Infraestructura de sutura a Sarajevo
Sarajevo és una ciutat ubicada en una vall allargada i estreta, que discorre als dos costats del riu Miljacka, i es troba rodejada de muntanyes. Aquesta és una orografia que defineix el caràcter de la ciutat a molts nivells: accessibilitat, història, climatologia, relació amb la natura, etc. La seva ubicació acota l’accessibilitat a la ciutat bàsicament pels dos extrems de la vall, imposant un creixement urbanístic longitudinal d’est a oest que força també els recorreguts i la circulació al voltant d’un eix viari llarg que encadena els diferents barris de la ciutat a forma d’espina dorsal del conjunt urbà, deixant als vessants de les muntanyes unes construccions de gra petit, adaptades al desnivell i que poc a poc es van fusionant amb la natura.
Aquesta disposició longitudinal funciona també com una línia de temps, on la ciutat ha anat creixent d’est a oest, des de l’antic assentament Otomà ubicat a l’extrem est, passant per l’actual centre administratiu i comercial de la ciutat, alçat a l’època Austro-hongaresa, fins els barris de l’oest edificats com grans polígons residencials durant l’època socialista.
A nivell climatològic, la ubicació i topografia de la vall i les muntanyes del voltant generen a Sarajevo un clima continental fred, amb una forta inversió tèrmica durant l’hivern que fa que la ciutat es trobi durant mesos, coberta per la boira. Sota la capa de núvols que s’hi instal·la, es crea un microclima d’hivern molt específic, on la boira, la humitat, la massa d’aire fred i la contaminació s’acumulen a les cotes baixes de la vall, donant com a resultat un ambient fred i molt dur fins a l’arribada de l’estiu.
Aquesta realitat ha fet que els ciutadans de Sarajevo desenvolupin una relació molt especial amb les muntanyes i la natura al voltant de la ciutat. Aquestes muntanyes es situen per sobre de l’angoixant capa de boira que cobreix sempre la ciutat, i esdevenen un ressort de sol i activitats hivernals a l’aire lliure, com l’esquí. Les muntanyes de Sarajevo compten amb diferents estacions d’esquí alpí i nòrdic, així com altres esports de neu. Tot això a no més de 30 minuts en cotxe des del centre de la ciutat.
Al Mont Trebevic, un dels pulmons verds de la ciutat, i lloc predilecte per excursionistes i famílies que volen passar el seu temps de lleure a la natura, s’hi podia accedir durant anys amb un telecabina construït l’any 1959, que unia el centre de la ciutat amb la part alta de la muntanya. Els Jocs Olímpics d’Hivern del 1984 també van promoure la creació i la millora de moltes instal·lacions esportives que posteriorment van quedar com un bé comú per la ciutat: instal·lacions d’esquí, salts, bobsleigh, hotels de muntanya, poliesportius, i etc.
Ara bé, durant la guerra de Bòsnia als anys 90, això va canviar radicalment. Les mateixes muntanyes tan apreciades pels ciutadans de Sarajevo, van esdevenir el seu pitjor enemic. Aquesta mateixa orografia, es va convertir en una trampa mortal pels habitants de Sarajevo. Des de les crestes de les muntanyes es va dur a terme el ferotge setge de la ciutat, lloc des del qual la ciutat rebia, diàriament i durant anys, la pluja de morters i els trets indiscriminats de franctiradors. Les muntanyes es van convertir en l’espai ocupat per l’enemic.
Aquest record, juntament amb la divisió política i territorial posterior al conflicte, van deixar les muntanyes dividides entre els diferents Cantons. Tot això ha comportat que durant anys existís una desconnexió física i emocional entre els habitants de la ciutat i les seves muntanyes. Durant el conflicte, l’antic telecabina que unia el centre de la ciutat amb el Mont Trebevic va quedar destruït. L’accés per carretera implicava haver de creuar diverses vegades d’un Cantó a un altre. Tot això va accentuar encara més aquesta separació física, deixant als habitants de Sarajevo desconnectats dels seus espais naturals més apreciats.
