Projecció d'“Squat, la ciutat és nostra” a Ecumenòpolis
El dilluns 22 d’abril a les 19 h es projectarà a la sala d’actes de plaça Nova el film Squat, la ciutat es nostra, de Christophe Coello. Aquesta serà la quarta sessió del cicle de cinema documental Ecumenòpolis, dins els Dilluns de Cultura del COC. La pel·lícula francesa recull l’experiència de Coello, que durant vuit anys (del 2003 al 2011), va filmar les acciones de Miles de Viviendas, un grup barceloní dedicat a ocupar edificis en plena bombolla immobiliària.
Després de la projecció s’obrirà un debat amb el públic que comptarà amb la participació de Pere Pujol, arquitecte membre d’Arquitectes sense Fronteres.
Squat retrata accions que aixecaven tantes suspicàcies como simpaties però que fan palesa la situació econòmica i social de la Barcelona actual, que en ocasiones esdevé veritablement tràgica.
Vegeu més informació sobre la pel·lícula
Després de la projecció s’obrirà un debat amb el públic que comptarà amb la participació de Pere Pujol, arquitecte membre d’Arquitectes sense Fronteres.
Squat retrata accions que aixecaven tantes suspicàcies como simpaties però que fan palesa la situació econòmica i social de la Barcelona actual, que en ocasiones esdevé veritablement tràgica.
Vegeu més informació sobre la pel·lícula
18/04/2013
Taula sobre la internacionalització de l’arquitectura
El passat 7 de març es va dur a terme una taula de debat oberta a plaça Nova sobre la internacionalització de l’arquitectura de Barcelona, en què va participar Diego Guri, director de la Unitat d’Internacionalitació d’ACC1Ó; Giovanna Carnevale, directora de la Fundació Mies van der Rohe, i Ferran Figuerola, gerent de l’empresa de vidre arquitectònic Cricursa. Tots tres, moderats per Eugeni Bach i amb la participació activa d’una fila zero amb la presència de Ramon Sanabria, Dolors Ylla-Català, Guillermo López; Anna Puigjaner, i José Ignacio Galan, entre d’altres, van aportar diferents mirades sobre la sortida a l’exterior de les empreses d’arquitectura.
El director de la Unitat d’Internacionalització d’ACC1Ó, Diego Guri, va obrir les intervencions subratllant la capacitat exportadora que, de forma genèrica, tenen les empreses catalanes (13.000 ho fan de forma regular) i posant a disposició de les firmes d’arquitectura catalanes tota la xarxa i programes de suport d’ACC1Ó, amb especial incidència en eines de recent creació, com ara el Projects Catalans to the World o un servei que promou l’agrupació empresarial per accedir a programes i convocatòries de la Unió Europea que en el sector de les TIC està funcionant força bé i que podria tenir una versió semblant en l’àmbit de l’arquitectura.
Posteriorment va ser el torn de la directora de la Fundació Mies van der Rohe, Giovanna Carnevale, qui es va referir a la vocació inequívocament europeista del Premi que atorga anualment l’entitat , que aquest any celebra el seu 25 aniversari. Per aquest motiu, la fundació organitzarà un gran debat a Barcelona el proper mes d’abril, en que la internacionalització de l’arquitectura catalana tindrà un paper destacat i per al qual va demanar la complicitat dels professionals.
Per últim, Ferran Figuerola, gerent de Cricursa, que exporta el 90% de la seva producció de vidre arquitectònic, va explicar els eixos del seus model empresarial, amb la voluntat de trobar més d’un punt de connexió amb estratègies que les empreses d’arquitectura podrien tirar endavant per sortir a l’exterior. “Com empresa, per a internacionalitzar-nos necessitem producte, estratègia i assumir que estàs en un mercat global”, va subratllar Figuerola. Tot ells són aspectes que poden ser perfectament assumits per una empresa d’arquitectura que vulgui exportar la seva activitat.
Posteriorment a les intervencions dels tres ponents es va desenvolupar un interessant debat amb la participació dels convidats a la fila zero.
Vegeu el vídeo íntegre de la sessió:
El director de la Unitat d’Internacionalització d’ACC1Ó, Diego Guri, va obrir les intervencions subratllant la capacitat exportadora que, de forma genèrica, tenen les empreses catalanes (13.000 ho fan de forma regular) i posant a disposició de les firmes d’arquitectura catalanes tota la xarxa i programes de suport d’ACC1Ó, amb especial incidència en eines de recent creació, com ara el Projects Catalans to the World o un servei que promou l’agrupació empresarial per accedir a programes i convocatòries de la Unió Europea que en el sector de les TIC està funcionant força bé i que podria tenir una versió semblant en l’àmbit de l’arquitectura.
Posteriorment va ser el torn de la directora de la Fundació Mies van der Rohe, Giovanna Carnevale, qui es va referir a la vocació inequívocament europeista del Premi que atorga anualment l’entitat , que aquest any celebra el seu 25 aniversari. Per aquest motiu, la fundació organitzarà un gran debat a Barcelona el proper mes d’abril, en que la internacionalització de l’arquitectura catalana tindrà un paper destacat i per al qual va demanar la complicitat dels professionals.
