Puntúa de l'1 al 5 els següents aspectes de les noves seccions.
Pregunta 1 2 3 4 5
Disseny del nou entorn
Facilitat d’ús
Utilitat de les gestions que pots realitzar
Impressió general
Revista de Corresponsals

Revista de Corresponsals: Publicar llibres d’arquitectura a l'Índia

© Ariadna A. Garreta. Dones a una fàbrica de paper a Sanganer (Jaipur)

Aquestes llargues setmanes de confinament ens han donat l’oportunitat de retrobar la lectura en tot el seu sentit. Avançades tardes d’estiu llegint sense mirar el rellotge ni pensar en l'endemà... Temps també d’obrir les carpetes de temes pendents i, des d’un punt de vista professional, un bon moment per reflexionar sobre el futur del nostre sector i de les eines que tenim a l’abast. En aquest sentit, una de les preguntes més freqüents que ens trobem les editorials és la necessitat de continuar imprimint llibres en paper. Bé, a banda d’altres consideracions, personalment se’m fa difícil imaginar un món sense llibreries, tot i que cada cop en queden menys!

Els factors que reflecteixen un canvi d’hàbits dels lectors (sobretot de les generacions més joves), no són aliens a l’Índia, tot i ser un país on el pes de la tradició continua condicionant en gran mesura la vida de la ciutadania. Pel que fa a les publicacions d’arquitectura, el panorama actual tampoc no és gaire diferent del que hi ha a la resta del món. Des del punt de vista de la salut del llibre, la crisi de la demanda del format paper no es tradueix encara en una alternativa digital, més aviat és complementària.

Pel que fa a l’oferta que trobem a les llibreries, és bastant millorable. Els llibreters opten per vendre els títols més comercials dels catàlegs de les grans editorials –bàsicament anglosaxones– que acaparen el mercat. A diferència d’altres països, a l’Índia ja pràcticament no queden llibreries especialitzades, de manera que la secció d’arquitectura –si amb sort existeix a les llibreries generalistes– es redueix a unes quantes lleixes al costat de les seccions de disseny i art, i per tant no trobem gran varietat. Per altra banda, la dificultat del mercat del llibre i el monopoli dels grans grups editorials, fan molt complicat que les petites i mitjanes editorials independents, que s’arrisquen i publiquen bons títols, puguin accedir al mercat. Tot i que la venda online és una pràctica habitual, segueix sent difícil per a aquestes editorials accedir al públic.

D’aquesta manera trobem pràcticament les mateixes publicacions que es venen arreu: pseudo-manuals de tipologies (oficines, hotels, habitatge, apartaments, etc) publicats a Occident (generalment amb poc criteri de continguts, i descontextualitzats), i les monografies, adreçades més aviat com a llibre de regal o souvenir de viatge. Es tracta de llibres bastant ben publicats sobre l’arquitectura històrica del país (des dels palaus i fortificacions del Rajastan, els meravellosos temples hindús, budistes i jainistes; o la impressionant arquitectura del sultanat), i econòmicament poc assequibles. Pel que fa als llibres d’assaig i teoria de l’arquitectura, es podria dir que destaquen per la seva absència. Aquests llibres, que aporten sentit crític, que són resultat de la recerca, orientats a professionals, estudiants i investigadors, que obren nous camps de coneixement i ens ajuden a aprendre i a interpretar l’arquitectura, segueixen sent publicacions imprescindibles a l’Índia, sobretot per la poca inversió interna en el camp de la recerca i la promoció de la cultura autòctona contemporània.

L’Índia, un país colonitzat durant cents d’anys per grans potències, des de l’imperi Mogol a principis del s. XVI fins a mitjans del XIX, i després pel Britànic fins el 1947, ha sofert la manca d’autoestima i oblit de la seva pròpia cultura. La primera escola d’arquitectura, la Sir J.J. College of Architecture, s’estableix a Mumbai el 1913 i la primera promoció es gradua el curs 1922/23 (el RIBA ja reconeix els estudis el 1929), amb l’arquitecte i professor anglès Claude Batley com a degà. Per tant, tota la bibliografia que els estudiants i professionals tindran a mà estarà filtrada per una mirada i pensament britànic, fins l’aparició del Moviment Modern i finalment ja fins ben entrats els anys 70 del s. XX. La petjada britànica va donar lloc a la introducció al país de noves tipologies arquitectòniques (el xalet, els jutjats, els campus universitaris, etc) així com un estil, el saracènic, que era una barreja de diferents elements de l’arquitectura tradicional hindú, islàmica, neogòtica i neoclàssica victoriana. Un autèntic pastitx!