Però aquest fet, no només va implicar la pèrdua durant anys del seu espai natural per excel·lència, sinó també, una constant i progressiva degradació de les infraestructures esportives i d’activitats d’hivern que albergava la muntanya. Un d’aquests exemples és la famosa pista de bobsleigh, construïda pels Jocs Olímpics del 1984. En aquests moments totalment abandonada, ha esdevingut un cuc de formigó, de geometries impossibles, penetrant els boscos de Trebevic. Obra de gran valor paisatgístic i arquitectònic, convertida avui en dia en un magnífic i surrealista llenç pels graffiters de la ciutat i en una ruta d’infraestructures abandonades per aquells turistes inquiets que visiten la ciutat.
Durant els últims anys, els habitants de Sarajevo varen reclamar la inversió pública necessària per refer la connexió amb el Mont Trebevic, reconstruir el telecabina i retornar-li a la ciutat un espai natural de veritable importància social, que forma part dels records i de l’imaginari col·lectiu dels seus habitants. Aquesta connexió implicaria també una revitalització de les antigues infraestructures existents a la muntanya que fins ara havien estat completament abandonades.
Durant anys l’Ajuntament no es va moure, ja fos per desinterès o per falta de recursos econòmics, i el telecabina seguia sense ser reconstruït. Finalment, l’entrada de capital privat en forma de donatiu des de Suïssa, cobrint gran part del pressupost, més una aportació restant per part de l’Ajuntament, van permetre que aquest any es pogués inaugurar el nou el telecabina. Ha estat una fita llargament perseguida i promocionada per part de la societat civil a Sarajevo, que finalment s’ha aconseguit, i Sarajevo torna a comptar amb una connexió directa del centre de la ciutat fins el seu espai natural més proper.
Aquesta infraestructura, aparentment senzilla, te unes implicacions socials i econòmiques molt importants per una ciutat com Sarajevo. Es una infraestructura de sutura, que per una banda, uneix de nou la ciutat i als seus habitants amb les seves muntanyes i espais naturals, que durant el conflicte dels anys 90 els hi van ser brutalment sostrets. Finalment, aquest simple cable, reconstrueix la relació entre les diferents comunitats separades durant el conflicte i promou l’activitat econòmica i l’intercanvi social i cultural entre els dos Cantons.
Potser la primera infraestructura a beneficiar-se de la nova connexió ha estat justament la famosa pista de bobsleigh, l’inici de la qual es troba a escassos metres del punt d’arribada del telecabina. Es tracta d’una pista altament tècnica, amb un recorregut que serpenteja per dins dels boscos. Durant anys va albergar entrenaments i competicions de bobsleigh, skeleton i altres esports de descens.
El valor d’aquesta infraestructura però, no es només esportiu, sinó també paisatgístic ja que esdevé una peça artificial encrostada de forma magistral a la muntanya que ha redefinit el seu paisatge. És innegable que l’obertura del nou telecabina ha fet que l’antiga pista de bobsleigh torni a aparèixer als mapes, encara que només sigui com element d’atracció turística, encabida dins de la categoria “d’infraestructura abandonada de visita obligada”. I no és per a menys, és una impressionant infraestructura, que només per la seva història, definició geomètrica i ubicació, té un inestimable valor històric i cultural per la ciutat de Sarajevo. I ara torna a estar a només 15 minuts des del centre de la ciutat.
La importància del nou telecabina al Mont Trebevic, va molt més enllà d’un simple mitjà de transport, ja que esdevé tot un símbol de normalitat, de refer el desfet durant anys, mitjà de connexió entre ciutadans de Sarajevo i els seus veïns, mecanisme de relació entre ciutat i natura, revulsiu regenerador d’activitats de lleure, econòmiques o comercials. En definitiva, esdevé un cable que sutura la ciutat a tots els nivells.
Relja Ferusic Manusev, arquitecte. Coresponsal del COAC a Sarajevo, Bòsnia i Hercegovina. Novembre 2018
Acord de Canadà amb la Unió Europea per reconèixer el títol d'Arquitecte
Els arquitectes qualificats que compleixin els requisits de l'Acord rebran una credencial per practicar l'arquitectura fora del seu país d'origen. Es tracta d'un pas més per ajudar en la internacionalització dels arquitectes.