Per últim, Ferran Figuerola, gerent de Cricursa, que exporta el 90% de la seva producció de vidre arquitectònic, va explicar els eixos del seus model empresarial, amb la voluntat de trobar més d’un punt de connexió amb estratègies que les empreses d’arquitectura podrien tirar endavant per sortir a l’exterior. “Com empresa, per a internacionalitzar-nos necessitem producte, estratègia i assumir que estàs en un mercat global”, va subratllar Figuerola. Tot ells són aspectes que poden ser perfectament assumits per una empresa d’arquitectura que vulgui exportar la seva activitat.
Posteriorment a les intervencions dels tres ponents es va desenvolupar un interessant debat amb la participació dels convidats a la fila zero.
Vegeu el vídeo íntegre de la sessió:
11/03/2013
"On tot va començar... Picasso i Barcelona"
"Allà és on va començar tot... Allà és on vaig entendre fins on podia arribar", va dir Picasso als seus biògrafs els últims anys de la seva vida. D'aquí ve el títol d'"On tot va començar... Picasso i Barcelona", de Jaume Boix, l'estrena de l'espai del 33 "El documental" del dijous 14 de març amb motiu de la celebració dels 50 anys del Museu Picasso. El documental inclou imatges dels frisos de la seu de plaça Nova, realitzats per Carl Nesjar a partir dels dibuixos de l’artista malagueny. El documental s’emet el dijous 14 de març a les 22.40 h al Canal 33. Després de la seva estrena, el documental també es podrà veure al web del programa (www.tv3.cat/eldocumental i al de TV3 a la carta.
El film segueix els anys de joventut del pintor, quan va descobrir a Barcelona la modernitat, es va obrir al món, va atresorar uns coneixements, va teixir unes amistats per a tota la vida i hi va pintar uns paisatges físics i humans que no pintaria enlloc més. També dóna les claus per entendre un aspecte ben curiós: que el militant comunista més famós del segle XX i símbol del pacifisme donés més de mil obres a una ciutat governada per un alcalde franquista.
Picasso va viure nou anys a Barcelona. S'hi va instal·lar amb la seva família el 1895, quan tenia tretze anys i després d’una estada a Madrid va tornar el 1899. Es va integrar ben aviat en els cercles culturals d'avantguarda i va començar a freqüentar la taverna dels Quatre Gats, centre neuràlgic dels artistes del moment que li va obrir les portes de la modernitat. Entre 1900 i 1901 la seva obra va traspuar l'esperit de l'avantguarda barcelonina. En el decurs d'aquest darrer any i fins al 1904 va crear el seu primer estil personal: l'Època Blava, en el qual va treballar a Barcelona i París. Picasso anhelava fer-se un nom com a artista i, en aquest sentit, París li oferia més oportunitats i hi podia contractar un marxant que el representés. Hi va marxar definitivament el 1904, però va mantenir un vincle amb Barcelona. Els dibuixos que va acceptar fer per a la nova seu del COAC l’any 1962 en són una bona prova.
El documental perfila la seva biografia i la seva obra en una narració no cronològica, fent salts en el temps que connecten diferents punts de la seva trajectòria, posant l'accent en la creació del Museu Picasso. L'artista, que no va voler tornar mai a Espanya mentre continués el règim franquista, no va veure el seu museu. Va morir a França el 8 d'abril de 1973.
"On tot va començar... Picasso i Barcelona" descobreix per primera vegada la història de com es va crear el Museu Picasso, malgrat tots els esforços del règim franquista per fer-li ombra, i fa una aposta visual sorprenent i captivadora perquè l'espectador se submergeixi en l'època de Picasso.
Vegeu més informació sobre el documental
El film segueix els anys de joventut del pintor, quan va descobrir a Barcelona la modernitat, es va obrir al món, va atresorar uns coneixements, va teixir unes amistats per a tota la vida i hi va pintar uns paisatges físics i humans que no pintaria enlloc més. També dóna les claus per entendre un aspecte ben curiós: que el militant comunista més famós del segle XX i símbol del pacifisme donés més de mil obres a una ciutat governada per un alcalde franquista.
Picasso va viure nou anys a Barcelona. S'hi va instal·lar amb la seva família el 1895, quan tenia tretze anys i després d’una estada a Madrid va tornar el 1899. Es va integrar ben aviat en els cercles culturals d'avantguarda i va començar a freqüentar la taverna dels Quatre Gats, centre neuràlgic dels artistes del moment que li va obrir les portes de la modernitat. Entre 1900 i 1901 la seva obra va traspuar l'esperit de l'avantguarda barcelonina. En el decurs d'aquest darrer any i fins al 1904 va crear el seu primer estil personal: l'Època Blava, en el qual va treballar a Barcelona i París. Picasso anhelava fer-se un nom com a artista i, en aquest sentit, París li oferia més oportunitats i hi podia contractar un marxant que el representés. Hi va marxar definitivament el 1904, però va mantenir un vincle amb Barcelona. Els dibuixos que va acceptar fer per a la nova seu del COAC l’any 1962 en són una bona prova.
