Participa a les conferències del Congrés de la UIA Seül
Des del congrés estan interessats en la participació de d'arquitectes catalans de fins a 40 anys que vulguin impartir alguna de les conferències o participar en taules rodones relacionades amb el "digital vernacular", projectes realitzats amb materials tradicionals locals (canya, fang, fusta...) utilitzant tecnologies digitals.
La participació compta amb una dotació econòmica per cobrir les despeses del viatge i l'estada.
Si esteu interessats en participar-hi exposant els vostres projectes podeu enviar el vostre currículum gràfic o la vostra pàgina web amb les vostres dades posant "COAC - UIA SEUL" a architwins@outlook.com amb còpia a internacional@coac.net. Data límit per presentar porpostes 21 d'abril.
Més informació sobre les condicions de participació.
Arquitectura catalana a l'Índia. Costa Calsamiglia a Bangalore
L’Índia és un dels països més poblats del món. Tot i el baix índex en educació, d'aquí a pocs anys serà un dels països amb més arquitectes (actualment hi ha unes tres-centes escoles d'arquitectura). Aquest és el país de les paradoxes, que també s'ha caracteritzat pel seu proteccionisme, carregant amb elevats aranzels els productes estrangers, un procés de liberalització de l'economia als anys 90 que està ja donant els seus fruits (a ritme hindú...). Amazon ja fa temps que s'hi va implantar i Ikea no trigarà gaire. Per tot això, és una gran notícia i un motiu d'il·lusió conèixer fa poques setmanes la inauguració de la seu de l'empresa EFD Induction a Bangalore (oficialment Bengaluru, la capital de Karnakata i de la indústria high-tech, la ciutat més moderna i desenvolupada del país), projectada per l'arquitecte català Guim Costa Calsamiglia.
L'edifici, de volumetria potent, és una estructura compacta perforada per cinc grans patis vidriats que permeten l'entrada de llum natural, ventilació creuada i comunicació visual entre els diferents departaments de l'empresa. L'eficiència energètica era una de les premisses del projecte -així com la racionalitat, simplicitat i transparència- de manera que Guim Costa va treballar amb la consultora barcelonina Aiguasol des dels primers esbossos. El projecte parteix del programa, certament complex, que combinava l'espai de producció -la "fàbrica"- amb els departaments de disseny i desenvolupament, recerca i oficines, espais "nets". Tots aquests components comparteixen una mateixa estructura rectangular perforada per permetre la ventilació creuada i tractada per aïllar l'edifici de la insolació. La zona de producció ocupa l'ala nord i les oficines la sud, deixant als laterals l’accés i la càrrega i descàrrega. El tractament dels espais interiors és volgudament neutre (s'han escollit el blanc, la fusta i els tons clars) per permetre concentració i un bon ambient de treball, en contrast amb el carregat ambient del carrer.
Guim Costa explica com va arribar l'encàrrec, que "va ser fruit de conèixer el director general de l'empresa a l'Índia, a través d'un amic que treballava per a EFD. Sopant tots tres un vespre a Barcelona, xerrant sobre arquitectura i eficiència energètica, el director d'EFD em va brindar la possibilitat de fer una proposta per al seu nou edifici a Bangalore. Vaig dedicar un mes a treballar una bona presentació, la proposta va agradar i em van contractar."
L’Índia no reconeix -de moment- els títols d'arquitectura de la Unió Europea (només els d'Anglaterra), de manera que és imprescindible tenir un soci indi per poder-hi treballar. Guim Costa va fer tàndem amb un equip local (Nu Associates), que van desenvolupar el projecte executiu i part de la direcció d'obra. Costa Calsamiglia és l'autor del projecte bàsic i el cap de projecte. Va fer un seguiment del projecte executiu i de l'obra que el van fer viatjar a Bangalore cada 4 o 5 mesos.