Aquest pacte resumeix els requisits específics que els arquitectes hauran de satisfer per tal d'obtenir el reconeixement mutu. Aquests inclouen educació, pràctiques i qualificacions laborals, així com la presentació de documentació per confirmar les credencials individuals. Els arquitectes interessats podran revisar els requisits d'elegibilitat i la informació del programa disponible al web de CALA a partir de gener de 2019.
Recordem que fa tres anys, ja es va aconseguir un pas important cap a la internacionalització dels arquitectes. El 2015 el Consell de Ministres del Govern espanyol va acordar equiparar el títol d'Arquitecte al nivell de Màster, és a dir, al nivell 7 del Marc Europeu de Qualificacions i nivell 3 del MECES. Des d'aleshores, es pot fer valer el nivell de Màster de la titulació d'Arquitecte davant de les autoritats competents i els poders adjudicadors de tots els països membres de la UE.
Hjällbo 1968-2018, la Brasilia Europea en Gotemburgo
Últimamente se ha estrenado el documental EUROPAS BRASILIA (1), un film dirigido por Carl Pontus Hjorthén, y que trata sobre la situación actual de Häjllbo (*), uno de los barrios de la periferia de Gotemburgo. Situado en el Noreste de la ciudad, fue construido en la década de los 60. Eran los tiempos en los que Suecia vivía en el punto álgido de su progreso económico y social. Hjälbo representaba la implantación de un nuevo modelo. La ciudad ideal que debía convertirse en el epicentro de la sociedad sueca, en el símbolo de su fortaleza y su progreso. El proyecto formaba parte del programa del millón de viviendas promovido por el gobierno, que debía paliar el enorme déficit de vivienda que todo el país sufría en aquel tiempo.
Hoy en día unos 2,5 millones de ciudadanos viven en viviendas relacionados con ese programa (25% de la población). Con relación a Gotemburgo, según datos demográficos, en los suburbios del noreste de la ciudad viven casi exclusivamente población de origen inmigrante. En contraposición al Centro y de otras zonas de la ciudad donde el porcentaje es insignificante. En Gotemburgo, como gran parte del país, hay pues un gran problema de segregación. Según palabras del director, un abismo. Hjällbo forma parte de las llamadas áreas vulnerables (2), en términos de la policía sueca, son aquellas áreas con un índice elevado de criminalidad y exclusión social. De las 61 áreas catalogadas como vulnerables en todo el país en el año 2017, 60 forman parte del programa del millón de viviendas.
La película sigue la trayectoria de Sagal Adan Husseini, una chica de origen somalí nacida en la década de los años 90 y que ha vivido toda su vida en el barrio, tiene por tanto un conocimiento muy cercano. La chica es el vehículo por una serie de entrevistas a diferentes especialistas en el campo de la arquitectura y el planeamiento, la sociología y la economía que aportan diversidad de perspectivas, contextualizan y dan una visión histórica de la transformación del barrio a lo largo los años.
La época de expansión
La sociedad sueca se modernizó económicamente y social en un periodo de crecimiento ininterrumpido que se inició en la década de los 40 y duró alrededor de 25 años. El motor de este desarrollo económico fueron las exportaciones, principalmente de la industria del sector de la ingeniería. En este contexto, Gotemburgo, sede de empresas como VOLVO, SKF o de algunas de los astilleros líderes a nivel mundial de la época, fue una de las ciudades con mayor crecimiento de toda Europa. Como consecuencia de esta expansión, se inició un proceso migratorio de llegada, tanto desde las zonas rurales del país como más allá de las fronteras. La ciudad crecía y necesitaba acomodar los recién llegados.
En contraposición al vigor económico, la ciudad presentaba un grave déficit de vivienda. La escala de la ciudad no se correspondía a su proyección. Además, Gotemburgo se caracterizaba por tener unos estándares muy bajos de vivienda, incluso a nivel europeo. La gente vivía en pisos oscuros, húmedos y pequeños; sin agua caliente y con baños comunitarios. En resumen, la ciudad estaba masificada y había que construir una nueva. En palabras de Torsten Henriksson, responsable de planeamiento de la ciudad de Gotemburgo (1955-1970) había una Renovación Urbana radical, se proponían derribar todo lo antiguo, erradicar la pobreza y la injusticia social para crear mejores condiciones para la industria y la vida de los trabajadores. En la nueva ciudad, la segregación por renta estaría completamente prohibida.
