Crida a la col·laboració per a la producció de material sanitari
Per fer-ho, comptareu amb l’ajuda de l’Agrupació d’Arquitectes Experts Pericials, Forenses i Mediadors del COAC (AAEPFMC), que des de l’inici de la crisi han estat treballant-hi a través de diferents xarxes col·laboratives.
L’Agrupació ja està fent funcionar 3 impressores 3D repartides entre Barcelona i Tarragona, que produeixen al voltant de 18 peces cada dia, i que s’estan enviant, juntament amb les d’altres voluntaris, als hospitals de Sant Pau, Mataró, Barcelona, Vall d'Hebron, i les clíniques Plató i Tres Torres. També se'n fan arribar a diversos CAP i residències que ho han sol·licitat. Les que tenen algun petit defecte s’entreguen a farmàcies i cossos policials. En aquest moment, les que s’estan fabricant seran entregades a l’Hospital de Bellvitge i el Parc Taulí.
Si hi esteu interessats, contacteu amb l’Agrupació a través del correu electrònic aaepfc@coac.net. Us donaran totes les explicacions i el suport perquè pugueu afegir-vos al grup.
El material per imprimir, gratuït
Per aquesta iniciativa comptem amb la col·laboració de la Cooperativa Jordi Capell, que facilita de forma gratuïta l’acetat. I des del COAC ens fem càrrec del cost del plàstic que cal comprar.
L’Agrupació us explicarà com organitzar-vos en aquest sentit.
Les impressores de l’AAEPFMC, una eina de tecnologia avançada al servei dels col·legiats
Un cop es doni per acabada la situació de pandèmia, les màquines 3D de l’Agrupació es posaran a disposició dels agrupats, en primera instància, i de la resta d'arquitectes col·legiats. Així, el col·lectiu tindrà a la seva disposició unes eines de tecnologia avançada amb pagament per ús, amb la formació necessària per poder-se fer servir.
Muere el arquitecto Fernando Álvarez Prozorovich a los 67 años
Había nacido en Bahía Blanca, Argentina, el 1952. Se tituló como arquitecto por la Universidad Nacional de la Plata el 1978. Llegó a Barcelona en la década de los ochenta, y desde 1987 ejercía de profesor de Historia del Arte y de la Arquitectura en la ETSAB. Actualmente era el director del Departamento de Teoría e Historia de la Arquitectura y Técnicas de la Comunicación (THATC) de la ETSAB.
Apasionado por la historia de la arquitectura
Dentro de su actividad docente destaca el haber impulsado el portal-revista electrónica "Història en obres", testimonio de su pasión por transmitir la importancia del conocimiento de la arquitectura de todos los tiempos y lugares integrado en el ámbito de la reflexión sociocultural.
El 1991 se doctoró con la tesis "El sueño moderno en Buenos Aires (1930-1949)", en la cual trataba del proceso de construcción y de los debates arquitectónicos en la ciudad. El 2009, con motivo de la edición digital de la tesis, Fernando añadió un prefacio a su texto para agradecer a sus compañeros y amigos, de Barcelona y Argentina y, en especial, a su tutor Josep Quetglas, la mezcla de influencias recibida así como la nostalgia de las personas que le habían descubierto, entre tantas otras cosas, la arquitectura.
Como investigador, su dedicación a temas de historia y restauración de arquitectura moderna en España y América iba dirigida a encontrar los vínculos entre arquitectura, arte y política. También coordinaba desde Barcelona la RED PHI (Patrimonio Histórico Iberoamericano).
Admirador y difusor del legado de Antoni Bonet Castellana
Nos hizo descubrir arquitectos catalanes exiliados en Argentina y Uruguay, y profundizó y dio a conocer a uno de los más grandes, Antoni Bonet Castellana. Sin olvidar ninguna de sus obras, se bolcó en reivindicar La Ricarda como una de las obras maestras del Movimiento Moderno, que restauró y divulgó en publicaciones diversas. El 1996 fue comisario, junto con Felip Pich Aguilera y Jordi Roig, de la exposición antológica impulsada por el COAC y el Ministerio de Fomento "Antoni Bonet Castellana 1913-1989", itinerante hasta 1999. Aquel año recibió el Premio Ex-Aequo en la III Bienal Iberoamericana de Arquitectura y Urbanismo a la mejor publicación, dedicada precisamente a Bonet Castellana de Edicions UPC y Santa & Cole.
Son infinitas las conferencias por todo el mundo que han transmitido el legado de la obra de Bonet, como la que hizo en Harvard el 2015. Alumnos, profesores y personas de los campos más diversos pudieron disfrutar de sus visitas a La Ricarda, en el Prat de Llobregat, y su complicidad con el edificio y la familia era toda una lección de estimación reivindicativa de uno de los ejemplos más excelentes de la arquitectura catalana moderna.