En total va ser un procés que va durar dos anys, del qual Costa Calsamiglia n'extreu una experiència molt positiva. En destaca el treball en equip, des dels arquitectes indis "que ha funcionat molt bé perquè hi ha hagut un respecte molt gran cap a les idees inicials, als project managers (Ducker International), que van fer bé la seva feina i van permetre controlar de prop el projecte. Els condicionants econòmics han estat importants (el pressupost del projecte inicial es va reduir en un 25%), però s'ha aconseguit encaixar bé i s'ha pogut respectar molt el projecte original. 'When the team works, the building smiles', vaig dir a la presentació del projecte, el dia de la inauguració davant de 500 convidats (entre ells el president de Baden-Wuttenberg i el ministre d'indústria de l'estat de Karnataka). El CEO d'EFD també estava content; en sortir va dir que aquell edifici era el millor que tenia l'empresa. Ara estem parlant del proper projecte, aquest cop a Europa."
Ariadna Álvarez Garreta, arquitecta. Corresponsal del COAC a Chandigarh, Índia. Març 2017
Com treballar d'arquitecte a la Xina
Una de les consultes més freqüents que rebem els corresponsals del COAC a l'estranger és com es poden obtenir encàrrecs o treballar d’arquitecte al país en qüestió. Des que sóc corresponsal a Xangai, uns quants arquitectes m'han demanat consell en aquest sentit i per això m'he decidit a posar-ho per escrit.
En primer lloc, cal diferenciar els arquitectes que tenen una oficina i volen internacionalitzar-la, ja sigui obrint una seu a l'Àsia o fent col·laboracions a distància, dels arquitectes que pensen emigrar i treballar en despatxos d'allà. En aquest article parlaré de la segona opció, ja que és la meva experiència, quan a mitjans del 2010 vaig decidir anar a treballar a la Xina. Reservo el de la internacionalització de les empreses per a més endavant, ja que mereix un article per sí sol.
La distància física i cultural i la gran càrrega de treball fan que sigui una experiència molt enriquidora però també dura. Viure i treballar a l’Àsia és un repte que curteix i canvia per sempre als que decideixen passar-hi una bona temporada. Aquest recull de consells espero que faciliti el trajecte als que vulguin seguir el mateix camí.
1-Marxar preparat és la clau de l'èxit.
Un dels primers obstacles és la dificultat de trobar feina a distància. Les empreses contracten aquells arquitectes que ja viuen al país, estan adaptats a l'entorn i saben que no marxaran al cap de pocs mesos pel xoc cultural. El meu consell és organitzar un viatge d'un mes, que pot incloure diverses ciutats i preparar-se molt bé abans de marxar. Tot i haver-hi demanda, conec joves arquitectes catalans que han buscat feina a Xangai sense èxit. Al meu parer va fallar la preparació prèvia al viatge. Cal marxar amb un CV actualitzat, moltes entrevistes concertades i un bon portafolis. La frase "una imatge val més que mil paraules" a la Xina és molt real. Una bona presentació amb bones imatges en 3D és decisiva. Una visita a una empresa de headhunting especialitzada en arquitectura com Archibat (www.archibat.com) o Hays (www.hays.cn), amb oficines a Xangai i Beijing, pot ser de gran ajuda. Aquestes empreses valoraran el vostre perfil i us proporcionaran diverses entrevistes amb despatxos segons els vostres interessos i demanda. Així mateix, cal fer recerca de a quins despatxos ens agradaria treballar i contactar-los especificant quins dies els podeu visitar. Per últim, aconsello parlar amb la comunitat d’arquitectes estrangers a la Xina, que solen estar al corrent de les vacants en molts despatxos.
2-Objectiu: perdre el bitllet de tornada.