Los grandes programas
En 1964 se instauró el Comité Gubernamental de Rehabilitación, para definir las políticas de expansión urbanística que debían representar una mejora de los estándares y permitir la implantación de un nuevo modelo de vivienda social. El rápido desarrollo urbanístico llevó al gobierno a apoyar las operaciones a gran escala, la modernización de la industria de la construcción, y en particular la de la vivienda. La época se caracteriza por los grandes programas de reforma a nivel nacional. Estos se llevaron a cabo con técnicas de planeamiento relacionadas con análisis de sistemas inspirados en el racionalismo radical de las fuerzas de defensa de los estados unidos (3).
Las grandes empresas de construcción tomaron el control del mercado adoptando la arquitectura funcionalista como modelo, todo desde la perspectiva de la ingeniería, verdadera alma de la transformación del país. Las empresas contratistas, no los arquitectos, tomaron el control de esta transformación con el objetivo de encontrar soluciones que abaratasen los costes. El gran proyecto de país de este período fue el llamado Programa del millón de viviendas. Este planeaba construir 1.000,000 de viviendas en una década, del 1965 hasta 1974. Suecia en aquel tiempo se presentaba como líder mundial en la producción de viviendas, en pocos años pues el país cambiar la situación y se solucionaron gran parte de los déficits que había en cuestión de calidad de la vivienda para adoptar un de los estándares más altos de toda Europa.
La Brasilia Europea
En ese contexto de bonanza económica, Gotemburgo lideraba el crecimiento a nivel nacional.
Su industria y su puerto, el más importante de toda la región, hacían posible imaginar un escenario en el que la ciudad se convirtiera en el motor de toda Escandinavia. Hacía falta construir una nueva ciudad, la ciudad ideal, una ciudad pensada para la clase media trabajadora sueca. Políticos y arquitectos de la época viajaron a Brasil. La nueva capital del País Sudamericano era el símbolo de la híper modernidad, la ciudad moderna construida en medio de la jungla, y además en poco más de tres años. Así decidieron construir el nuevo Gotemburgo, lo que llamaron Hjällbo, la ciudad Noreste en medio de los bosques de las afueras de la ciudad y por un máximo de 200.000 habitantes siguiendo el mismo modelo.
Hjällbo tenía que seguir los principios de la ciudad ideal pensada para Le Corbusier en su propuesta de ville Radieuse. La ciudad verde, iluminada, conectada con sistemas de transporte eficientes, que debía contribuir a crear una sociedad mejor. Situada a 15 minutos en transporte público del centro de la ciudad, con sus barrios conectados a las zonas de producción industrial mediante modernas infraestructuras. Hjällbo era el modelo que mostraba la perfección del planeamiento sueco y de los métodos de construcción industrializada. Según publicidad de la época, todo dimensionado con generosidad, pero calculado con precisión:
Celdas urbanas autónomas situadas en medio del bosque, con unas condiciones ambientales privilegiadas. Barrios libres de vehículos gracias a una eficiente separación de los diferentes tipos de movilidad: vehículos, bicicletas y peatones. El tráfico se deja en la periferia, mediante zonas de aparcamiento situadas en el perímetro. Los centros son ocupados por equipamientos; escuelas bibliotecas, pequeño comercio. Los edificios se emplazan protegiendo los fuertes vientos del Oeste, para favorecer las vistas del entorno. Acceso a áreas verdes, zonas deportivas, y parques infantiles todo a pocos metros de su casa. Servicios comunes y lavanderías en las plantas bajas.
Nuevos retos urbanos
En la actualidad, si repasamos la prensa local, los suburbios sólo llegan noticias negativas, problemas de segregación, exclusión social, desempleo, pobreza, fracaso escolar, violencia, drogas .... La periferia tiene muy mala reputación entre los medios, retratan unos suburbios llenos de problemas. Durante la campaña de 2018 la seguridad relacionada con la inmigración y el uso del espacio público ha ocupado el debate electoral de los partidos conservadores, es por tanto un tema sensible que no puede desligarse de los problemas de segregación que sufren las ciudades. En el extremo hay sectores de la opinión pública que defienden que la mejor manera de solucionar los grandes problemas urbanos es derribar los barrios del programa del millón. Relacionan edificios de gran escala con criminalidad.
