Ars Aevi, la col·lecció oculta de Sarajevo
Sarajevo és una ciutat especial. És especial pel seu context històric, frontera permanent entre l’est i l’oest. És especial pel seu context cultural, una barreja de cultures i ètnies resultat de la seva història. És especial pel seu context polític, capital d’un estat fragmentat, amb un govern tripartit i presidència rotatòria, que ha esdevingut paradigma de la inoperància política. És especial pel seu context econòmic, capital d’un país on la crisi econòmica no és una crisi, sinó el seu estat habitual. És especial per la seva gent, ciutadans que, amb tots aquests contrastos, sempre miren cap al futur, amb optimisme i creativitat.
Per tant, és normal que sigui una ciutat especial també en el pla artístic. Sarajevo és una de les ciutats europees que allotja discretament una de les millors col·leccions d’art contemporani del sud-est europeu, i com gairebé totes les capitals europees, disposa d’un museu d’art contemporani signat per un arquitecte de renom.
Però, a la Sarajevo dels contrastos i de les situacions més inversemblants, les coses no podien ser tan senzilles! Es tracta d’una col·lecció oculta, exhibida en un museu inexistent.
El Museu d’Art Contemporani de Sarajevo i la col·lecció d’art Ars Aevi (www.arsaevi.org) van néixer arrel de la iniciativa d’una sèrie d’intel·lectuals de la ciutat que varen impulsar el projecte durant i després del setge que la ciutat va patir durant la guerra de Bòsnia i Hercegovina. La idea generadora era molt intel·ligent i poètica: construir una col·lecció d’art contemporani durant una guerra, donar valor a la creació davant la destrucció, no enyorar el passat, ni plorar el present, sinó mirar el futur amb esperança, i aprofitar la rellevància mediàtica de la ciutat en aquell moment per aconseguir fer realitat el projecte. La ciutat necessitava un projecte que transportés a la seva gent mes enllà de la devastació immediata de la guerra, i mostrés que hi havia llum en un futur encara ple d’incertesa.
El projecte ràpidament va obtenir el suport necessari de les institucions municipals, estatals i internacionals. Artistes locals i d’arreu del món van ser convidats a contribuir amb les seves obres a crear una col·lecció que seria la llavor del nou Museu d’Art Contemporani de Sarajevo. La resposta va ser tot un èxit. El primer artista que va donar una obra seva a la incipient col·lecció va ser Michelangelo Pistoletto, al qual van seguir altres artistes de renom com Anish Kapoor, Juan Muñoz, Jannis Kounellis, Bizhan Bassjri, Joseph Beuys, Daniel Buren, Ilia Kabakov, Bill Viola, Braco Dimitrijević, Nebojsa Seric Shoba, entre altres, que van aportar a la col·lecció les seves obres, unes 130 a dia d’avui, moltes d’elles donacions dels mateixos autors o d’altres centres d’art contemporani d’arreu del món.
El projecte, liderat amb entusiasme per Enver Hadžiomerspahić va anar ampliant la col·lecció, i aquesta va viatjar i va ser exhibida a diferents ciutats europees. Al 1994 es va inaugurar l’exhibició al Centre d’Art contemporani “Spazzio Urbano” a Milà. Posteriorment la col·lecció va ser exhibida a Prato (1996), Ljubljana (1996), Venècia (1997), Viena (1999), Bolognano (2003), Istanbul (2007), o Podgorica (2012), entre altres ciutats.
Una part important del projecte va ser el complex arquitectònic que havia d’acollir la col·lecció que serviria com a revulsiu pel futur desenvolupament del Museu d’Art Contemporani de Sarajevo. El projecte arquitectònic va ser signat i donat a la ciutat, per l’arquitecte italià Renzo Piano l’any 1992. El projecte constava d’una passera de vianants sobre el riu Miljacka (únic element construït), l’edifici del museu i l’arrengament dels espais urbans contigus.
El nou complex estaria situat a continuació de l’edifici de l’antic Museu de la Revolució (avui en dia Museu d’Història), un magnífic exemple de l’arquitectura moderna de la ciutat. El projecte complet del Museu d’Art Contemporani de Sarajevo, va ser presentat a la Biennale de Venecia de 2013, juntament amb l’exposició “Ars Aevi in Progress” al museu Pecci de Prato.