L’anglès (adoptat com a idioma cooficial amb l’independència) és la llengua dels llibres i les aules, i ha configurat una important tradició literària, en detriment de les llengües locals. El sànscrit, la llengua de la religió i la filosofia hindú i arrel de l’hindi, va ser desterrat de l’ensenyament com a base de la cultura general. És també la llengua amb què es va escriure el Vastu shastra, el tractat d’arquitectura hindú de l’antiguitat que es remunta als segles 5è a 7è DC.

Tot i així, l’Índia sempre ha tingut grans admiradors per part dels seus colonitzadors i el segle XX serà molt prolífic quant a publicacions d’arquitectura i catalogació del seu immens llegat. Però no deixa de ser paradigmàtica la dependència que hi ha d’allò forà per assentar les bases de la pròpia identitat. L’arquitectura local, que durant quasi mig segle va ser gairebé esborrada, es recupera a partir de les lliçons i petjades deixades pels grans mestres del Moviment Modern a l’Índia i es consolida a partir de diferents discursos, que han deixat grans edificis però poca literatura. És per tant el moment que les escoles d’arquitectura destinin recursos per fomentar la recerca i la publicació de tesis i textos que aprofundeixin en l’arquitectura d’aquest immens país.

 

Lectures recomanades:

CURTIS, W.; Balkrishna Doshi: An Architecture for India; Mapin Publishing, 2014
DESAI, M.; Women Architects and Modernism in India, Narratives and Contemporary Practices; Routledge, 2017
DESAI, M., LANG, J.; Architecture and Independence: The Search for Identity, India 1880 to 1980; Oxford Univ Press, 1998
JOSHI, K.; Documenting Chandigarh: The Indian Architecture of Pierre Jeanneret, Edwin Maxwell Fry, and Jane Beverly Drew; Mapin Publishing, 1999
LANG, J.; Concise History of Modern Architecture in India; Permanent Black, 2010
PRAKASH, V.; Chandigarh's Le Corbusier: the Struggle for Modernity in Postcolonial India; University of Washington Press, 2002
KAMIYA, T.; The Guide to the Architecture of the Indian Subcontinent; Architecture Autonomous Pub, 2005
MEHROTRA, R.; Architecture in India since 1990; Pictor Publishing, 2011
MICHELL, G.; The Hindu Temple; University of Chicago Press, 1977, 1988
MICHELL, G.; Islamic Architecture of Deccan India; ACC Art Books, 2018
SCRIVER, P.; SRIVASTAVA, A.; India: Modern Architectures in History; Reaktion Books, 2017
SCRIVER, P.; After the Masters: Contemporary Indian Architecture; Mapin Publishing, 1990
TILLOTSON, G.H.R.; Paradigms of Indian Architecture, Space and Time in Representation and Design; Routledge, 1998

 

Ariadna Álvarez Garreta, corresponsal del COAC a Chandigarh, Índia.
Juny 2020

PDF version

Tornar
La primera casa giratòria

La primera casa giratòria del món, a Argentina

© Bibiana Sciortino

A la ciutat de Còrdova, Argentina, l'any 1951 es va inaugurar la primera casa giratòria del món.

El projecte i la construcció van ser obra d'Abdón Sahade, que va patentar l'invent i el va registrar a diversos països –Argentina, Brasil, Anglaterra i França. Sahade també va dissenyar diferents projectes per a la ciutat, però la seva obra més coneguda és aquest habitatge que va començar a construir el 1949 i va trigar gairebé tres anys a acabar.

La seva inauguració va despertar un gran interès general, i els diaris de l'època es van fer eco de l'aconteixement definint-la com a “l'habitatge del futur”, “construcció revolucionària” o “arquitectura i excentricitat”, entre altres.

El projecte de la casa giratòria tenia com a principal objectiu crear un habitatge que pogués rotar seguint el moviment del sol i poder així aprofitar la llum natural des de l'alba fins al capvespre, i també poder tenir una configuració diferent per a cada estació de l'any.  