En cambio, los que han vivido toda la vida en Hjällbo, como la Sagal, tienen una visión completamente diferente, son conscientes de los problemas, pero dicen que no se imaginan un lugar mejor por su infancia, lleno de zonas verdes, sin tráfico, formando parte de una comunidad cercana y diversa, mezcla de gente de todo el mundo. Una comunidad donde casi todos se conocen.
De momento, el resultado es que, para muchos, Hjällbo, es un punto de partida y un lugar de paso: cuando la gente progresa marcha del barrio y llegan otros con nuevos problemas.
Es innegable que los tiempos han cambiado radicalmente respecto a los criterios económicos y sociales que impulsaron la construcción de estos barrios. Por lo tanto, necesitamos nuevas estrategias, nuevos modelos que nos ayuden a reinterpretar la infinidad de cualidades que estos barrios todavía tienen y representan. La arquitectura necesita adaptarse a su tiempo y aceptar los nuevos retos que se nos presentan.
Joaquim Tarrasó, arquitecto. Corresponsal del COAC en Gotemburgo, Suecia. 30 de octubre 2018
(1) http://www.svenskafilmstudion.com/movie-archive/europas-brasilia-production/
(2) https://en.wikipedia.org/wiki/Vulnerable_area
(3) 20TH CENTURY ARCHITECTURE, SWEDEN, pg 143 C.Caldeby, J. Lindvall, W. Wang. editorial Prestel
(4) https://www.expressen.se/gt/kultur/hjallbo---drommen-som-kraschade/
(*) Https://www.google.com/maps/@57.7681096,12.0039285,4581m/data=!3m1!1e3
Com hem arribat fins aquí a Belgrad?
És ben sabut en la investigació contemporània que cal que un desenvolupament de qualitat de la planificació urbana es basi en la planificació estratègica a llarg termini per part d'una entitat autònoma. Però la planificació estratègica a llarg termini també requereix una estabilitat del sistema polític i del desenvolupament econòmic. Belgrad, amb la seva turbulenta història de destrucció, mai va tenir l'oportunitat d'arribar a un nivell d'estabilitat per tenir les condicions adequades, no tant per a l'establiment, com per a la implementació de la planificació estratègica a llarg termini. De fet, a més dels moments de destrucció i enderroc de Belgrad, hi va haver moments brillants en la seva història, en què la ciutat mateixa es reconstruïa i construïa de nou, i també establia noves direccions i ideologies culturals en la planificació de l'entorn urbà.
No obstant això, avui dia, Belgrad s'enfronta a una cosa molt diferent i probablement molt més perillós: la destrucció de l'urbanisme institucional. Des del sorgiment de l'autogestió i el canvi de la Constitució de 1974, durant el període de l'ex SFRY (Socialista Federal República Iugoslàvia), el rígid sistema polític central s'ha anat esvaint lentament i les unitats locals, és a dir, els municipis, han anat obtenint el domini sobre la planificació del desenvolupament i l'ús de la terra. Desafortunadament, Belgrad, que consisteix en diversos municipis més petits, per culpa de la fluixa federació d'aquests, va perdre el seu poder polític i econòmic central, l'únic que podia establir una planificació estratègica a llarg termini que probablement hagués conduït a l'assoliment de la sostenibilitat de les funcions urbanes. Per contra, els municipis van canviar voluntàriament els plans urbans, i per endavant ja van permetre canvis en els propòsits i la construcció dels objectes, en contradicció amb els plans antics encara vàlids. L'excusa per a aquestes accions va ser la resolució "ad hoc" del dèficit en l'estoc d'habitatges a Belgrad causat per la gran afluència de mà d'obra provinent de la població de l'interior del país buscant un entorn urbà centralitzat amb més possibilitats, és a dir, Belgrad.
