencial per practicar l'arquitectura fora del seu país d'origen. Es tracta d'un pas més per ajudar en la internacionalització dels arquitectes.
Aquest pacte resumeix els requisits específics que els arquitectes hauran de satisfer per tal d'obtenir el reconeixement mutu. Aquests inclouen educació, pràctiques i qualificacions laborals, així com la presentació de documentació per confirmar les credencials individuals. Els arquitectes interessats podran revisar els requisits d'elegibilitat i la informació del programa disponible al web de CALA a partir de gener de 2019.
Recordem que fa tres anys, ja es va aconseguir un pas important cap a la internacionalització dels arquitectes. El 2015 el Consell de Ministres del Govern espanyol va acordar equiparar el títol d'Arquitecte al nivell de Màster, és a dir, al nivell 7 del Marc Europeu de Qualificacions i nivell 3 del MECES. Des d'aleshores, es pot fer valer el nivell de Màster de la titulació d'Arquitecte davant de les autoritats competents i els poders adjudicadors de tots els països membres de la UE.
Hjällbo 1968-2018, la Brasilia Europea en Gotemburgo
Últimamente se ha estrenado el documental EUROPAS BRASILIA (1), un film dirigido por Carl Pontus Hjorthén, y que trata sobre la situación actual de Häjllbo (*), uno de los barrios de la periferia de Gotemburgo. Situado en el Noreste de la ciudad, fue construido en la década de los 60. Eran los tiempos en los que Suecia vivía en el punto álgido de su progreso económico y social. Hjälbo representaba la implantación de un nuevo modelo. La ciudad ideal que debía convertirse en el epicentro de la sociedad sueca, en el símbolo de su fortaleza y su progreso. El proyecto formaba parte del programa del millón de viviendas promovido por el gobierno, que debía paliar el enorme déficit de vivienda que todo el país sufría en aquel tiempo.
Hoy en día unos 2,5 millones de ciudadanos viven en viviendas relacionados con ese programa (25% de la población). Con relación a Gotemburgo, según datos demográficos, en los suburbios del noreste de la ciudad viven casi exclusivamente población de origen inmigrante. En contraposición al Centro y de otras zonas de la ciudad donde el porcentaje es insignificante. En Gotemburgo, como gran parte del país, hay pues un gran problema de segregación. Según palabras del director, un abismo. Hjällbo forma parte de las llamadas áreas vulnerables (2), en términos de la policía sueca, son aquellas áreas con un índice elevado de criminalidad y exclusión social. De las 61 áreas catalogadas como vulnerables en todo el país en el año 2017, 60 forman parte del programa del millón de viviendas.
La película sigue la trayectoria de Sagal Adan Husseini, una chica de origen somalí nacida en la década de los años 90 y que ha vivido toda su vida en el barrio, tiene por tanto un conocimiento muy cercano. La chica es el vehículo por una serie de entrevistas a diferentes especialistas en el campo de la arquitectura y el planeamiento, la sociología y la economía que aportan diversidad de perspectivas, contextualizan y dan una visión histórica de la transformación del barrio a lo largo los años.
La época de expansión
La sociedad sueca se modernizó económicamente y social en un periodo de crecimiento ininterrumpido que se inició en la década de los 40 y duró alrededor de 25 años. El motor de este desarrollo económico fueron las exportaciones, principalmente de la industria del sector de la ingeniería. En este contexto, Gotemburgo, sede de empresas como VOLVO, SKF o de algunas de los astilleros líderes a nivel mundial de la época, fue una de las ciudades con mayor crecimiento de toda Europa. Como consecuencia de esta expansión, se inició un proceso migratorio de llegada, tanto desde las zonas rurales del país como más allá de las fronteras. La ciudad crecía y necesitaba acomodar los recién llegados.
En contraposición al vigor económico, la ciudad presentaba un grave déficit de vivienda. La escala de la ciudad no se correspondía a su proyección. Además, Gotemburgo se caracterizaba por tener unos estándares muy bajos de vivienda, incluso a nivel europeo. La gente vivía en pisos oscuros, húmedos y pequeños; sin agua caliente y con baños comunitarios. En resumen, la ciudad estaba masificada y había que construir una nueva. En palabras de Torsten Henriksson, responsable de planeamiento de la ciudad de Gotemburgo (1955-1970) había una Renovación Urbana radical, se proponían derribar todo lo antiguo, erradicar la pobreza y la injusticia social para crear mejores condiciones para la industria y la vida de los trabajadores. En la nueva ciudad, la segregación por renta estaría completamente prohibida.
