CRÒNICA DE LA CONFERÈNCIA DE LANCE JAY BROWN
El passat 8 de gener l'arquitecte Lance Jay Brown va oferir al COAC la conferència "Design for Risk: The Post-Sandy Initiative".
Lance Jay Brown, membre de l'AIANY i professor a diverses universitats, basa la seva pràctica professional en l’urbanisme, exercit des de la universitat i des de les institucions, on reflexiona i proposa planejament estratègic. La ciutat de Nova York, on viu i treballa, va constituir, a la xerrada, l’exemple central d’aplicació pràctica de la seva tasca.
Gestionar els grans canvis infraestructurals als que ens enfrontem, tant globalment com als Estats Units, on la natura no es pot domesticar i es manifesta violentament contra la població amb un cost elevat en vides i patrimoni. Negociar-los en totes les escales, des de la nacional fins a la de barri, mitjançant una bateria d’agents que inclou governants, tècnics de totes les disciplines, arquitectes de totes les especialitats i la mateixa població civil. Aprofitar-los per repartir esforços i treball entre els tècnics, evitant les redundàncies, ampliant el camp d’actuació de l’arquitectura, dispersant-lo, fent-lo més porós i sensible a les necessitats de la ciutat. Treballar amb pressupostos possibilistes, plantejar hipòtesis agosarades gràcies a la lògica del llarg termini. Aprofitar la credibilitat que atorga aquesta capacitat d’anticipació per a incrementar la qualitat urbana, gestionant la reconstrucció de la destrucció causada pels grans desastres materials alhora que es minimitzen els futurs danys i s’augmenta la qualitat de l’arquitectura, és el missatge principal que Brown va enunciar el passat dijous.
La xarxa, que recopila de manera pública, gratuïta i fiable tot tipus de dades susceptibles de ser estudiades creuant-les entre elles, especialment les generades per satèl·lit arreu del món amb gran precisió, permeten estudiar la natura des d’una perspectiva inèdita fins ara, el que ha portat els Estats Units a la creació d’un mapa de punts calents on es puguin generar grans catàstrofes naturals (huracans i tsunamis a la costa est, terratrèmols al nord i a Califòrnia, inundacions a Louisiana o erupcions a Yellowstone, per exemple) i creuar-los amb la disposició d'infraestructures sensibles, com centrals nuclears o els grans nuclis de població, per a gestionar el seu comportament a llarg termini, establir plans d’evacuació i, sobretot, planificar la resposta a uns fets que tard o d’hora han de succeir.
Brown va posar exemples d’aplicació d’això a Nova Orleans, Fukushima (i un apunt sobre la Mediateca de Sendai, edifici que va resistir indemne un terratrèmol de 9,1 graus a l’escala de Richter, convertint Toyo Ito i el seu edifici en un referent de la gestió del risc), i, especialment, la gran Nova York (incorporant Brooklyn i Nova Jersey) afectada per l’huracà Sandy, a través d’una jerarquia de respostes (que explicava què podia fer un arquitecte a cada moment) des de la reconstrucció fins a l’execució de plans a llarg termini, on cada dòlar invertit pot arribar a multiplicar-se per vint mil en cas de desastre passant pel planejament, la recepció de propostes i l’organització de concursos i projectes exemplars: avaluació, projecte, actuació. Les petites decisions a temps magnifiquen els resultats. Dos exemples proposats per l’arquitecte van ser la normativa contra incendis, que va aconseguir que l’incendi que va arrasar completament Wall Street l'any 1935 (el darrer sense elles), amb un enorme cost de vides humanes i material, fos el darrer incendi important que visqués Nova York, i la creació, per tres milions de dòlars, d’un mecanisme que evitarà que l’únic poble de tota la riba del Hudson sota el nivell del mar quedi inundat a la propera crescuda important del riu, que es preveu que es produirà a mig termini.
Brown va concloure la seva xerrada animant a l’extrapolació d’aquest tipus de plans a Barcelona, ciutat que, va recordar, ha influït Nova York a través d’agents com Rafael Guastavino. Els acords de col·laboració i de gestió entre ambdues ciutats segueixen aquesta relació actualment, animada per agents com el propi conferenciant.
