En recuerdo de un amigo: Joan Margarit
Yo, la arquitectura, siempre la he ejercido con Joan Margarit. Fuimos socios, claro, pero por encima de todo fuimos grandes amigos.
Nos conocimos en el laboratorio de cálculo de estructuras de la Escuela Técnica Superior de Arquitectura de Barcelona a mediados de los años 60, cuando él era el director y yo entré para cubrir una plaza vacante. Comenzamos a trabajar juntos y la complicidad fue inmediata, en pocos años habíamos publicado más de 15 libros y monografías a cuatro manos. No lo sabíamos, pero ya no nos separaríamos nunca más.
Fue una época de gran creatividad en el cálculo de estructuras, a causa de la poca normativa existente y la potencia de cálculo de los ordenadores que teníamos a mano. Esto nos permitió innovar y desarrollar, por ejemplo, el método Margabux para calcular estructuras porticadas mediante mesas de amplio alcance. También dimos consistencia al método de asimilación de estructuras discontinuas a estructuras continuas que nos permitió abordar las tridimensionales de grandes luces. La cúpula del mercado de Abastos de Vitoria, con 80m de luz, fue el máximo exponente y ganó el Premio Europeo de Estructura Metálica. Entonces, esta potencia de cálculo llevó a creer en el “todo es posible”, pero desgraciadamente, la arquitectura no siempre hizo un buen uso. Con todo, conseguimos que se incluyera el cálculo matricial en el plan de estudios de arquitectura.
En los años 80 abrimos un tímido estudio en mi piso familiar de plaza Letamendi. De allí nos trasladamos al Quod de Sant Just, donde nos alquilaron un pequeño espacio para que nos instaláramos. Fuimos creciendo y en poco tiempo tuvimos que ocupar el parking. Allí estuvimos unos 10 años, pasando frío y desarrollando, entre otros, el proyecto del Estadio Olímpico de Barcelona. Ganarlo nos permitió tener un estudio propio, y en 1991 nos trasladamos a la calle Major, 26 de Sant Just Desvern. Allí se consolidó nuestro compromiso profesional.
La nuestra fue una colaboración muy frutífera, desde la docencia y la investigación de los primeros años, hasta la dirección de obras tanto grandes como pequeñas. Si nos dedicamos con tanta intensidad fue, sin duda, porque nos lo pasábamos muy bien trabajando juntos. El humor y el buen humor que compartíamos fueron esenciales, así como el respeto y la confianza que nos teníamos. Fuimos generosos el uno con el otro, respetando las necesidades de cada uno. Donde no llegaba uno, llegaba el otro.
Fueron 40 años trabajando juntos, comiendo casi cada día juntos, compartiendo inquietudes, alegrías y momentos familiares. Durante todos estos años compaginamos la docencia en la Universidad con el ejercicio de nuestra profesión. De esta larga etapa destacan las siguientes obras: la cúpula de Vitoria, el refuerzo del monumento a Colom, la remodelación del Estadio y la anilla Olímpica de Montjuic, la rehabilitación de la Fábrica Aymerich i Amat de Tarrasa como Museo de la Ciencia y de la Técnica de Cataluña, el cálculo y dirección de las obras de la Sagrada Familia, el estadio Carlos Tartiere, la Villa Universitaria, así como las obras de rehabilitación para el derrumbamiento de las obras del metro en el barrio del Carmel. ¡Éramos felices haciendo lo que hacíamos y nos gustaba hacerlo juntos, y sólo esto ya fue un éxito!
Joan, como él había explicado muchas veces, siempre repartió el peso de su dedicación entre dos puntales, la poesía y la arquitectura que, sin interferirse, se alimentaban mutuamente. Yo siempre lo he conocido con una libreta en el bolsillo y sabía que Joan llegaba a nuestras citas una hora antes para tener tiempo de sacarla y hacer poesía. Yo llegué siempre puntual, pero nunca antes de tiempo.
De todo lo que hicimos juntos, nos marcó especialmente las rehabilitaciones masivas de polígonos de viviendas modestos construidos bajo la presión migratoria de mediados del siglo XX. Las visitas a estos edificios nos abrieron los ojos a una realidad punzante, toda una lección de vida. Estos pisos y la gente que allí vivía nos obligaron al rigor de la calidad, y a él, además, lo inspiraron en poemas como “Recordar el Besós”:
Les finestres de nit, amb la llum groga,
són ulls voltats pel rímel de l'asfalt.
Recordo el pis: una bombeta morta,
gossos i infants damunt d'un matalàs.
En la cuina, corrupta, sense porta,
amb verdet als plats bruts amuntegats,
un noi escolta un vell pick-up que toca
discs de drapaire, però tots de Bach.