Los grandes programas
En 1964 se instauró el Comité Gubernamental de Rehabilitación, para definir las políticas de expansión urbanística que debían representar una mejora de los estándares y permitir la implantación de un nuevo modelo de vivienda social. El rápido desarrollo urbanístico llevó al gobierno a apoyar las operaciones a gran escala, la modernización de la industria de la construcción, y en particular la de la vivienda. La época se caracteriza por los grandes programas de reforma a nivel nacional. Estos se llevaron a cabo con técnicas de planeamiento relacionadas con análisis de sistemas inspirados en el racionalismo radical de las fuerzas de defensa de los estados unidos (3).
Las grandes empresas de construcción tomaron el control del mercado adoptando la arquitectura funcionalista como modelo, todo desde la perspectiva de la ingeniería, verdadera alma de la transformación del país. Las empresas contratistas, no los arquitectos, tomaron el control de esta transformación con el objetivo de encontrar soluciones que abaratasen los costes. El gran proyecto de país de este período fue el llamado Programa del millón de viviendas. Este planeaba construir 1.000,000 de viviendas en una década, del 1965 hasta 1974. Suecia en aquel tiempo se presentaba como líder mundial en la producción de viviendas, en pocos años pues el país cambiar la situación y se solucionaron gran parte de los déficits que había en cuestión de calidad de la vivienda para adoptar un de los estándares más altos de toda Europa.
La Brasilia Europea
En ese contexto de bonanza económica, Gotemburgo lideraba el crecimiento a nivel nacional.
Su industria y su puerto, el más importante de toda la región, hacían posible imaginar un escenario en el que la ciudad se convirtiera en el motor de toda Escandinavia. Hacía falta construir una nueva ciudad, la ciudad ideal, una ciudad pensada para la clase media trabajadora sueca. Políticos y arquitectos de la época viajaron a Brasil. La nueva capital del País Sudamericano era el símbolo de la híper modernidad, la ciudad moderna construida en medio de la jungla, y además en poco más de tres años. Así decidieron construir el nuevo Gotemburgo, lo que llamaron Hjällbo, la ciudad Noreste en medio de los bosques de las afueras de la ciudad y por un máximo de 200.000 habitantes siguiendo el mismo modelo.
Hjällbo tenía que seguir los principios de la ciudad ideal pensada para Le Corbusier en su propuesta de ville Radieuse. La ciudad verde, iluminada, conectada con sistemas de transporte eficientes, que debía contribuir a crear una sociedad mejor. Situada a 15 minutos en transporte público del centro de la ciudad, con sus barrios conectados a las zonas de producción industrial mediante modernas infraestructuras. Hjällbo era el modelo que mostraba la perfección del planeamiento sueco y de los métodos de construcción industrializada. Según publicidad de la época, todo dimensionado con generosidad, pero calculado con precisión:
Celdas urbanas autónomas situadas en medio del bosque, con unas condiciones ambientales privilegiadas. Barrios libres de vehículos gracias a una eficiente separación de los diferentes tipos de movilidad: vehículos, bicicletas y peatones. El tráfico se deja en la periferia, mediante zonas de aparcamiento situadas en el perímetro. Los centros son ocupados por equipamientos; escuelas bibliotecas, pequeño comercio. Los edificios se emplazan protegiendo los fuertes vientos del Oeste, para favorecer las vistas del entorno. Acceso a áreas verdes, zonas deportivas, y parques infantiles todo a pocos metros de su casa. Servicios comunes y lavanderías en las plantas bajas.
Nuevos retos urbanos
En la actualidad, si repasamos la prensa local, los suburbios sólo llegan noticias negativas, problemas de segregación, exclusión social, desempleo, pobreza, fracaso escolar, violencia, drogas .... La periferia tiene muy mala reputación entre los medios, retratan unos suburbios llenos de problemas. Durante la campaña de 2018 la seguridad relacionada con la inmigración y el uso del espacio público ha ocupado el debate electoral de los partidos conservadores, es por tanto un tema sensible que no puede desligarse de los problemas de segregación que sufren las ciudades. En el extremo hay sectores de la opinión pública que defienden que la mejor manera de solucionar los grandes problemas urbanos es derribar los barrios del programa del millón. Relacionan edificios de gran escala con criminalidad.