La planta de la casa és de forma circular, de 16 m de diàmetre, composta per un rebedor, una sala d'estar i menjador que ocupa la part central, i als costats se situen tres dormitoris, dos banys, cuina i safareig, sumant una superfície de 180 m². En el subsòl, també circular i d'igual diàmetre, se situa la sala de màquines, a la qual s'accedeix des d'una escala exterior.

L'estructura de la casa és de construcció tradicional, amb murs portants de maons buits de fabricació artesanal per alleugerir el pes, que va ser una innovació en aquella època. El sostre és inclinat a quatre aigües amb coberta de teules, i compta amb dos tancs d'aigua, un a sobre de cada bany, diametralment oposats per equilibrar el pes. Els murs es recolzen sobre una plataforma circular de formigó armat, també de 16 m de diàmetre.

L'estructura giratòria

La plataforma de formigó armat està recolzada i subjecta a una estructura de suport de forma circular, de perfils metàlics, formada per tres anelles concèntriques unides per bigues radials.

L'anella interior i la central són rails circulars provinents de vies de ferrocarril que giren sobre rodes de vagons de tren que estan muntades sobre bases de formigó armat: 4 rodes a l'anella central i 12 rodes a l'anella interior.

L'última anella, de major diàmetre, és dentada i està vinculada a 2 motors disposats diametralment oposats, també muntats sobre bases de formigó armat.

Funcionament

El moviment es genera per la connexió dels dos motors de 3,75 CV cada un, que mitjançant un sistema d'engranatges reductors transmeten el moviment a l'anella dentada. S'activen amb una palanca que està en una habitació interior de la casa, que permet el moviment de l'edifici en ambdós sentits de gir.

La casa pesa 140 tones i per girar 360º triga 55 minuts, que suposa una velocitat d'1 metre per minut aproximadament. El moviment és lent i silenciós, casi imperceptible per no perturbar l'activitat dels habitants. Una anècdota explica que el propietari feia reunions i, sense dir-ho, posava a girar la casa, perquè a l'interior no es notava el moviment.

Serveis sense interrupció

Una altra característica singular és com es van resoldre les instal·lacions perquè la casa en moviment pugui mantenir actius tots els seus serveis.

La casa giratòria estava connectada als serveis públics de distribució d'aigua, electricitat i sanejament, i això implica que en cada una d'aquestes instal·lacions hi havia d'haver un punt de connexió amb les escomeses que fos compatible amb el gir de l'estructura. Per a que tot això fos factible, aquestes unions es van ubicar al centre de l'estructura.

Trasllat

La casa es va convertir en una atracció turística durant algunes dècades, i va ser declarada Patrimoni arquitectònic de Còrdova.

Amb el pas del temps la zona va anar canviant, i es van començar a construir edificis en alçada, producte de l'especulació immobiliària. En aquest context, l'any 2002 es va aprovar una ordenança municipal per enderrocar la casa giratòria amb l'objectiu de construir una promoció residencial. Davant aquest escenari, veïns i institucions es van posar en acció per evitar l'enderroc. Es va fer una proposta per traslladar la casa al Museu de la Indústria de la Ciutat.

Traslladar l'edifici en una sola peça va significar un gran repte. Malgrat els riscos que això implicava, finalment es va realitzar la mudança el 2004. Mitjançant l'ajut de gats hidràulics i un carretó amb 128 rodes computaritzades amb amortiguació hidràulica, es va aconseguir que la casa es desplacés els 2,6 Km que la separaven del seu nou emplaçament. L'estructura es va assegurar per l'interior amb bastidors metàlics per evitar desplaçaments. Es va construir una nova base de fonamentació per col·locar la construcció en el seu lloc definitiu.

El 2 de setembre del 2008 la Casa Giratòria es va posar en marxa de nou, situada en un emplaçament que li assegura el sol que va buscar el seu creador. Actualment es pot visitar i és una de les peces més importants del museu.