Assegureu-vos que el vostre passaport té una vigència mínima de sis mesos i dirigiu-vos al consolat xinès per fer un visat de turista. Heu de tenir les dates fixades, ja que us demanaran el bitllet d'anada i tornada, així com els hotels. Amb un visat de turista podreu estar-hi 30 dies, que són suficients per fer una mica de turisme i unes quantes entrevistes. Tradicionalment, després de l'any nou xinès (febrer-març) és quan hi ha més canvis de feina, i per tant és més fàcil trobar-ne. El despatx que us contracti us haurà de tramitar el visat de treball (visa Z). Si no, estareu en situació irregular. Necessitareu una còpia compulsada del títol d'arquitecte, el currículum i poder acreditar que teniu experiència laboral de com a mínim dos anys. Per fer aquest visat s'ha de sortir del país. A vegades anant a Hong Kong és suficient, però les normes poden canviar entre ciutats i segons el funcionari que us atengui.
3-Estudis internacionals.
Molt poques vegades passa que en una ciutat es concentrin les principals empreses d'arquitectura del món. És el cas de Beijing o Xangai, on hi tenen oficina Foster and Partners, SOM, OMA, Steven Holl, Kengo Kuma, Atkins, AEDAS i tants altres... Treballar per a un d'aquests despatxos (o algun de no tan conegut) pot ser una experiència molt gratificant i a la Xina és possible. Tot i que saber xinès sempre ajuda, en aquests despatxos es treballa en anglès en un ambient multicultural. És una bona porta d'entrada al país i, a part de l’ofici d’arquitecte, s'aprèn l'exemple de qui ha internacionalitzat una empresa d'arquitectura que és, al meu parer, un coneixement molt important. Per altra banda, aquests despatxos competeixen en un mercat dominat per les empreses locals. La competència és forta, i això comporta haver de treballar molt dur, amb terminis molt curts i en projectes generalment molt grans.
4-Estudis locals.
Els Local Design Institute són els únics que tenen capacitat de firmar projectes en totes les seves fases. Són estudis sovint vinculats a una ciutat o universitat, la majoria són empreses públiques i tot el que es construeix a la Xina acaba passant d’una manera o altra per ells. En general són empreses amb milers de treballadors, on personal, estructura i funcionament són completament xinesos. Els últims anys han anat incorporant arquitectes estrangers entre les seves files per guanyar capacitat de disseny i prestigi. L’arquitecte estranger acostuma a tenir una alta responsabilitat en la primera fase del projecte ja que sovint és l’encarregat de fer el Preliminary Design. Aquest fet implica mantenir reunions amb clients i governs locals, que generalment estan a uns quants centenars o milers de quilòmetres de les grans ciutats. A part d'aprendre a projectar a un ritme molt ràpid, treballar en un estudi local és una manera de conèixer el país. No només pel fet de treballar en una empresa autòctona, sinó pel contacte amb els inversors i autoritats, que segons la meva experiència no es té, al menys amb tanta facilitat, treballant en un despatx estranger.
És difícil entrar a treballar a un despatx local sense haver viscut abans a la Xina, ja que generalment algú que ja està dins t'hi ha d'introduir. No és imprescindible, però ajuda molt saber xinès, i cal dominar eines de presentació de projectes.
5-On buscar?
Fins fa dos o tres anys era habitual conèixer algun jove estranger no vinculat a la professió que hagués fet d’arquitecte figurant en reunions. El seu paper era el d’explicar un projecte com si fos disseny seu davant els possibles clients. Tenir una cara occidental entre les files dóna un cert crèdit i prestigi al despatx i òbviament un figurant d’un dia surt més econòmic que tenir un arquitecte estranger en nòmina.
Aquesta anècdota, cada vegada més estranya, exemplifica com de buscats han estat els arquitectes occidentals a la Xina. Però aquesta situació està canviant: estrangers i locals formats a l’estranger cada any són més nombrosos i es concentren bàsicament a Beijing i Xangai. Per això recomano també considerar ciutats classificades com Tier II, com Hangzhou, Suzhou, Nanjing, Fuzhou, etc., on els forasters encara són pocs, però són ciutats modernes on es pot viure segons estàndards occidentals.
6-Què pot fer un arquitecte occidental a la Xina?