El documental perfila la seva biografia i la seva obra en una narració no cronològica, fent salts en el temps que connecten diferents punts de la seva trajectòria, posant l'accent en la creació del Museu Picasso. L'artista, que no va voler tornar mai a Espanya mentre continués el règim franquista, no va veure el seu museu. Va morir a França el 8 d'abril de 1973.
"On tot va començar... Picasso i Barcelona" descobreix per primera vegada la història de com es va crear el Museu Picasso, malgrat tots els esforços del règim franquista per fer-li ombra, i fa una aposta visual sorprenent i captivadora perquè l'espectador se submergeixi en l'època de Picasso.
Vegeu més informació sobre el documental
13/03/2013
Sobre el futur dels arquitectes
Ser capaços de definir un nou model professional per a l’arquitecte, vàlid per a un escenari econòmic, social i polític com l’actual, completament diferent al que havíem conegut fins ara. Aquest és el gran repte i alhora la gran oportunitat que defineix el futur de l’exercici de l’arquitectura i, per extensió, de la universitat que forma els professionals. Aquest va ser un dels arguments centrals de la conferència que el degà del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya (COAC), Lluís Comerón, va dur a terme el dimecres 13 de març a l’Escola d’Arquitectura de la Universitat Internacional de Catalunya (ESARQ-UIC) sota el títol Cap a on va la professió? I la Universitat?.
Davant un auditori integrat bàsicament per estudiants, el degà del COAC va plantejar un nou model professional, caracteritzat per la intensificació i diversificació de coneixements i rols laborals, a partir de la competència més intrínseca dels arquitectes: la capacitat de projectar. “Hi ha tot un seguit d’activitats específiques a les quals podem aprofitar la nostra formació i aquesta competència genèrica per projectar i oferint solucions integrals per a problemes complexos, que no necessàriament estan vinculats al fet constructiu” va afirmar Comerón.
La capacitat de projectar continua sent essencial, per suposat, per a l’activitat constructiva més tradicional de l’arquitecte, però també és la base per afegir noves capes d’especialització i de perfils professionals, que superen els límits sectorials i també els territorials. Així, el COAC està identificant nous perfils professionals que poden ser perfectament assumits per l’arquitecte i molts dels quals s’estan reforçant amb la formació que imparteix l’Escola Sert, el centre de formació continuada del Col·legi.
Per a Lluís Comerón, el nou model professional no és res més que una tercera dimensió o capa que se suma a les dues que ja existien fins ara: la de l’arquitecte generalista, capaç de donar una resposta global a qualsevol qüestió arquitectònica o urbanística i una posterior, la del professional especialitzat en grans àrees “Continuarem fent el que fèiem, i afegirem tots quest seguit de nous perfils i la Universitat serà clau per aconseguir-lo. Entendre això amb naturalitat crec que és el millor que podem fer”, va assegurar el degà del COAC.
Per concloure, va deixar una optimista i convincent hipòtesi sobre la taula. Partint de la premissa que el segle XIX va ser el dels grans enginyers i el XX el de l’enginyeria i també el dels grans arquitectes, “si ens ho treballem, el XXI pot ser el segle de l’arquitectura, perquè som una de les professions millor situades per donar resposta als problemes complexes que caracteritzen aquest període”.
Davant un auditori integrat bàsicament per estudiants, el degà del COAC va plantejar un nou model professional, caracteritzat per la intensificació i diversificació de coneixements i rols laborals, a partir de la competència més intrínseca dels arquitectes: la capacitat de projectar. “Hi ha tot un seguit d’activitats específiques a les quals podem aprofitar la nostra formació i aquesta competència genèrica per projectar i oferint solucions integrals per a problemes complexos, que no necessàriament estan vinculats al fet constructiu” va afirmar Comerón.
La capacitat de projectar continua sent essencial, per suposat, per a l’activitat constructiva més tradicional de l’arquitecte, però també és la base per afegir noves capes d’especialització i de perfils professionals, que superen els límits sectorials i també els territorials. Així, el COAC està identificant nous perfils professionals que poden ser perfectament assumits per l’arquitecte i molts dels quals s’estan reforçant amb la formació que imparteix l’Escola Sert, el centre de formació continuada del Col·legi.
Per a Lluís Comerón, el nou model professional no és res més que una tercera dimensió o capa que se suma a les dues que ja existien fins ara: la de l’arquitecte generalista, capaç de donar una resposta global a qualsevol qüestió arquitectònica o urbanística i una posterior, la del professional especialitzat en grans àrees “Continuarem fent el que fèiem, i afegirem tots quest seguit de nous perfils i la Universitat serà clau per aconseguir-lo. Entendre això amb naturalitat crec que és el millor que podem fer”, va assegurar el degà del COAC.
Per concloure, va deixar una optimista i convincent hipòtesi sobre la taula. Partint de la premissa que el segle XIX va ser el dels grans enginyers i el XX el de l’enginyeria i també el dels grans arquitectes, “si ens ho treballem, el XXI pot ser el segle de l’arquitectura, perquè som una de les professions millor situades per donar resposta als problemes complexes que caracteritzen aquest període”.
14/03/2013