És innegable que la història d’Ars Aevi té un punt de surrealisme i optimisme únics. Segurament és un dels pocs casos al món on la solidaritat internacional, amb una societat que ha patit el setge i la guerra, es va canalitzar a través de l’art, convertint l’art en un bé de primera necessitat! Un magnífic homenatge a l’art!
Però, és l’art realment un bé de primera necessitat? És mereixedor de grans inversions públiques, per davant d’altres necessitats bàsiques, que encara avui en dia, manquen a la ciutat de Sarajevo? No tinc la resposta, però el fet és que a dia d’avui, 25 anys després de l’inici del projecte, la col·lecció Ars Aevi continua sense estar exhibida al Museu d’Art Contemporani de Sarajevo, que segueix sense estar construït. Per falta de mitjans i voluntat política la col·lecció es troba dipositada avui en un íntim soterrani a l’antic centre esportiu Skenderija, la major part del temps inaccessible al públic.
Fa uns anys, justament en aquell moment d’efervescència prèvia a la Biennale de Venecia de 2013, se’m va brindar l’oportunitat de visitar la col·lecció al seu dipòsit, de la mà de Senka Ibrisimbegovic, professora a la Escola d'Arquitectura de la Universitat de Sarajevo, i membre de l’equip organitzador de l’exposició de Bòsnia i Hercegovina a la Biennale.
Al dipòsit s’accedeix per una porta discreta, des de la plaça de Skenderija, un gran espai urbà franquejat per edificis brutalistes de formigó vist, romanents arquitectònics de l’època socialista de l’ex-Iugoslàvia. La plaça és gran, els edificis són imponents, la porta és massa petita. És una porta oculta com la col·lecció. Però era normal, estava accedint, quasi de forma “clandestina”, a un dipòsit d’art tancat, i no a un museu. Un cop dins, em va sorprendre, l’atmosfera era càlida, l’espai el definien el formigó i els taulers de fusta d’encenalls orientats, no era un espai ni gran ni petit, era d’escala humana. Fa uns anys el dipòsit va ser adaptat per poder albergar i exhibir de forma provisional la col·lecció. Una intervenció discreta, però molt encertada, signada per l’arquitecte local Amir Vuk. Un espai, avui en dia tancat al públic per manca de mitjans econòmics pel seu manteniment.
Com tot el que rodeja aquesta col·lecció, l’exposició provisional també és especial. Les obres d’art es troben dins de les mateixes caixes de transport, sobre els palets de fusta o dins de caixes mig obertes. La “figura penjada” de Juan Muñoz, segurament que pel fet d’exposar-se penjada, ha gaudit de més sort i ens rep amb més presència. Vaig tenir la sensació d’haver entrat en un lloc on no havia de poder entrar, a mig camí entre un dipòsit d’art i un museu tancat. Grans obres d’art mig emmagatzemades, mig exposades, esperant un futur museu per ser exhibides en tot el seu esplendor. Caminant a la penombra entre caixes i caixes d'obres d'art que a excepció d’ocasions puntuals no han arribat a veure la llum pública. En un moment donat, al costat d’una de les caixes, la meva guia improvisada va parar i mostrant una caixa de fusta va dir: “aquí tenim l’Anish Kapoor”. I amb un gest ràpid va obrir la tapa de la caixa, i efectivament dins es podia veure el blau profund de la seva obra sense títol, del 1996.
Des de llavors, moltes associacions d’artistes, arquitectes i la societat civil en general van reclamar i protestar exigint la reactivació del projecte del Museu d’Art Contemporani de Sarajevo, perquè d’una vegada per totes pugui acollir la col·lecció Ars Aevi. Però, el context social, econòmic i polític al país, lamentablement, no prioritza aquesta inversió. Més greu encara, la col·lecció ja fa temps que no es pot visitar, no està oberta al públic ni en tan sols en el seu dipòsit provisional, que va camí de convertir-se en el seu cementiri definitiu. De moment resta oculta dins del seu semi-soterrani, mentre que a la cota zero del mateix complex, s’expandeixen noves zones comercials. Hi ha una efervescència d’inversió privada, comerç i oci a la cota carrer, completament aliena al tresor que descansa sota la plaça en vies de l’oblit.