En cambio, los que han vivido toda la vida en Hjällbo, como la Sagal, tienen una visión completamente diferente, son conscientes de los problemas, pero dicen que no se imaginan un lugar mejor por su infancia, lleno de zonas verdes, sin tráfico, formando parte de una comunidad cercana y diversa, mezcla de gente de todo el mundo. Una comunidad donde casi todos se conocen.
De momento, el resultado es que, para muchos, Hjällbo, es un punto de partida y un lugar de paso: cuando la gente progresa marcha del barrio y llegan otros con nuevos problemas.
Es innegable que los tiempos han cambiado radicalmente respecto a los criterios económicos y sociales que impulsaron la construcción de estos barrios. Por lo tanto, necesitamos nuevas estrategias, nuevos modelos que nos ayuden a reinterpretar la infinidad de cualidades que estos barrios todavía tienen y representan. La arquitectura necesita adaptarse a su tiempo y aceptar los nuevos retos que se nos presentan.
Joaquim Tarrasó, arquitecto. Corresponsal del COAC en Gotemburgo, Suecia. 30 de octubre 2018
(1) http://www.svenskafilmstudion.com/movie-archive/europas-brasilia-production/
(2) https://en.wikipedia.org/wiki/Vulnerable_area
(3) 20TH CENTURY ARCHITECTURE, SWEDEN, pg 143 C.Caldeby, J. Lindvall, W. Wang. editorial Prestel
(4) https://www.expressen.se/gt/kultur/hjallbo---drommen-som-kraschade/
(*) Https://www.google.com/maps/@57.7681096,12.0039285,4581m/data=!3m1!1e3
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Català
Com hem arribat fins aquí a Belgrad?
És ben sabut en la investigació contemporània que cal que un desenvolupament de qualitat de la planificació urbana es basi en la planificació estratègica a llarg termini per part d'una entitat autònoma. Però la planificació estratègica a llarg termini també requereix una estabilitat del sistema polític i del desenvolupament econòmic. Belgrad, amb la seva turbulenta història de destrucció, mai va tenir l'oportunitat d'arribar a un nivell d'estabilitat per tenir les condicions adequades, no tant per a l'establiment, com per a la implementació de la planificació estratègica a llarg termini. De fet, a més dels moments de destrucció i enderroc de Belgrad, hi va haver moments brillants en la seva història, en què la ciutat mateixa es reconstruïa i construïa de nou, i també establia noves direccions i ideologies culturals en la planificació de l'entorn urbà.
No obstant això, avui dia, Belgrad s'enfronta a una cosa molt diferent i probablement molt més perillós: la destrucció de l'urbanisme institucional. Des del sorgiment de l'autogestió i el canvi de la Constitució de 1974, durant el període de l'ex SFRY (Socialista Federal República Iugoslàvia), el rígid sistema polític central s'ha anat esvaint lentament i les unitats locals, és a dir, els municipis, han anat obtenint el domini sobre la planificació del desenvolupament i l'ús de la terra. Desafortunadament, Belgrad, que consisteix en diversos municipis més petits, per culpa de la fluixa federació d'aquests, va perdre el seu poder polític i econòmic central, l'únic que podia establir una planificació estratègica a llarg termini que probablement hagués conduït a l'assoliment de la sostenibilitat de les funcions urbanes. Per contra, els municipis van canviar voluntàriament els plans urbans, i per endavant ja van permetre canvis en els propòsits i la construcció dels objectes, en contradicció amb els plans antics encara vàlids. L'excusa per a aquestes accions va ser la resolució "ad hoc" del dèficit en l'estoc d'habitatges a Belgrad causat per la gran afluència de mà d'obra provinent de la població de l'interior del país buscant un entorn urbà centralitzat amb més possibilitats, és a dir, Belgrad.