Vegeu el vídeo de la conferència
Lance Jay Brown, membre de l'AIANY i professor a diverses universitats, basa la seva pràctica professional en l’urbanisme, exercit des de la universitat i des de les institucions, on reflexiona i proposa planejament estratègic. La ciutat de Nova York, on viu i treballa, va constituir, a la xerrada, l’exemple central d’aplicació pràctica de la seva tasca.
Gestionar els grans canvis infraestructurals als que ens enfrontem, tant globalment com als Estats Units, on la natura no es pot domesticar i es manifesta violentament contra la població amb un cost elevat en vides i patrimoni. Negociar-los en totes les escales, des de la nacional fins a la de barri, mitjançant una bateria d’agents que inclou governants, tècnics de totes les disciplines, arquitectes de totes les especialitats i la mateixa població civil. Aprofitar-los per repartir esforços i treball entre els tècnics, evitant les redundàncies, ampliant el camp d’actuació de l’arquitectura, dispersant-lo, fent-lo més porós i sensible a les necessitats de la ciutat. Treballar amb pressupostos possibilistes, plantejar hipòtesis agosarades gràcies a la lògica del llarg termini. Aprofitar la credibilitat que atorga aquesta capacitat d’anticipació per a incrementar la qualitat urbana, gestionant la reconstrucció de la destrucció causada pels grans desastres materials alhora que es minimitzen els futurs danys i s’augmenta la qualitat de l’arquitectura, és el missatge principal que Brown va enunciar el passat dijous.
La xarxa, que recopila de manera pública, gratuïta i fiable tot tipus de dades susceptibles de ser estudiades creuant-les entre elles, especialment les generades per satèl·lit arreu del món amb gran precisió, permeten estudiar la natura des d’una perspectiva inèdita fins ara, el que ha portat els Estats Units a la creació d’un mapa de punts calents on es puguin generar grans catàstrofes naturals (huracans i tsunamis a la costa est, terratrèmols al nord i a Califòrnia, inundacions a Louisiana o erupcions a Yellowstone, per exemple) i creuar-los amb la disposició d'infraestructures sensibles, com centrals nuclears o els grans nuclis de població, per a gestionar el seu comportament a llarg termini, establir plans d’evacuació i, sobretot, planificar la resposta a uns fets que tard o d’hora han de succeir.
Brown va posar exemples d’aplicació d’això a Nova Orleans, Fukushima (i un apunt sobre la Mediateca de Sendai, edifici que va resistir indemne un terratrèmol de 9,1 graus a l’escala de Richter, convertint Toyo Ito i el seu edifici en un referent de la gestió del risc), i, especialment, la gran Nova York (incorporant Brooklyn i Nova Jersey) afectada per l’huracà Sandy, a través d’una jerarquia de respostes (que explicava què podia fer un arquitecte a cada moment) des de la reconstrucció fins a l’execució de plans a llarg termini, on cada dòlar invertit pot arribar a multiplicar-se per vint mil en cas de desastre passant pel planejament, la recepció de propostes i l’organització de concursos i projectes exemplars: avaluació, projecte, actuació. Les petites decisions a temps magnifiquen els resultats. Dos exemples proposats per l’arquitecte van ser la normativa contra incendis, que va aconseguir que l’incendi que va arrasar completament Wall Street l'any 1935 (el darrer sense elles), amb un enorme cost de vides humanes i material, fos el darrer incendi important que visqués Nova York, i la creació, per tres milions de dòlars, d’un mecanisme que evitarà que l’únic poble de tota la riba del Hudson sota el nivell del mar quedi inundat a la propera crescuda important del riu, que es preveu que es produirà a mig termini.
Brown va concloure la seva xerrada animant a l’extrapolació d’aquest tipus de plans a Barcelona, ciutat que, va recordar, ha influït Nova York a través d’agents com Rafael Guastavino. Els acords de col·laboració i de gestió entre ambdues ciutats segueixen aquesta relació actualment, animada per agents com el propi conferenciant.
Vegeu el vídeo de la conferència