Tot i gaudir d’un cert prestigi, l’arquitecte estranger no s’ha de creure imprescindible. L’arquitecte a la Xina no és un professional global com a casa nostra. No s’ha de prendre el disseny com a obra personal, els projectes són molt grans (100.000m2 és una obra mitjana) i hi ha molta gent implicada. Se’l valora per la seva creativitat però s’espera flexibilitat en els estils i rapidesa en els canvis. Haurà de modificar el projecte fins que el client estigui satisfet acceptant el que aquest vulgui. S’haurà d’adaptar a la manera de fer local i no oblidar que l’arquitectura és un negoci on les relacions personals són tan o més importants que la vàlua professional.
7-Sou
Hi ha una gran variació de sous segons educació, experiència, localització... Però a grans trets, es poden esperar des d'uns 100.000 rmb/any per a algú acabat d’arribar i amb poca experiència laboral, fins als 500.000 rmb/any per als arquitectes amb màster o Phd i amb 5-10 anys d’experiència laboral a la Xina (robertwalters.cn, kellyservices.cn)
Així doncs, el camp de l’arquitectura xinesa és un sector cada vegada més madur on els professionals locals cada cop estan més preparats i la competència entre estrangers és més i més dura. Les dificultats intrínseques de viure en una cultura a les antípodes de la nostra, així com les càrregues burocràtiques fan que molts estrangers decideixin marxar al cap de pocs mesos de viure allà. Així i tot, qui hi vagi amb mentalitat oberta i voluntat d’aprendre es trobarà situacions i oportunitats que difícilment apareixen en països més desenvolupats. Qui vulgui viure una experiència vital i laboral única, jo crec que a la Xina hi trobarà el que busca.
Isabel Cotchà, arquitecta. Corresponsal del COAC a Xangai, Xina (20.03.2017)
Límits, també a París
En l’era de la hiperconnectivitat de la informació de masses immediata i de la magnífica capacitat d’internet per eradicar tot tipus de limitació comunicativa, sembla que el mercat de la construcció està en alça per a l’edificació de murs i límits físics.
La paraula “límit” té dos significats que són d’actualitat, però no forçadament convergents. D’un costat, la definició de “límit” físic es: Part extrema, punt, on termina un territori, una extensió qualsevol, un període de temps. D’altra banda, la definició de “límit” metafísic sembla que no té res a veure: final, o grau més alt d'alguna cosa, que no es pot o no s'ha de superar.
La consolidació dels límits, entesos com a fronteres, així com la carrera d’armament contra les possibles invasions estrangeres torna a sorgir de la història com a tema prioritari per als estats. El Brèxit, la frontera oriental europea o l’obsessió de Tump amb la construcció d’una frontera amb Mèxic en són alguns exemples. A escala més local, les ciutats d’alguns països com Alemanya, França o Bèlgica anul·len festivitats culturals i tanquen els mercats a l’aire lliure responent a les demandes de la policia per raons de seguretat. Sembla d’una urgència immediata recrear murs, tanques i punts de control contra la por d’una invasió. Els EUA volen incrementar en 54 bilions (54.000 milions) de dòlars en despeses militars (un 9% més que l’any passat); França arriba al 2% del PIB, amb un «bonus» de 418 milions d’euros més per al 2017; i Espanya pensa augmentar un 30% les despeses de defensa.
És de tots conegut el desastre humanitari derivat de la imposició de fronteres cada cop més fortes entre països. Aquest desastre, sofert per les persones amb dificultats en els seus països d’origen, és directament proporcional a la intensitat dels límits físics imposats. En aquest cas sembla que una part de la societat ha arribat també al límit metafísic del que és acceptable. Les nombroses denúncies per part dels ciutadans, com ara la manifestació del 18 de febrer a Barcelona, mostren indignació davant la manca de recursos empleats per part de l’estat per acollir o donar solucions a la situació límit dels refugiats, immigrants i víctimes.