Els cables negres d'alta tensió
la lluna sobre el riu els fa brillar.
Sota el pas elevat de l'autopista,
la desolada terra de ningú,
corral de cotxes de segona mà.
Per a aquest món, cap més futur que Bach.
Lo que forjamos, Joan, fue mucho más que una colaboración profesional, fue por encima de todo una fuerte amistad.
Hasta pronto, amigo.
Carles Buxadé
En record d'un amic: Joan Margarit
Jo, l’arquitectura, sempre l’he exercit amb en Joan Margarit. Vam ser socis, és clar, però per sobre de tot vam ser molt bons amics.
Ens vam conèixer al laboratori de càlcul d’estructures de l’Escola Tècnica Superior d’Arquitectura de Barcelona a meitats dels anys 60, quan ell n’era el director i jo vaig entrar per cobrir una plaça vacant. Vam començar a treballar junts i l’entesa va ser immediata, en pocs anys havíem publicat més de 15 llibres i monografies a quatre mans. No ho sabíem, però ja no ens separaríem mai més.
Va ser una època de gran creativitat en el càlcul d’estructures, a causa de la poca normativa existent i la potència de càlcul dels ordinadors que teníem a l’abast. Això ens va permetre innovar i desenvolupar, per exemple, el mètode Margabux per calcular estructures porticades mitjançant taules d’ampli abast. També vam donar consistència al mètode d’assimilació d’estructures discontínues a estructures contínues que ens va permetre abordar de les tridimensionals de grans llums. La cúpula del mercat de bestiar de Vitòria, amb 80m de llum, va ser-ne el màxim exponent i va guanyar el Premi Europeu d’Estructura Metàl·lica. Aleshores, aquesta potència de càlcul va portar a creure en el “tot és possible”, malauradament però, l’arquitectura no sempre en va fer un bon ús. Amb tot, vam aconseguir que s’inclogués el càlcul matricial en el pla d’estudis d’arquitectura.
Als anys 80 vam obrir un tímid estudi al meu pis familiar de plaça Letamendi. D’allà ens vam traslladar al Quod de Sant Just, on ens van llogar un petit espai per instal·lar-nos-hi. Vam anar creixent i amb poc temps vam haver d’ocupar-ne el pàrquing. Allà hi vam ser uns 10 anys, passant fred i desenvolupant, entre d’altres, el projecte de l’Estadi Olímpic de Barcelona. Guanyar-lo ens va permetre tenir un estudi propi, i el 1991 ens vam traslladar al carrer Major, 26 de Sant Just Desvern. Allà es va consolidar el nostre compromís professional.
La nostra va ser una col·laboració molt fructífera, des de la docència i la investigació dels primers anys, fins a la direcció d’obres tan grans com petites. Si ens hi vam dedicar tan intensament va ser, sense dubte, perquè ens ho passàvem molt bé treballant junts. L’humor i el bon humor que compartíem van ser essencials, així com el respecte i la confiança que ens teníem. Vam ser generosos l’un amb l’altre, respectant les necessitats de cadascú. On no arribava un, arribava l’altre.
Van ser 40 anys treballant junts, dinant quasi cada dia junts, compartint neguits, alegries i moments familiars. Durant tots aquests anys vam compaginar la docència a la Universitat amb l’exercici de la nostra professió. D’aquesta llarga etapa en destaquen les obres següents: la cúpula de Vitòria, el reforç del monument a Colom, la remodelació de l’Estadi i l’anella Olímpica de Montjuïc, la rehabilitació de la Fàbrica Aymerich i Amat de Terrassa com a Museu de la Ciència i de la Tècnica de Catalunya, el càlcul i direcció de les obres de la Sagrada Família, l’estadi Carlos Tartiere, la Vila Universitària, així com les obres de rehabilitació per l'esfondrament de les obres del metro al barri del Carmel. Érem feliços fent el què fèiem i ens agradava fer-ho junts, i això sol ja fou un èxit!
En Joan, com ell havia explicat moltes vegades, sempre va repartir el pes de la seva dedicació entre dos puntuals, la poesia i l’arquitectura que, sense interferir-se, s’alimentaven mútuament. Jo sempre l’he conegut amb una llibreta a la butxaca i sabia que en Joan arribava a les nostres cites una hora abans per tenir temps de treure-la i fer poesia. Jo vaig arribar sempre puntual, però mai abans d’hora.