L'inici d'aquestes accions il·legals de manera lenta però segura s'ha convertit amb el temps en una pràctica per resoldre els esmentats problemes. La construcció il·legal va arribar al seu punt màxim en els anys noranta quan la ruptura de la SFRY va portar a una guerra civil, el que va resultar en la introducció de l'embargament econòmic a Sèrbia i una gran afluència de refugiats dels territoris veïns afectats per conflictes. En aquest context s'assigna cada vegada menys diners del pressupost nacional per a la realització dels plans, el que causa llargs retards. La paciència, tant de la població immigrada com dels autòctons de Belgrad, desapareix i emergeix l'aparició massiva de la construcció espontània amb l'objectiu d'aconseguir un nivell de confort satisfactori a l'habitatge. En aquest període, el fons nacional d'habitatge també desapareix, i el sector privat es fa càrrec de la construcció d'habitatges col·lectius de diversos pisos. El sector privat, per maximitzar els seus guanys, aplica l'esmentada pràctica i es desvia voluntàriament de les regulacions urbanes prescrites en els plans vàlids.
Quan això passa, el desenvolupament de plans urbanístics per a les àrees que estan cobertes per construcció il·legal, per coerció o per interès, es torna absurd, perquè la construcció il·legal a Belgrad està feta de materials de qualitat, el que representa un enorme capital capturat i es necessita molts diners per eliminar-la. En aquest moment, cap a finals dels anys noranta, l'Estat rebutja l'eliminació d'objectes il·legals com una de les solucions a aquest problema i es dedica a resoldre problemes amb recursos legals. Sorgeixen les primeres lleis sobre la legalització d'objectes que desafortunadament han xocat amb el seu major obstacle: les relacions legals de propietat no resoltes heretades de la SFRY.
L'arribada del segle XXI va portar canvis democràtics a la societat. Les autoritats comencen a canviar a intervals molt més curts respecte al cicle anterior. Cada arribada de noves eleccions, per tal de recol·lectar vots, cada partit o coalició utilitza la construcció il·legal com a promesa preelectoral, que mentrestant està cada vegada més estesa, assegurant que les condicions seran molt més favorables per la seva resolució que les que va proporcionar el govern anterior. Amb aquest gest, no només els constructors il·legals deixen de ser delinqüents i passen a ser considerats votants importants, sinó que tot acte de corrupció de les institucions realitzat en el període anterior queda anul·lat per l'adopció d'una nova llei. La llei actual sobre legalització, setena en els últims vint anys, s'ha reduït a una completa indulgència cap als constructors il·legals. A causa d'aquesta sensació que els constructors il·legals han estat recompensats pels seus delictes, els inversors actuals estan abandonant el procés regular de demanar llicències. En altres paraules, primer construeixen els objectes i sol·liciten permís a través de la llei de legalització, de manera que aconsegueixen un augment del benefici econòmic evitant pagar alts impostos a l'Estat per diverses empreses de serveis públics, i no perden els mesos necessaris per a l'obtenció d'una llicència en un procediment regular. Els inversors que volen seguir el curs legal ordinari no poden de cap manera aconseguir un preu competitiu en el mercat amb relació als constructors il·legals, que sens dubte rebran una llicència legal en algun període, com s'ha demostrat fins ara. Així hem arribat a una altra situació de gran absurditat.
Les conseqüències d'això són enormes. No registrar els objectes construïts, és a dir, no pagar impostos, fa malbé el pressupost nacional. La seguretat està en perill, per falta de coneixement dels ciutadans i per la construcció espontània en llocs perillosos: per exemple, terrenys no cohesionats o amb subsòls amb aqüífers. Es destrueixen zones verdes. Es sobrecarreguen les xarxes d'infraestructura existents. Es creen perfils de carrer inadequats. No es respecta el patrimoni cultural. I el bàsic, per al que serveix l'urbanisme institucional, s'ha perdut la comunicació entre tots els actors necessaris per aconseguir un entorn urbà sostenible. Així hem arribat fins aquí, queda perfectament reflectit a la foto.
Branko Sekulić, arquitecto. Corresponsal COAC a Belgrad, Sèrbia. 30 octubre 2018
Agraïment especial a l'arquitecte Nemanja Šipetić, per haver-me facilitat molta informació.