 

BIBLIOGRAFIA

Telediario Digital, Córdoba (02.09.2014). La casa giratoria cordobesa. http://www.revistavivienda.com.ar/destacadas/la-casa-giratoria-cordobesa

La Voz (16.06.2017). La única casa de Córdoba a la que siempre le da el sol. https://notife.com/556095-la-unica-casa-de-cordoba-a-la-que-siempre-le-da-el-sol/

Canal 10. Córdoba. (18.05.2017). Volvió a  girar la casa de Abdón Sahade. https://www.facebook.com/Canal.10.SRT/videos/volvió-a-girar-la-casa-de-abdón-sahade-la-famosa-casa-giratoria-fue-construida-c/1784385684935036/

Turisito (30.08.2017). La casa giratoria de Abdón Sahade patrimonio cultural. https://www.taringa.net/+arte/la-casa-giratoria-de-abdon-sahade-patrimonio-cultural_x08yr

Humanidad y Cosmos (21.07.2017). La primera casa giratoria. http://programacontactoconlacreacion.blogspot.com/2017/07/la-primera-casa-giratoria.html

Nemoniaco (05.12.2010). Buscando el sol - Casa Giratoria Córdoba (1/3). https://www.youtube.com/watch?v=xavO_A-XXPU

Nemoniaco (05.12.2010). Buscando el sol - Casa Giratoria Córdoba (2/3). https://www.youtube.com/watch?v=TtFilKM8th4&t=20s

Nemoniaco (05.12.2010). Buscando el sol - Casa Giratoria Córdoba (3/3). https://www.youtube.com/watch?v=Mvb3_ROEkZ8

 

Bibiana Sciortino. Corresponsal del COAC a Còrdova, Argentina.
Juny 2020

PDF version

Tornar
La primera casa giratoria

La primera casa giratoria del mundo en Córdoba, Argentina

© Bibiana Sciortino

En la ciudad de Córdoba, Argentina, en el año 1951 se inauguró la primera casa giratoria del mundo.

El proyecto y la construcción fueron obra de Abdón Sahade, quien patentó el invento y lo registró en varios países –Argentina, Brasil, Inglaterra y Francia– como “Primera casa giratoria del mundo”. Sahade también diseñó varios proyectos para la ciudad, pero su obra más conocida es esta vivienda que comenzó a construir en 1949 y le llevó casi tres años terminar. Su inauguración despertó gran interés general y los periódicos de la época se hicieron eco del acontecimiento definiéndola como “La vivienda del futuro”, “Una construcción revolucionaria”, “Arquitectura y excentricidad”, etc.

El proyecto de la casa giratoria tenía como principal objetivo crear una vivienda que pudiera rotar siguiendo el movimiento de sol y poder aprovechar la luz natural desde el alba hasta el atardecer, como también poder tener una configuración para cada estación del año.  

La planta de la casa es de forma circular, de 16 m de diámetro, compuesta por un recibidor, una sala de estar y comedor que ocupa la parte central, y a ambos lados se ubican tres dormitorios, dos baños, cocina y lavandería, sumando una superficie de 180 m². En el subsuelo, también circular y de igual diámetro, se sitúa la sala de máquinas, a la que se accede desde una escalera exterior.

La estructura de la viviendaes de construcción tradicional, con muros portantes de ladrillos huecos de fabricación artesanal para aligerar el peso, lo que fue una innovación en la época. El techo es inclinado a cuatro aguas con cubierta de tejas, y cuenta con dos tanques de agua, uno encima de cada baño, diametralmente opuestos para equilibrar el peso. Los muros apoyan sobre una plataforma circular de hormigón armado, también de 16 m de diámetro.

La estructura giratoria

La plataforma de hormigón armado está apoyada y sujetada a una estructura de soporte de forma circular, de perfiles metálicos, compuesta de tres anillos concéntricos unidos por vigas radiales.

El anillo interior y el medio son rieles circulares provenientes de vías de ferrocarril que giran sobre ruedas de vagones de tren que están montadas sobre bases de hormigón armado: 4 ruedas en el anillo central y12 ruedas en el anillo interior.

El último anillo, de mayor diámetro, es dentado y está vinculado a 2 motores dispuestos diametralmente opuestos, también montados sobre bases de hormigón armado.

Funcionamiento

El movimiento se genera por la conexión de los dos motores de 3,75 CV cada uno, que mediante un sistema de engranajes reductores transmiten el movimiento al anillo dentado. Se activan con una palanca que está en una habitación interior de la vivienda que permite el movimiento del edificio en ambos sentidos de giro.

La casa pesa 140 toneladas y para rotar 360º requiere 55 minutos, lo que hace una velocidad de 1 metro por minuto aproximadamente. 