Precursor de la restauración del patrimonio arquitectónico
Su interés por el Patrimonio Cultural le llevó a formar parte de campañas de restauración de conjuntos tan importantes como el Castillo de Miravet, la Cartuja de Escaladei y la Basílica de Castelló d'Empúries. El 2017 ganó el tercer premio en el concurso internacional para la cobertura de la Arena de Verona, junto con los arquitectos Marc Mogas, Jordi Roig y Miquel Ángel Sala. También desde el 2009 había participado como experto en Patrimonio en el desarrollo de las diferentes fases de restauración y rehabilitación del Museo del Ferrocarril de Cataluña, en Vilanova i la Geltrú.
Desde el 2011 asumió la dirección del Máster de Restauración de Monumentos, dando continuidad al legado que había iniciado su amigo y arquitecto Salvador Tarragó, junto a un equipo de profesores procedentes de diversas disciplinas.
La ciudad de Barcelona fue igualmente uno de sus campos de reflexión crítica, lo que le llevó a participar de manera activa en manifestaciones ciudadanas para cuestionar un modelo urbano que se había distanciado de sus habitantes. De esta preocupación es prueba su coautoría en el libro "Arxiu crític model Barcelona 1973-2004" (2012).
Constructor de puentes entre arquitectos latinoamericanos y europeos
Dibujante finísimo, persona de gran curiosidad y sentido crítico, amante de las artes y de la cultura, Fernando fue un constructor de puentes entre Europa y Latinoamérica, sensible a la comprensión de las tradiciones intelectuales de los dos lados del Atlántico.
En conversaciones y reflexiones de más amplio espectro, reivindicaba el carácter abierto de la cultura mestiza, aquella que reconoce los valores propios del lugar y que es capaz de hibridarse con la de valores más universales. Por esta razón, le gustaba recordar a su primo Gato Pérez y su contribución a una Barcelona culturalmente diversa y abierta.
Colaborador prolífico de la programación cultural del COAC
El COAC le agradece especialmente sus múltiples colaboraciones, ya sea a nivel de conferencias, de exposiciones o de publicaciones como la revista Quaderns. Así como, ya más recientemente, su implicación como miembro del Grupo de arquitectos del Baix Llobregat, para llevar a la escala metropolitana el compromiso de la arquitectura con la sociedad, con sus identidades patrimoniales y la defensa de un territorio más justo y mediambientalmente más sostenible.
Gracias, Fernando.
*En la fotografía, hecha el verano del 2019, el arquitecto y su mujer volviendo de ver salir el sol en la playa de Castelldefels, como hacían cada mañana.
Mor l’arquitecte Fernando Alvarez Prozorovich als 67 anys
Havia nascut a Bahía Blanca, Argentina, el 1952. Es titulà com a arquitecte per la Universidad Nacional de la Plata el 1978. Va arribar a Barcelona a la dècada dels vuitanta, i des del 1987 exercia de professor d'Història de l'Art i de l'Arquitectura a l'ETSAB. Actualment era el director del Departament de Teoria i Història de l'Arquitectura i Tècniques de la Comunicació (THATC) de l'ETSAB.
Apassionat per la història de l'arquitectura
Dins la seva activitat docent destaca l'haver impulsat el portal-revista electrònica "Història en obres", testimoni de la seva passió per transmetre la importància del coneixement de l'arquitectura de tots els temps i llocs integrat en l'àmbit de la reflexió sociocultural.
El 1991 es va doctorar amb la tesi "El sueño moderno en Buenos Aires (1930-1949)", en la qual tractava del procés de construcció i dels debats arquitectònics a la ciutat. El 2009, amb motiu de l'edició digital de la tesi, Fernando va afegir un prefaci al seu text per agrair als seus companys i amics, de Barcelona i Argentina i, en especial, al seu tutor Josep Quetglas, la barreja d'influències rebuda així com la nostàlgia de les persones que li havien descobert, entre tantes altres coses, l'arquitectura.
Com a investigador, la seva dedicació a temes d'història i restauració d'arquitectura moderna a Espanya i Amèrica anava adreçada a trobar els vincles entre arquitectura, art i política. També coordinava des de Barcelona la RED PHI (Patrimonio Histórico Iberoamericano).
Admirador i difusor del llegat d'Antoni Bonet Castellana
Ens va fer descobrir arquitectes catalans exiliats a l'Argentina i l'Uruguai, i va aprofundir i donar a conèixer un dels més grans, Antoni Bonet Castellana. Sense oblidar cap de les seves obres, va bolcar-se a reivindicar La Ricarda com una de les obres mestres del Moviment Modern, que va restaurar i divulgar en publicacions diverses. El 1996 va ser comissari, juntament amb Felip Pich Aguilera i Jordi Roig, de l'exposició antològica impulsada pel COAC i el Ministeri de Foment "Antoni Bonet Castellana 1913-1989", itinerant fins 1999. Aquell any va rebre el Premi Ex-Aequo a la III Biennal Iberoamericana d'Arquitectura i Urbanisme a la millor publicació, dedicada precisament a Bonet Castellana d'Edicions UPC i Santa & Cole.