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español
Hjällbo 1968-2018, la Brasília Europea a Göteborg
Segons dades demogràfiques, als suburbis del nord-est de Göteborg hi viu quasi exclusivament població d’origen immigrant, en contraposició al centre i altres zones de la ciutat on el percentatge és insignificant. A Göteborg, com a gran part del país, hi ha doncs un gran problema de segregació. Segons paraules de Hjorthén, un abisme. Hjällbo forma part de les anomenades àrees vulnerables(2), en termes de la policia sueca, que són aquelles àrees amb un índex elevat de criminalitat i exclusió social. De les 61 àrees catalogades com a vulnerables a tot el país l’any 2017, 60 formen part del programa del milió d’habitatges.
La pel·lícula segueix la trajectòria de Sagal Adan Husseini, una noia d’origen somali nascuda a la dècada dels anys 90 i que ha viscut tota la seva vida al barri, en té per tant un coneixement molt proper. La noia es el vehicle per una sèrie d’entrevistes a diferents especialistes en el camp de l’arquitectura i el planejament, la sociologia i l’economia que aporten diversitat de perspectives, contextualitzen i donen una visió històrica de la transformació del barri al llarg dels anys.
L'època d’expansió
La societat sueca es va modernitzar econòmicament i social en un període de creixement ininterromput que es va iniciar a la dècada dels 40 i va durar al voltant de 25 anys. El motor d’aquest desenvolupament econòmic van ser les exportacions, principalment de la indústria del sector de la enginyeria. En aquest context, Göteborg, seu d’empreses com VOLVO, SKF o d’algunes de les drassanes capdavanteres a nivell mundial de l’època, va ser una de les ciutats amb un creixement més elevat de tota Europa. Com a conseqüència d’aquesta expansió, es va iniciar un procés migratori d’arribada, tant des de les zones rurals del país com de més enllà de les fronteres. La ciutat creixia i necessitava acomodar els nouvinguts.
En contraposició al vigor econòmic, la ciutat presentava un greu dèficit d’habitatge. L’escala de la ciutat no es corresponia a la seva projecció. A més Göteborg es caracteritzava per tenir uns estàndards molt baixos d’habitatge, fins i tot a nivell europeu. La gent vivia en pisos foscos, humits i petits; sense aigua calenta i amb banys comunitaris. En resum, la ciutat estava massificada i calia construir-ne una de nova. En paraules de Torsten Henriksson, responsable de planejament de la ciutat de Göteborg (1955-1970) calia una Renovació Urbana radical, es proposaven enderrocar tot allò antic, erradicar la pobresa i la injustícia social per crear millors condicions per la indústria i la vida dels treballadors. A la nova ciutat, la segregació per renda estaria complertament prohibida.
Els grans programes
El 1964 es va instaurar el Comitè Governamental de Rehabilitació, per tal de definir les polítiques d’expansió urbanística que havien de representar una millora dels estàndards i permetre la implantació d’un nou model d’habitatge social. El ràpid desenvolupament urbanístic va portar el govern a recolzar les operacions a gran escala, la modernització de la indústria de la construcció, i en particular la de l’habitatge. L’ època es caracteritza pels grans programes de reforma a nivell nacional. Aquests es van dur a terme amb tècniques de planejament relacionades amb anàlisi de sistemes inspirats en el racionalisme radical de les forces de defensa dels estats units(3).
Les grans empreses de construcció van prendre el control del mercat adoptant l’arquitectura funcionalista com a model, tot des de la perspectiva de l’enginyeria, veritable ànima de la transformació del país. Les empreses contractistes, no els arquitectes, van prendre el control d’aquesta transformació amb l’objectiu de trobar solucions que abaratissin els costos. El gran projecte de país d’aquest període va ser l’anomenat Programa del milió d’habitatges. Aquest planejava construir 1.000,000 d’habitatges en una dècada, del 1965-1974. Suècia en aquell temps es presentava com a líder mundial en la producció de d’habitatges, en pocs anys doncs el país va capgirar la situació i es van solucionar gran part dels dèficits que hi havia en qüestió de qualitat de l’habitatge per adoptar un dels estàndards més alts de tota Europa.