El movimiento es lento y silencioso, casi imperceptible para no perturbar el normal desenvolvimiento de los habitantes de la casa. Una anécdota cuenta que su propietario hacía reuniones y sin decirlo ponía a girar la casa, porque en el interior no se advertía el movimiento.

Servicios sin interrupción

Otra característica singular es cómo fueron resueltas las instalaciones para que la casa en movimiento mantenga activos todos sus servicios.

La casa giratoria estaba conectada a los servicios públicos de distribución de agua, electricidad y saneamiento, lo que implica que en cada una de esas instalaciones debía haber un punto de conexión con las acometidas que fueran compatibles con el giro de la estructura.

Para que todo esto fuera factible dichas uniones fueron ubicadas en el centro de la estructura.

Su traslado

La casa se convirtió en una atracción turística durante varias décadas y fue declarada Patrimonio arquitectónico-cultural de Córdoba.

Con el paso del tiempo la zona fue cambiando sus características residenciales y comenzaron a construirse edificios en altura producto de la especulación inmobiliaria. En ese contexto en el año 2002 se aprobó una ordenanza municipal para demoler la casa giratoria con el objeto de levantar un emprendimiento residencial.

Frente a este escenario, distintas fuerzas (vecinos e instituciones) se pusieron en acción para evitar la demolición. Se reglamentó una propuesta para el traslado de la vivienda completa al Museo de la Industria de la ciudad.

Trasladar el edificio en una sola pieza significó un gran desafío. A pesar de los riesgos que esto implicaba finalmente se realizó la mudanza en 2004.

Mediante el auxilio de gatos hidráulicos y un carretón con 128 ruedas computarizadas con amortiguación hidráulica se logró que la casa recorriera los 2,6 Km. que la separaban de su nuevo emplazamiento. La estructura fue asegurada interiormente con bastidores metálicos para evitar desplazamientos. Se construyó una nueva base de cimentación para emplazar la construcción en el lugar definitivo.

El 2 de septiembre del año 2008 la Casa Giratoria fue puesta en marcha nuevamente, situada en un emplazamiento que le asegura el sol que buscó su creador. Actualmente se puede visitar y constituye una de las piezas más importantes del museo.

 

BIBLIOGRAFÍA

Telediario Digital, Córdoba (2 de septiembre, 2014). La casa giratoria cordobesa. Recuperado de http://www.revistavivienda.com.ar/destacadas/la-casa-giratoria-cordobesa

La Voz (16 de junio, 2017). La única casa de Córdoba a la que siempre le da el sol. Recuperado de  https://notife.com/556095-la-unica-casa-de-cordoba-a-la-que-siempre-le-da-el-sol/

Canal 10. Córdoba. (18 de mayo, 2017). Volvió a  girar la casa de Abdón Sahade. Recuperado de https://www.facebook.com/Canal.10.SRT/videos/volvió-a-girar-la-casa-de-abdón-sahade-la-famosa-casa-giratoria-fue-construida-c/1784385684935036/

Turisito (30 de agosto, 2017). La casa giratoria de Abdón Sahade patrimonio cultural. Recuperado de https://www.taringa.net/+arte/la-casa-giratoria-de-abdon-sahade-patrimonio-cultural_x08yr

Humanidad y Cosmos (21 de julio, 2017). La primera casa giratoria. Recuperado de http://programacontactoconlacreacion.blogspot.com/2017/07/la-primera-casa-giratoria.html

Nemoniaco (5 de diciembre, 2010). Buscando el sol - Casa Giratoria Córdoba (1/3). Recuperado de https://www.youtube.com/watch?v=xavO_A-XXPU

Nemoniaco (5 de diciembre, 2010). Buscando el sol - Casa Giratoria Córdoba (2/3). Recuperado de https://www.youtube.com/watch?v=TtFilKM8th4&t=20s

Nemoniaco (5 de diciembre, 2010). Buscando el sol - Casa Giratoria Córdoba (3/3). Recuperado de https://www.youtube.com/watch?v=Mvb3_ROEkZ8

 

 

