Puntúa de l'1 al 5 els següents aspectes de les noves seccions.
Pregunta 1 2 3 4 5
Disseny del nou entorn
Facilitat d’ús
Utilitat de les gestions que pots realitzar
Impressió general
Narcís Negre Tibau

Mor Narcís Negre Tibau, una ment inquieta i transversal

Imatge: 
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)

El passat 28 de novembre va morir Narcís Negre Tubau a 98 anys. 

Arquitecte per l’Escola d’Arquitectura de Barcelona l’any 1954 on fou alumne del professor Josep Maria Jujol. Va compartir despatx professional durant pràcticament tota la seva vida professional, amb l’arquitecte Jordi Masgrau Boschmonar. També va col·laborar amb Joaquim Masramon en diverses obres i concursos i també amb l’escultor Domènec Fita. 

Va ser l’arquitecte municipal de Cassà de la Selva i de Calonge, i arquitecte del Ministeri de la Vivenda passant, més tard, als serveis territorials d’Arquitectura i Habitatge de Girona. 

Entre els anys 1959 i 1965 va ser el delegat del Col·legi d’Arquitectes de Catalunya a Girona.

També va ser professor d’Història de l’Art a la Universitat de Girona durant uns anys, i cap de servei per al patrimoni arquitectònic del Bisbat de Girona. Un cop jubilat continuà fent d’assessor dels temes arquitectònics pel Bisbat, i va ser un dels redactors de la revista quadrimestral Taüll. 

La major part de les seves obres s’ubiquen a les comarques de Girona. Per exemple, les 500 vivendes al barri de Vilaroja a Girona, la residència Sagrada Família també al barri de Vilaroja, l’Hotel Fornells Park a Fornells de la Selva, la Clínica Salus Infirmorum a Banyoles, l’església de Sant Pau i l’esglésiade Sant Salvador a Girona, i l’església i vivendes del Pares Claretians al c/ Joan Maragall de la mateixa ciutat, o algunes actuacions a l’escola del Santuari del Collell, així com diversos edificis d’habitatges i habitatges unifamiliars aïllats en l’àmbit de la Demarcació. També és autor de l’Aparthotel Santo Tomás a Menorca.

La imatge és de l'Acte d'homenatge als jubilats que la Demarcació de Girona del COAC va realitzar el 10 de juny de 2005.

2/12/2021
Tornar
Oriol Bohigas, en una imatge d'arxiu

Gràcies, mestre

Imatge: 
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
Amb la pèrdua d’Oriol Bohigas, institucions i arquitectes tenim a partir d’avui l’obligació de reivindicar una de les figures més complexes i destacades de la segona meitat del segle XX.   

Bohigas deixa un llegat polièdric que va més enllà de l’obra construïda, perquè va exercir l’arquitectura també des d’una dimensió política, social i cultural. I ho va fer amb ulls de ciutadà i vetllant sempre pel bé comú. 


El seu nom s’impregna necessàriament de la firma MBM, despatx que va formar amb Josep Martorell i David Mackay. Sens dubte, la seva màxima aportació és la transformació de Barcelona per als Jocs Olímpics, així com l’obertura de la ciutat al mar i la dignificació dels barris.  

De la mà de Narcís Serra i Pasqual Maragall, Bohigas es va introduir en el món de la política a l’Ajuntament de Barcelona, des d’on va dedicar-se a construir un relat per divulgar el poder reformador de l’arquitectura i l’urbanisme de qualitat per construir societats més obertes i igualitàries.  

Bohigas també va destacar en l’àmbit educatiu, traslladant tot el seu coneixement a l’Escola Superior d’Arquitectura de Barcelona, d’on va ser director i referent per a múltiples generacions. 

És precisament des d’aquest compromís amb l’arquitectura, que Bohigas va crear l’Arxiu Històric del COAC, que més de 50 anys després, manté intacte la finalitat amb la qual va fer-lo néixer: que l’arquitectura catalana i els arquitectes que l’han feta possible perduri en el temps.  

El seu llegat és patrimoni i exemple per a generacions senceres d’arquitectes.

Gràcies, mestre. 

 Junta de Govern del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)

20/12/2021
Tornar
Oriol Bohigas, en una imatge d'arxiu

Oriol Bohigas, in memoriam

Imatge: 
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
Avui és el dia que Oriol Bohigas s’ha llençat en mans de la història. El meu condol a la família, a en Josep i a la Bet, a qui conec personalment. Als seus amics. Als seus deixebles. Als seus admiradors. Als seus. Se n'ha anat una figura complexa, amb una vida interior, una energia, un carisma i una capacitat de lideratge únics. Excepcionals. En Bohigas va ser, abans de res, un home d’acció. Un home que va prendre decisions. Que va construir una idea. Formant equips amb gent de la seva confiança. Triant. Això sol ser polèmic. Sol crear partidaris, detractors, víctimes colaterals. També deixebles i admiradors, i connexions internacionals, i prestigi. En Bohigas va trobar el reconeixement en vida, traduït en guardons com les Medalles d’Or del COAC i de la Ciutat de Barcelona i la Creu de Sant Jordi. A aquests reconeixements li hem de sumar una capa més: la reflexió sobre el seu llegat.