La Brasília europea
En aquell context de bonança econòmica, Göteborg liderava el creixement a nivell nacional. La seva indústria i el seu port, el més important de tota la regió, feien possible imaginar un escenari en el que la ciutat es convertís en el motor de tota Escandinàvia. Calia doncs construir una nova ciutat, la ciutat ideal, una ciutat pensada per la classe mitja treballadora sueca. Polítics i arquitectes de l’època van viatjar al Brasil. La nova capital del País Sud-americà era el símbol de la híper modernitat, la ciutat moderna construïda al mig de la jungla, i a més en poc mes de tres anys. Així van decidir construir el nou Göteborg, el que anomenaren Hjällbo, la ciutat Nord-Est al mig dels boscos de les afores de la ciutat i per un màxim de 200.000 habitants tot seguint el mateix model.
Hjällbo havia de seguir els principis de la ciutat ideal pensada per Le Corbusier en la seva proposta de ville Radieuse. La ciutat verda, il·luminada, connectada amb sistemes de transport eficients, que havia de contribuir a crear una societat millor. Situada a 15 minuts en transport públic del centre de la ciutat, amb els seus barris connectats a les zones de producció industrial mitjançant modernes infraestructures. Hjällbo era el model que mostrava la perfecció del planejament suec i dels mètodes de construcció industrialitzada. Segons publicitat de l’època, tot dimensionat amb generositat però calculat amb precisió:
Cel·les urbanes autònomes situades enmig del bosc, amb unes condicions ambientals privilegiades. Barris lliures de vehicles gràcies a una eficient separació dels diferents tipus de mobilitat: vehicles, bicicletes i vianants. El trànsit es deixa a la perifèria, mitjançant zones d’aparcament situades al perímetre. Els centres són ocupats per equipaments; escoles biblioteques, petit comerç. Els edificis s’emplacen tot protegint dels forts vents de l’Oest, per afavorir les vistes de l’entorn. Accés a àrees verdes, zones esportives, i parcs infantils tot a pocs metres de casa. Serveis comuns i bugaderies a les plantes baixes.
Nous reptes urbans
En l’actualitat, si repassem la premsa local, dels suburbis només n’arriben notícies negatives, problemes de segregació, exclusió social, atur, pobresa, fracàs escolar, violència, drogues.... La perifèria té molt mala reputació entre els mitjans, retraten uns suburbis plens de problemes. Durant la campanya del 2018 la seguretat relacionada amb la immigració i l’ús de l’espai públic ha ocupat el debat electoral dels partits conservadors, és per tant un tema sensible que no es pot deslligar dels problemes de segregació que pateixen les ciutats. A l’extrem hi ha sectors de l’opinió pública que defensen que la millor manera de solucionar els grans problemes urbans és enderrocar els barris del programa del milió. Relacionen edificis de gran escala amb criminalitat.
En canvi, els que hi han viscut tota la vida a Hjällbo, com la Sagal, tenen un visió completament diferent, són conscients dels problemes, però diuen que no s’imaginen un lloc millor per la seva infantesa, ple de zones verdes, sense trànsit, formant part d’una comunitat propera i diversa, barreja de gent d’arreu del món. Una comunitat on quasi tots es coneixen.
De moment, el resultat és que per a molts, Hjällbo, és un punt de partida i un lloc de pas: quan la gent progressa marxa del barri i n’arriben d’altres amb nous problemes.
És innegable que els temps han canviat radicalment respecte els criteris econòmics i socials que van impulsar la construcció d’aquests barris. Per tant necessitem noves estratègies, nous models que ens ajudin a reinterpretar la infinitat de qualitats que aquest barris encara tenen i representen. L’arquitectura necessita adaptar-se al seu temps i acceptar els nous reptes que se’ns presenten.
Joaquim Tarrasó, arquitecte. Corresponsal del COAC a Göteborg, Suècia. 30 octubre 2018
(1) http://www.svenskafilmstudion.com/movie-archive/europas-brasilia-production/
(2) https://en.wikipedia.org/wiki/Vulnerable_area
(3) 20TH CENTURY ARCHITECTURE, SWEDEN, pg 143 C.Caldeby, J. Lindvall, W. Wang. editorial Prestel
(4) https://www.expressen.se/gt/kultur/hjallbo---drommen-som-kraschade/
(*) Https://www.google.com/maps/@57.7681096,12.0039285,4581m/data=!3m1!1e3
- Inicieu sessió per a enviar comentaris
- Español