Bibiana Sciortino. Corresponal en Córdoba, Argentina.
Junio 2020

PDF version

Tornar
Bucaramanga, Colòmbia

"I ara, què?" Visió d'un arquitecte a Bucaramanga, Colòmbia

© Edinson Figueroa Benítez

Veiem amb sorpresa com la ciutat es converteix en un espai buit i gairebé sense vida. La velocitat canvia en un sol instant. Sentíem que estàvem poc exposats, ja que tot era molt llunyà i pensàvem ¿fake news? o que no deixaria de ser una anècdota en una “guerra econòmica” entre dos colossos. Fins que vam tenir el primer positiu per COVID-19 i tot es va paralitzar. La por i desconcert s'apodera de tot el món. “I ara, què?”. Les nostres famílies, la nostra gent gran... Serà que no els podrem gaudir de nou? I el que sembla ser la nostra eina per estar en contacte amb el món i amb la realitat, es converteix en “el virus de la informació”.

Alguns vivim en llocs on es viu dia a dia. Els conflictes a Colòmbia i gran part de Llatinoamèrica són culturals, econòmics i socials. Més del 50% de la població viu de treballs informals i les persones amb possibilitat de teletreball són molt poques. No ens podem permetre enviar tothom a casa. 

Els espais de treball home-working són una opció important. Reduint les hores d'oficina, podrem tenir opcions per gaudir de casa nostra i de la família. Però el treballador informal segueix sense solució. Aquest no pot dur a terme el seu treball des de casa i veurà disminuïts els seus ingressos com a conseqüència de les mesures d'aïllament. És aquí on l'espai urbà es torna un factor a reinventar, que permeti que aquesta situació, tan comú a Llatinoamèrica, no deixi moltes famílies sense subsistència. Cal un canvi important respecte a l'ocupació de l'espai públic, perquè sigui més resilient, més congruent.

Què passarà si venen més pandèmies? L'únic clar és que aquesta situació mostra com de fràgils som en la nostra estructura i ressalta les mancances del sistema. La desigualtat entre classes socials: “aquesta malaltia de rics, que pateixen els pobres”. Però paradoxalment aquestes persones més humils compleixen un paper clau en mantenir l'equilibri de la ciutat. Són necessàries en la recuperació social, per això el més correcte seria que la pandèmia ens acostés més a la igualtat.

Aleshores, com ha de ser la ciutat?

Per a nosaltres, és ara la salut el que importa? Els recursos s'haurien de projectar en la millora i eficiència del nostre sistema de salut, marcat per la desigualtat? Repensem l'habitatge? On l'habitatge informal és major i l'estratègia és intentar que les ciutats arribin a un balanç per evitar aquesta disparitat social, podem respondre a molts sectors amb la infraestructura adequada i la millora o creació d'equipaments vitals complementaris a l'habitatge que permetin el desenvolupament harmònic de la ciutat. Vivim en una àrea metropolitana, on l'essencial per començar és la coordinació dels dirigents. La generació articulada de solucions a aspectes bàsics com salut, ocupació i infraestructura vital es fa necessària.

Els arquitectes hem de ser capaços de respondre a allò per al que ens hem preparat. En les nostres mans està la solució d'alguns dels problemes que causa aquesta pandèmia; l'arquitectura no ha de ser egoista i pot ajudar a identificar problemàtiques i solucionar-les. “Ciutat de primer món, necessita ciutadans de primer món”.

L'habitatge ha de ser prioritari. Hem de reconsiderar els estàndars vigents, en busca d'eficiència i polivalència dels espais mínims òptims. El teletreball i la teleeducació entren a formar part important d'aquest exercici. Cal redefinir els espais educatius i els espais de treball. Cal també repensar l'escala de l'edifici, així com els seus atributs bioclimàtics, amb una avaluació de la resposta tèrmica aplicada al tema higiènic i la implementació de tecnologia de bioseguretat. Caldria avaluar tots aquests aspectes per a la seva posterior implementació.

Molts han plantejat o expressat que la causa de la inseguretat és la desigualtat. I el disseny hi té molt a dir. La mala planificació i una gestió urbana amb estàndards molt baixos. Cal crear una identitat social des del mateix espai públic. Cal desincentivar problemes socials des del desenvolupament eficient que, al final, porti benefici a les comunitats on entra l'educació, l'esport i la recreació.

 

Rodolfo Torres Puyana, arquitecte. Corresponsal del COAC a Bucaramanga, Colòmbia
Amb la col·laboració de Francisco Jordán, arquitecte

PDF version

Tornar

Pàgines