Exposició: "7 Temples. Les formes del culte en l’arquitectura de Federico Llorca"
Imatge:
© Fornells Pla
La dilatada trajectòria professional de l’arquitecte Federico Llorca Mestre (Tortosa, 1920-1999) el va permetre abordar, al llarg de gairebé 50 anys d'activitat, molt diverses categories de projectes arquitectònics. D’entre la seva extensa producció, la present exposició se centra en algunes de les seves propostes d’edificis per al culte catòlic.
La selecció d’esglésies que presenta aquesta mostra dona compte de set espais sacres, tots ells de nova planta o de gran reforma, redactats en el breu lapse de temps que transcorre de 1959 a 1967, pràcticament en paral·lel a la convocatòria i el desenvolupament de l’ecumènic Concili Vaticà II. En aquest context de demanda de renovació eclesiàstica i d’adaptació litúrgica als nous temps cal entendre l’esforç de l’arquitecte Llorca per donar resposta a les exigències de la vida religiosa moderna.
Aquest plantejament portà l’autor a reflexionar sobre el fons i la forma dels temples; a revisar les diferents escales de l’edifici arribant, en alguns d’ells, a dissenyar-ne el mobiliari litúrgic i, fonamentalment, a intervenir en el binomi espai-llum on l’arquitecte tortosí assoleix els resultats més satisfactoris. Des del funcionalisme dels espais on els fidels són actors principals del ritual fins al dramatisme de la llum acolorida pels vitralls, tots els aspectes han estat devotament pensats i hàbilment esbossats en nom de l’experiència religiosa. Un ambient d’espiritualitat aconseguit, també, gràcies a l’estreta col·laboració amb altres disciplines artístiques. Tot plegat, un metòdic i fruitós tempteig de solucions arquitectòniques per tal d’aproximar-se plàsticament i sensorial al temple idoni i, en definitiva, a facilitar l’apropament a Déu.
Amb un llenguatge decididament renovador i sense oblidar l’austeritat preconitzada per l’Església catòlica, Federico Llorca dissenyà noves formes arquitectòniques per al culte constituint-se en precursor de la modernitat sacra a l’extens àmbit de la històrica Diòcesi de Tortosa.
La selecció d’esglésies que presenta aquesta mostra dona compte de set espais sacres, tots ells de nova planta o de gran reforma, redactats en el breu lapse de temps que transcorre de 1959 a 1967, pràcticament en paral·lel a la convocatòria i el desenvolupament de l’ecumènic Concili Vaticà II. En aquest context de demanda de renovació eclesiàstica i d’adaptació litúrgica als nous temps cal entendre l’esforç de l’arquitecte Llorca per donar resposta a les exigències de la vida religiosa moderna.
Aquest plantejament portà l’autor a reflexionar sobre el fons i la forma dels temples; a revisar les diferents escales de l’edifici arribant, en alguns d’ells, a dissenyar-ne el mobiliari litúrgic i, fonamentalment, a intervenir en el binomi espai-llum on l’arquitecte tortosí assoleix els resultats més satisfactoris. Des del funcionalisme dels espais on els fidels són actors principals del ritual fins al dramatisme de la llum acolorida pels vitralls, tots els aspectes han estat devotament pensats i hàbilment esbossats en nom de l’experiència religiosa. Un ambient d’espiritualitat aconseguit, també, gràcies a l’estreta col·laboració amb altres disciplines artístiques. Tot plegat, un metòdic i fruitós tempteig de solucions arquitectòniques per tal d’aproximar-se plàsticament i sensorial al temple idoni i, en definitiva, a facilitar l’apropament a Déu.
Amb un llenguatge decididament renovador i sense oblidar l’austeritat preconitzada per l’Església catòlica, Federico Llorca dissenyà noves formes arquitectòniques per al culte constituint-se en precursor de la modernitat sacra a l’extens àmbit de la històrica Diòcesi de Tortosa.
TEMPTEIG DEL TEMPLE MODERN, A. López Daufí, arquitecte