Malgrat això, tot està lligat a la mateixa paraula. Quin és el veritable significat de límit? Fins on podrà arribar la potència d’un significat i la feblesa de l’altre?
No crec que el pressupost per a la construcció de 3.200 km de mur entre els EUA i Mèxic estigui inclòs en l’augment de despeses militars. Probablement estan encara en joc qüestions tècniques importants per fer viable el projecte. Per a la realització de la tanca, prevista en formigó prefabricat, serà necessària la construcció de carreteres noves, centrals de formigó i una forta mobilització d’obrers durant una durada que sembla desorbitant. Amb sort, la bogeria es quedarà en el camí. A la vella Europa, la Torre Eiffel, emblema de París i monument més visitat del món, no tindrà una segona oportunitat. La ciutat ha anunciat públicament el projecte de tancament del recinte amb un mur de vidre de 2.5 m d’alt, que té com a previsió de finalització la tardor d’aquest mateix any. 20 milions d’euros de pressupost inicial davant la urgència anunciada per la policia. Els parisencs no acceptarien que es privatitzés el símbol de la ciutat; l’accés seguirà sent gratuït fins als peus de la torre, però estarà filtrat per controls i encara no està clar si es podran repetir gratuïtament els milers de ‘selfies’ de nit amb la dama de ferro de fons il·luminada.
Em sembla estar presenciant un retrocés important en la concepció de la ciutat. Fins on arribarà la por a modificar les experiències urbanes? Quin és el terme mig entre el sentit comú i la seguretat ciutadana? Es produeix una forta contradicció quan es parla de ‘tanca’ per a protegir els ciutadans de possibles agressions. Qui no ha saltat una tanca a la seva vida? A Mèxic es produeixen més de 1200 degradacions per any per travessar les tanques metàl·liques que ja estan instal·lades. Com més alta es fa, més solucions imaginatives es troben per travessar-la.
Molts arquitectes francesos deuen estar confrontats a aquestes reflexions. A part del BIM, la qüestió de la seguretat ha esdevingut el tema principal a incloure en el dia a dia dels nous projectes que arriben al despatx. Les bases del concurs per a un nou campus de recerca en ciències humanes al Nord de París proposaven un campus completament obert i inserit en la trama urbana, per tal de crear un cor de barri actiu. A l’Agence TER van proposar una resposta intel·ligent per substituir les tanques i crear un dispositiu de tipus fossa que permetia aquesta continuïtat urbana tot i creant un límit físic. Finalment, després de mesos d’intercanvis amb la policia que signa el visat del projecte, el projecte és acceptat amb la condició d’instal·lar un reforçament del dispositiu assimilable al que s’utilitza a les presons i àrees governamentals.
A la ciutat, els horitzons, les continuïtats ecològiques, hídriques, socials i visuals són, al meu entendre, la base geogràfica de tota concepció urbana. En els últims decennis, el treball d’assegurar i protegir els ciutadans s'ha contruit a base de reforços de l’enllumenat, l’obertura de carrers i connexions visuals entre places, racons i passatges. La ciutat corre el risc, més que mai, de convertir-se en un parc d’atraccions (com ja passa parcialment a Barcelona des de fa uns anys) per causa d’una suposada seguretat que imposa tancar monuments, crear entrades a les places, tancar entrades d’escoles... És urgent replantejar el concepte de límit real del que és públic.
Voldria acabar amb una felicitació per als arquitectes arriscats que s’ocupen de demolir límits construint espais i forjant llaços socials. En són alguns exemples els francesos Perou Paris amb Calais New Jungle Delire, Aurore Rapin amb les Les Grands Voisins (http://dai.ly/x528swdo), o Aurélie El Hassak-Marzorati, directora d'Emmaüs Solidarité per la construcció del Centre d'hébergement d'urgence Paris-Ivry (http://dai.ly/x5bn2oq).
Marina Daviu, arquitecta. Corresponsal del COAC a París, França