Són infinites les conferències arreu del món que han transmès el llegat de l'obra de Bonet, com la que va fer a Harvard al 2015. Alumnes, professors i persones dels camps més diversos van poder gaudir de les seves visites a La Ricarda, al Prat de Llobregat, i la seva complicitat amb l'edifici i la família era tota una lliçó d'estimació reivindicativa d'un dels exemples més excel·lents de l'arquitectura catalana moderna.
Precursor de la restauració del patrimoni arquitectònic
El seu interès pel Patrimoni Cultural el va portar a formar part de campanyes de restauració de conjunts tan importants com el Castell de Miravet, la Cartoixa d'Escaladei i la Basílica de Castelló d'Empúries. El 2017 va guanyar el tercer premi en el concurs internacional per a la cobertura de l'Arena de Verona, juntament amb els arquitectes Marc Mogas, Jordi Roig i Miquel Angel Sala. També des del 2009 havia estat participant com a expert en Patrimoni en el desenvolupament de les diferents fases de restauració i rehabilitació del Museu del Ferrocarril de Catalunya, a Vilanova i la Geltrú.
Des del 2011 va assumir la direcció del Màster de Restauració de Monuments, tot donant continuïtat al llegat que havia iniciat el seu amic i arquitecte Salvador Tarragó, juntament amb un equip de professors procedents de diverses disciplines.
La ciutat de Barcelona va ser igualment un dels seus camps de reflexió crítica, que el va portar a participar de manera activa en manifestacions ciutadanes per qüestionar un model urbà que s'havia distanciat dels seus habitants. D'aquesta preocupació n'és prova la seva coautoria al llibre "Arxiu crític model Barcelona 1973-2004" (2012).
Constructor de ponts entre arquitectes llatinoamericans i europeus
Dibuixant finíssim, persona de gran curiositat i sentit crític, amant de les arts i de la cultura, Fernando va ser un constructor de ponts entre Europa i Llatinoamèrica, sensible a la comprensió de les tradicions intel·lectuals de les dues vores de l'Atlàntic.
En converses i reflexions de més ampli espectre, reivindicava el caràcter obert de la cultura mestissa, aquella que reconeix els valors propis del lloc i que és capaç d'hibridar-se amb la de valors més universals. Per aquesta raó, li agradava recordar el seu cosí Gato Pérez i la seva contribució per una Barcelona culturalment diversa i oberta.
Col·laborador prolífic de la programació cultural del COAC
El COAC li agraeix especialment les seves múltiples col·laboracions, ja sigui a nivell de conferències, d'exposicions o de publicacions com la revista Quaderns. Així com, ja més recentment, la seva implicació com a membre del Grup d'arquitectes del Baix Llobregat, per portar a l'escala metropolitana el compromís de l'arquitectura amb la societat, amb les seves identitats patrimonials i la defensa d'un territori més just i mediambientalment més sostenible.
Gràcies, Fernando.
*A la fotografia, feta l'estiu del 2019, l'arquitecte i la seva dona tornant de veure sortir el sol a la platja de Castelldefels, com feien cada matí.
La AAEPFMC se suma a la fabricación de piezass sanitarias con impresoras 3D
En el marco de la campaña 'Coronavirus makers', la red estatal autogestionada para la generación de piezas sanitarias, la agrupación compró una impresora 3D, modelo Prusa P6 Steel Pro HD XXL, con la que ya ha produció un total de 30 viseras. La máquina funciona 24/7 gracias al compromiso de los arquitectos Mar Garcia y Santi Gasull.
Siempre en coordinación con los gestores dela comunidad, el material se produce en función de la demanda y se entrega a los hospitales de Sant Pau, Mataró, Barcelona, Vall d'Hebron, así como las clínicas Plató y Tres Torres. También se hacen llegar a varios CAP y residencias que lo han solicitado. Las que tienen algún pequeño defecto se entregan en farmacias y cuerpos policiales.
Una segunda impresora 3D
Ante la creciente demanda social, se ha decidido adquirir una segunda impresora 3D, con el objetivo de aportar el conocimiento del colectivo de los arquitectos a la situación que estamos viviendo, como ya han hecho otros profesionales, y mostrar así nuestro compromiso con la sociedad.
Asimismo, hacemos un llamamiento a todos aquellos profesionales de la arquitectura que tengáis una impresora 3D para que os unáis a la red de voluntarios 'makers'. Os podéis poner en contacto con la AAEPFMC, que os facilitará los archivos para la impresión.
Una herramienta para los colegiados
Una vez acabe la situación de pandemia actual, las máquinas 3D se pondrán a disposición de los agrupados, en primera instancia, y del resto de arquitectos colegiados. Así, se pondrá al alcance de todo el colectivo una herramienta de tecnología avanzada, con pago por uso, y se acompañará de la formación necesaria para su uso.