Una col·lecció oculta, que resta a l’espera de ser exhibida i compartida de la mà d'una arquitectura que no acaba d'arribar, dins d’un context social, polític i cultural complex, i que corre el risc de convertir-se en una col·lecció oblidada.
Relja Ferusic Manusev, Arquitecte. Corresponsal del COAC a Sarajevo, Bòsnia- Hercegovina
Els herois discrets a Belgrad
En els últims anys s'han anat fent intervencions en la restauració i conservació de Kalemegdan, el complex o parc cultural-històric, que formen la fortalesa de la ciutat antiga de Belgrad i els camps al seu voltant. Aquestes intervencions tenen alguna cosa especial, que no estan fetes per cridar l’atenció. Ni decideixen ser pedres angulars que canviaran el destí del desenvolupament. Ni pretenen aprofitar l’oportunitat per deixar marca. No s'enfaden si no les notem. I, generalment, no les notem, perquè no molesten. No són criticables, perquè semblen ser-hi des de l'origen dels temps. Són educades, respectuoses, amables i generoses.
Com que l'objectiu d'aquest text no és fer una anàlisi històrica, nombraré les dades més essencials, per entendre amb més facilitat el context. La fortalesa data del segle I D.C. i ha anat evolucionant sota la cultura Romana, Bizantina, Hongaresa, Sèrbia, Austríaca i Otomana. Després de segles de reconquestes de la fortificació, entre aquestes cultures, finalment en 1867 comença a perdre el seu caràcter militar i a partir de 1869 comença a convertir-se en parc cultural-històric Serbi. (És fàcil trobar informació històrica abundant i precisa, per als més interessats.)
A partir d'aquí, la fortalesa va patir grans destrosses durant els bombardejos de la I Guerra Mundial, quan gairebé tots els edificis del seu interior van ser destruïts i una gran part de la muralla va estar seriosament damnificada.
A la II Guerra Mundial, la fortalesa va ser presa per les forces d'ocupació alemanyes, fins a 1944, quan s’hi va allotjar l'exèrcit d'alliberament de Iugoslàvia, que va abandonar el Kalemegdan el 1946, i a partir d’aleshores tot l'espai de la fortalesa i dels camps, va passar a estar sota la protecció de l'estat.
(Per cert, Kalemegdan prové de les paraules turques "Kale" (fortalesa) i "Mejdan" (camp de batalla). Els Turcs també l’anomenaven "fichir-bajir" que vol dir "turó per pensar".)
Fa uns 20 anys, el Kalemegdan era un lloc una mica fosc. A la nit no era massa agradable passejar-s’hi i molts llocs es percebien bastant ruïnosos. Era un parc-patrimoni de caràcter diürn, on de vegades hi anàvem a jugar a futbol, o a visitar el zoo i, abans que es fes fosc, potser els més valents s’hi feien algun petonet.
Últimament passejo amb freqüència pel Kalemegdan i els seus voltants, i des de fa un parell d'anys, tot i que he estat allà tota la vida, he començat he notar que hi és, d'alguna manera el percebo com a més majestuós.
No es respira l'aire d’intervencions d'arquitectura contemporània, ni tampoc nyaps d'algun arquitecte-polític de torn. Es respiren bones intencions en cada petita intervenció que, en conjunt, han donat com a resultat un parc preciós, ple de vida, continguts i activitats variades però en harmonia, on, per molt que m’hi hagi passejat mil vegades, sempre descobreixo algun recorregut nou i alguna cosa interessant.
Algú va saber exactament on i com posar la il·luminació, cada pedra i maó, i va saber trobar algun contingut ben triat que despertés l'interès del públic. Tot això sense tocar massa la seva pell original, i sense pretensions per convertir-lo en un monument. És una obra que es relaciona amb la gent i que guanya en valor vivint-la. Des del meu punt de vista, el Kalemegdan ha guanyat, subtilment i discreta, un gran valor patrimonial, coronant la ciutat de Belgrad.