De tot el que vam fer junts, ens van marcar especialment les rehabilitacions massives de polígons d’habitatges modestos construïts sota la pressió migratòria de mitjans del segle XX. Les visites a aquests edificis ens van obrir els ulls a una realitat punyent, tota una lliçó de vida. Aquests pisos i la gent que hi vivia ens van obligar al rigor de la qualitat, i a ell, a més, el van inspirar en poemes com “Recordar el Besòs”:
Les finestres de nit, amb la llum groga,
són ulls voltats pel rímel de l'asfalt.
Recordo el pis: una bombeta morta,
gossos i infants damunt d'un matalàs.
En la cuina, corrupta, sense porta,
amb verdet als plats bruts amuntegats,
un noi escolta un vell pick-up que toca
discs de drapaire, però tots de Bach.
Els cables negres d'alta tensió
la lluna sobre el riu els fa brillar.
Sota el pas elevat de l'autopista,
la desolada terra de ningú,
corral de cotxes de segona mà.
Per a aquest món, cap més futur que Bach.
El que vam forjar, Joan, va ser molt més que una col·laboració professional, va ser per sobre de tot una forta amistat.
Fins aviat, amic.
Carles Buxadé
Muere Joan Margarit, un puente entre la arquitectura y la poesía
El pasado 16 de febrero murió, a los 82 años, el arquitecto y poeta Joan Margarit, uno de los máximos referentes de la cultura catalana de la segunda mitad del siglo XX, que siempre conectó la arquitectura con el arte a través de sus versos.
Poesía y arquitectura, la esencia de su obra
La poesía fue, para Margarit, una fórmula para reivindicar la arquitectura e incorporarla en sus versos, como muestran poemas como 'Càlcul d'estructures' y 'Última lliçó' o el libro 'Per tenir casa cal guanyar la guerra' (2019). Él mismo presentó este poemario en un acto en el COAC el 2019, en una conversación con la arquitecta Sílvia Farriol y un recital musicado de algunos de los poemas incluidos en el libro.
La arquitectura fue el otro gran pilar de su vida. Catedrático de Estructuras en la ETSAB, durante años ejerció de calculista de estructuras con Carles Buxadé y colaboró en obras de gran prestigio nacional e internacional, como el Estadio Olímpico de Montjuïc o la Sagrada Familia. También cuenta con obra propia, entra la que destacan distintos edificios del campus de la Universidad Autónoma de Barcelona o el Parque Tecnológico, sin dejar de lado sus colaboraciones con arquitectos de la talla de Jordi Garcés, Enric Soria o Vittorio Gregotti.
En 2019 recibió el Premio Cervantes, el último reconocimiento a una extensa obra poética que ha sido traducida a distintos idiomas y que acumula más de 20 premios y distinciones.
El Colegio de Arquitectos, en nombre de todo el colectivo, expresa su más sentido pésame a familiares y amigos. Descanse en paz.
Podéis recuperar el acto 'Poesia i arquitectura. Un únic camí':
Mor Joan Margarit, un pont entre l’arquitectura i la poesia
Avui 16 de febrer ha mort, als 82 anys, l’arquitecte i poeta Joan Margarit, un dels màxims referents de la cultura catalana de la segona meitat del segle XX, que sempre va connectar l’arquitectura amb l’art a través dels seus versos.
Poesia i arquitectura, l’essència de la seva obra
La poesia va ser, per a Margarit, una fórmula per reivindicar l’arquitectura i incorporar-la als seus versos, com mostren poemes com ‘Càlcul d’estructures’ i 'Última lliçó' o el llibre ‘Per tenir casa cal guanyar la guerra’ (2019). Ell mateix va presentar aquest poemari en un acte al COAC el 2019, en una conversa amb l’arquitecta Sílvia Farriol i un recital musicat d’alguns dels poemes inclosos al llibre.
L'arquitectura va ser l'altre gran pilar de la seva vida. Catedràtic d'Estructures a l'ETSAB, durant anys va exercir de calculista d'estructures amb Carles Buxadé i va col·laborar en obres de gran prestigi nacional i internacional, com l'Estadi Olímpic de Montjuïc o la Sagrada Família. També compta amb obra pròpia, entre la qual destaquen diversos edificis del campus de la Universitat Autònoma de Barcelona o el Parc Tecnològic, sense deixar de banda les seves col·laboracions amb arquitectes de la talla de Jordi Garcés, Enric Soria o Vittorio Gregotti.
El 2019 va rebre el Premi Cervantes, el darrer reconeixement a una extensa obra poètica que ha estat traduïda a diversos idiomes i que acumula més de 20 premis i distincions.
El Col·legi d'Arquitectes de Catalunya, en nom de tot el col·lectiu, expressa el seu condol a familiars i amics. Descansi en pau.
Recupereu l'acte 'Poesia i arquitectura. Un únic camí':