L'inici d'aquestes accions il·legals de manera lenta però segura s'ha convertit amb el temps en una pràctica per resoldre els esmentats problemes. La construcció il·legal va arribar al seu punt màxim en els anys noranta quan la ruptura de la SFRY va portar a una guerra civil, el que va resultar en la introducció de l'embargament econòmic a Sèrbia i una gran afluència de refugiats dels territoris veïns afectats per conflictes. En aquest context s'assigna cada vegada menys diners del pressupost nacional per a la realització dels plans, el que causa llargs retards. La paciència, tant de la població immigrada com dels autòctons de Belgrad, desapareix i emergeix l'aparició massiva de la construcció espontània amb l'objectiu d'aconseguir un nivell de confort satisfactori a l'habitatge. En aquest període, el fons nacional d'habitatge també desapareix, i el sector privat es fa càrrec de la construcció d'habitatges col·lectius de diversos pisos. El sector privat, per maximitzar els seus guanys, aplica l'esmentada pràctica i es desvia voluntàriament de les regulacions urbanes prescrites en els plans vàlids.
Quan això passa, el desenvolupament de plans urbanístics per a les àrees que estan cobertes per construcció il·legal, per coerció o per interès, es torna absurd, perquè la construcció il·legal a Belgrad està feta de materials de qualitat, el que representa un enorme capital capturat i es necessita molts diners per eliminar-la. En aquest moment, cap a finals dels anys noranta, l'Estat rebutja l'eliminació d'objectes il·legals com una de les solucions a aquest problema i es dedica a resoldre problemes amb recursos legals. Sorgeixen les primeres lleis sobre la legalització d'objectes que desafortunadament han xocat amb el seu major obstacle: les relacions legals de propietat no resoltes heretades de la SFRY.
L'arribada del segle XXI va portar canvis democràtics a la societat. Les autoritats comencen a canviar a intervals molt més curts respecte al cicle anterior. Cada arribada de noves eleccions, per tal de recol·lectar vots, cada partit o coalició utilitza la construcció il·legal com a promesa preelectoral, que mentrestant està cada vegada més estesa, assegurant que les condicions seran molt més favorables per la seva resolució que les que va proporcionar el govern anterior. Amb aquest gest, no només els constructors il·legals deixen de ser delinqüents i passen a ser considerats votants importants, sinó que tot acte de corrupció de les institucions realitzat en el període anterior queda anul·lat per l'adopció d'una nova llei. La llei actual sobre legalització, setena en els últims vint anys, s'ha reduït a una completa indulgència cap als constructors il·legals. A causa d'aquesta sensació que els constructors il·legals han estat recompensats pels seus delictes, els inversors actuals estan abandonant el procés regular de demanar llicències. En altres paraules, primer construeixen els objectes i sol·liciten permís a través de la llei de legalització, de manera que aconsegueixen un augment del benefici econòmic evitant pagar alts impostos a l'Estat per diverses empreses de serveis públics, i no perden els mesos necessaris per a l'obtenció d'una llicència en un procediment regular. Els inversors que volen seguir el curs legal ordinari no poden de cap manera aconseguir un preu competitiu en el mercat amb relació als constructors il·legals, que sens dubte rebran una llicència legal en algun període, com s'ha demostrat fins ara. Així hem arribat a una altra situació de gran absurditat.
Les conseqüències d'això són enormes. No registrar els objectes construïts, és a dir, no pagar impostos, fa malbé el pressupost nacional. La seguretat està en perill, per falta de coneixement dels ciutadans i per la construcció espontània en llocs perillosos: per exemple, terrenys no cohesionats o amb subsòls amb aqüífers. Es destrueixen zones verdes. Es sobrecarreguen les xarxes d'infraestructura existents. Es creen perfils de carrer inadequats. No es respecta el patrimoni cultural. I el bàsic, per al que serveix l'urbanisme institucional, s'ha perdut la comunicació entre tots els actors necessaris per aconseguir un entorn urbà sostenible. Així hem arribat fins aquí, queda perfectament reflectit a la foto.
Branko Sekulić, arquitecto. Corresponsal COAC a Belgrad, Sèrbia. 30 octubre 2018
Agraïment especial a l'arquitecte Nemanja Šipetić, per haver-me facilitat molta informació.