És evident, que en el nostre país tenim, tot i la complicada situació política actual, professionals que fa molt bé la seva feina, en silenci, des de l'ombra i amb pocs recursos. No obstant això, els projectes megalòmans (“Belgrad sobre l'aigua”, per exemple) impulsats pels interessos dels partits polítics, dirigeixen les vistes cap a l'escenari més pompós i prometedor.
Sembla que davant de les inversions privades (i sovint estrangeres) ens hem d’agenollar, guardar al calaix els estudis, anàlisis i plans urbanístics desenvolupats durant dècades, per veure com un projecte nou va arrossegant-ho tot, fins i tot canviant les lleis de forma exprés per a que es pugui executar més ràpidament i sense qüestionar-ho.
Què m'ha portat a escriure sobre el Kalemegdan? En general, la vida política d'aquest país sempre ha fet pudor de corrupció, les coses no són transparents i no es fan bé. Per això, les poques vegades que podem descobrir alguna activitat ben intencionada, és quan podem veure que encara hi ha gent que té bones intencions i que ho fa bé, pensant en l'interès de tots. El meu objectiu és doncs fer un tribut a la bona feina de l’empresa pública per a la conservació del Kalemegdan (http://www.beogradskatvrdjava.co.rs); la seva tasca és d'agrair i dóna bones esperances.
Si teniu l'oportunitat de passar per Belgrad, fixeu-vos en allò que no us cridi l'atenció. Gaudiu de la gent amable i hospitalària, i del que queda de l'herència arquitectònica que encara hem sabut conservar.
Branko Sekulić, arquitecte. Corresponsal COAC a Belgrad, Sèrbia.
Misión inversa con la emprea DMS Habitat de Senegal
El Departamento Internacional del COAC organiza, en colaboración con el "Centre d'Assessorament i Estudis Metal·lúrgic (CEAM)", una misión inversa con Senegal que consistirá en encuentros individuales entre 15 y 30 minutos con los colegiados que se inscriban. La jornada tendrá lugar el próximo día 15 de Noviembre de 15 a 18 h en el COAC.
Los encuentros serán con los responsables de la empresa inmobiliaria DMS Habitat: Momar Sokhna DIOP, director general, Pape Massar DIOP, director financiero, y Lamine DIAGNE, ingeniero.
Actualmente la empresa tiene un plan en marcha para la construcción de 500 viviendas y 2 fincas de lujo. Están muy interesados en encontrar un arquitecto o despacho de arquitectos con quien poder colaborar. Para más información sobre la empresa, clica aquí.
En caso de estar interesados, se ruega confirmación enviando un correo electrónico a internacional@coac.net
Por otro lado, durante la mañana, en el CEAM podréis encontrar otras empresas de Senegal con las que os podéis reunir. + Información. Para la Inscripción
Missió inversa amb l'empresa DMS Habitat de Senegal
El Departament Internacional del COAC organitza, amb la col·laboració del Centre d'Estudis i Assessorament Metal·lúrgic (CEAM), una missió inversa amb Senegal que consistirà en trobades individuals d'entre 15 i 30 minuts amb els col·legiats que s’hi vulguin inscriure. La jornada tindrà lloc el proper dia 15 de novembre de 15 a 18 h al COAC.
Les trobades seran amb els responsables de l'empresa immobiliària DMS Habitat: Momar Sokhna DIOP, director general, Pape Massar DIOP, director financer, i Lamine DIAGNE, enginyer.
Actualment l'empresa té un pla en marxa per a la construcció de 500 habitatges i 2 finques de luxe. Estan molt interessats en trobar un arquitecte o despatx d'arquitectes amb qui poder col·laborar. Per a més informació sobre l'empresa, cliqueu aquí.
Si esteu interessats en reunir-vos amb ells, cal que envieu un correu electrònic a internacional@coac.net
D'altra banda, durant el matí, al CEAM podreu trobar altres empreses de Senegal amb les quals us podeu reunir. + Informació. Per a l'Inscripció