En Bohigas pensava, actuava, exercia l’arquitectura com un ciutadà. El que implica l’amor pel bé comú que va mostrar a totes les seves obres construïdes, la seva passió per l’espai de relació, el seu amor per la ciutat, que va demostrar en totes les escales i en tots els programes. La seva dimensió d’arquitecte, però, va molt més enllà. En Bohigas va reflexionar sobre aquest art. Després va escriure, ensenyar i construir aquestes reflexions. Ho va fer tant sobre l’arquitectura com sobre què significa ser arquitecte.

I aquí entra la resta: la seva dimensió com a urbanista. Com a professor, i catedràtic. El seu afany per deixar una teoria i una història escrites. El seu caràcter gestor. I, finalment, la seva dimensió política: la polèmica, desprestigiada política, que va donar-li la gran escala, particularment amb la democràcia, les aliances amb la societat civil que li van permetre transcendir l’escala de l’encàrrec. La política va servir-li per fer ciutat d’una manera decidida. I a escala urbana. Gràcies al fet que ell fes aquest pas, el més arriscat i noble que podia fer, la professió va tornar a transcendir els seus límits. El resultat: Barcelona té mar. Barcelona s'expandeix més enllà dels límits del Pla Cerdà. Barcelona es configura a partir dels barris. Gràcies a en Bohigas l’extraradi va deixar de dir-se extraradi. Barcelona: el que va del Llobregat al Besòs i de Collserola al mar.

Mentrestant, seguia pensant com un ciutadà. I aquí entra la seva dimensió d’activista pro-democràcia i anti-dictadura. Aquí entra la Caputxinada, la seva expulsió de l’escola que acabaria dirigint. També, quan les coses es van calmar, el seu paper davant la Fundació Miró primer i, més tard, a l’Ateneu. I el seu amor per les lletres, que el va portar a presidir Edicions 62. I abans i durant i després, a escriure. A escriure molt i bé: els seus llibres, articles, i, particularment, les seves memòries, d’una precisió, una sensibilitat i una qualitat literària excepcionals, són suficients com per a fer-lo passar a la història de les lletres catalanes.

Si cregués en alguna deïtat superior podria parlar de com els MBM estan, de nou, reunits. D’aquest estudi capaç de produir amb la capacitat d’una màquina i, sovint, d’emocionar-nos amb un sentit de la bellesa humà, terrenal, pedestre, amable. Capaç d’il·lusionar-nos quan passem davant de no pocs dels seus edificis. I això darrer, aquesta il·lusió amb què es recorda la seva obra, és el més important.

Adéu, mestre Bohigas. Adéu, Oriol.

Jaume Prat, arquitecte

 

1/12/2021
Tornar
Oriol Bohigas

Mor Oriol Bohigas, l’arquitecte de la modernitat catalana

Imatge: 
Retrat d'Oriol Bohigas. © Francesc Català-Roca. Arxiu Històric del Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
El passat 30 de novembre de 2021 va morir Oriol Bohigas als 95 anys. Considerat un dels arquitectes més importants de la segona meitat del segle XX, Bohigas va ser clau en la transformació de la Barcelona olímpica, així com en la projecció de l’arquitectura catalana. 

De la mà de Josep Martorell i David Mackay, amb qui va formar el despatx MBM, van desenvolupar projectes com l’Escola Garbí (1962), l’Escola Thau (1972) i l’Escola Costa i Llobera (1976), l'illa de cases Pallars (1955-1959) i Habitatges Meridiana (1959-1965) o el projecte urbanístic de la Vila Olímpica i el Port Olímpic de Barcelona (1985-1992).

Al llarg de la seva vida, Bohigas va rebre nombrosos reconeixements, entre els quals destaquen la Medalla d'Or del COAC (2007); la Medalla d'Or del CSCAE (1990); la Creu de Sant Jordi (1991); el Premi Nacional d'Arquitectura del Ministeri d'Habitatge (2006); el Premi Nacional de Cultura (2011); la Medalla d’Or de la Generalitat de Catalunya (2013) o la Medalla d’Or de Barcelona (2018).  A més, les seves obres han estat guardonades diverses vegades amb el Premi FAD, del qual va ser impulsor.


Un referent més enllà de l’arquitectura
Però l’aportació de Bohigas va més enllà de l’arquitectura, ja que també va dedicar part de la seva carrera a la docència i la política. Va dirigir l’Escola Tècnica superior d’Arquitectura de Barcelona, de la qual també va ser professor, entre 1977 i 1980. També va ser delegat de Serveis i conseller urbanístic a l’Ajuntament de Barcelona, així com regidor de Cultura.

El seu llegat, a l’Arxiu Històric
Bohigas va ser també l'impulsor i fundador de l’Arxiu Històric del COAC, que conserva el fons documental d’MBM i que permet explicar com la investigació arquitectònica i la capacitat per afrontar grans projectes els va portar a convertir-se en un despatx de referència. 

La seva obra també es pot consultar al portal arquitecturacatalana.cat

1/12/2021
Tornar

Pàgines