Revista de Corresponsals: El paisatge emmarcat segons Álvaro Siza (Portugal)
La relació entre l'espacialitat interior d'un edifici i la seva continuïtat amb el paisatge exterior és una cosa que sempre m'ha generat molta curiositat pel magnetisme que es genera mitjançant el buit que incideix simultàniament tant en la variable perceptiva interior - exterior, com en la il·luminació d'una estada o la pròpia solució constructiva de l'envoltant. El tradicional buit vertical, associat a la construcció de murs portants, defineix un llindar espacial i emocional entre la naturalesa exterior i l'espai interior en penombra; el buit horitzontal habilita una il·luminació homogènia i brillant a el temps que representa 'la façana lliure', el triomf de la tècnica que habilita la independència entre tancament i estructura.
En l'obra de Siza el buit és probablement l'element arquitectònic a què Siza li dona més importància a causa de la seva relació directa entre l'interior i l'exterior, i de la dificultat que ell considera que té el fer-ho amb precisió. Els buits són presents en pràcticament qualsevol tipus de projecte, amb una àmplia varietat de classes d'obertures des de les típiques fins a les menys convencionals i difícils de classificar.
És interessant notar que en el seu llenguatge Siza utilitza la paraula paisatge normalment quan es refereix als emmarcaments com a conseqüència directa dels buits. Aquest aspecte segurament està relacionat amb la seva experiència de nen en la qual el paisatge va ser el veritable protagonista, i que marcaria per sempre la seva actitud personal cap a ell.
Inicialment pot semblar que els buits no atenen a cap lloc, ja que és una cosa necessària en la majoria dels edificis, estiguin en una trama urbana o en un paisatge natural. Però es pot entendre des del principi com l'interior de l'edifici és l'engranatge de moltes eleccions, permetent poder començar a parlar de el paisatge en particular, i no només de el lloc en termes generals.
A una edat molt primerenca Álvaro Siza va haver d'estar tancat més dos mesos per fer repòs absolut a casa d'uns oncles seus, situada a la meitat d'un entorn rural d'una gran bellesa paisatgística. La seva habitació tenia una terrassa que donava directament a una extraordinària vista dels voltants. A partir d'aquest moment, a causa de la monotonia de la relació entre l'interior i l'exterior, aquesta vista se li va tornar insuportable, pesada. Aquesta experiència de vida va marcar definitivament la manera d'obrir-se a l'exterior de manera gradual i selectiva i la forma de capturar el paisatge.
Per aquest motiu Siza, en la mesura del possible, en els seus projectes intenta no emmarcar un paisatge complet a través d'un únic buit, sinó que més aviat ho planteja per formar part de l'experiència de l'arquitectura. En la majoria dels casos es tradueix de forma de recorregut o "promenade architecturale", en què les obertures formarien part d'una seqüència de fotografies o quadres, però que no es podrien entendre de manera individualitzada, sinó en el conjunt.
En moltes obres de Siza és possible trobar-enquadraments de gran potència. Genera uns "retallades" fragmentats que s'entenen dins d'un recorregut, en moviment o des de diferents punts de vista. No obstant això, convé aclarir, doncs sembla fàcil induir a la confusió, que aquesta successió no acaba per convertir-se en una mena de pel·lícula, sinó en una sèrie d'imatges estàtiques que, això sí, no s'entenen de manera aïllada. Arribats a aquest punt és quan podem establir possibles vinculacions amb un mètode compositiu l'origen podem datar al segle XVIII. El pintoresquisme va sorgir en un principi en estreta relació amb els nous jardins anglesos que s'estaven fent en aquesta època i que contrasten amb els jardins francesos simètrics amb forta presència de la geometria. A la fi d'aquest segle, el Pintoresc s'hauria elevat a categoria estètica al costat de la Sublim i el Bell.
Aquestes característiques es van anar traslladant als jardins anglesos, dels quals caldria destacar precisament els recorreguts per una sèrie d'escenes o quadres que buscaven recrear l'efecte sorpresa en l'espectador. I això és precisament el que persegueix Siza a l'hora de situar i dimensionar els buits.
Aquest tipus d'enquadraments es poden trobar en diferents projectes, en els quals la promenade architecturale té un paper fonamental. «El museu o centre d'art és un dels programes arquitectònics en què el recorregut i l'espacialitat lligada a la mateixa cobren més importància.» A diferència de la coneguda promenade lecorbusierana on podem trobar la importància de la policromia, en el cas de Siza amb la seva monocromia obliga que intervinguin altres elements en els seus recorreguts com són els llums directes, indirectes o difuses, que disten molt de ser secundàries.
És difícil indicar projectes en el que aquest tipus de recursos sigui característic per la seva diversitat. Més aviat en aquest cas estaríem parlant de finestres que busquen sorprendre, ser l'excepció, trobant com a molt un exemple o dos dins d'una mateixa obra. Segurament la Fundació Serralves (1999, Porto) i a la Fundació Nadir Alfonso (2015, Chaves) respectivament, són bastant representatives. En tots dos casos els buits són de proporcions pràcticament quadrades emmarquen el verd intens de la vegetació exterior, la qual cosa destaca fortament davant de la blancor o claredat dels paraments interiors.
En l'obra de Siza la façana de vidre és rebutjada ja que treu experiència de l'arquitectura. Prefereix edificis que juguin amb ocultar i sorprendre, emmarcar el paisatge com si de quadres es tractés.
És important destacar també la visió externa de la seva obra té una particular atenció a la qual en els estudis previs de el terreny Siza intenta extreure aquestes línies de força que li possibilitin completar el lloc, per tal de no imposar la seva construcció. Aquest tipus de pensaments que ens permeten seguir el procés projectual de Siza constitueixen un bon exemple per il·lustrar una de les seves frases més representatives, amb la qual plasma la seva visió sobre els arquitectes: «els arquitectes no inventen res, només transformen la realitat.» Segons Siza pensa que en el propi terreny sempre hi ha un programa i uns factors intrínsecs determinants per al projecte. Aquestes afirmacions tornen a referir-se a el terme 'lloc', de manera que quedaria comprovar si és de la mateixa manera aplicable a qualsevol tipus d'entorn i conseqüentment a el cas que ens pertoca: el natural.
Les respostes des d'aquest punt de vista extern es tradueixen en els projectes en forma de geometria. Siza assegura, fent autocrítica d'una de les seves primeres obres (el restaurant Boa Nova 1956), que aquest va resultar massa mimètic amb l'entorn costaner, ja que els límits exteriors de l'edifici s'adaptaven a les formacions rocoses existents. Ja a partir de llavors, i tot i que seguim trobant altres formes de mimesi en la seva obra com ara mitjançant els materials- no sembla que l'hagi tornat a aplicar a la geometria. Aquesta, per contra, serviria per marcar una oposició de llenguatges entre l'arquitectura i el paisatge, la qual cosa no vol dir que la primera no estigui al servei del segon.
Durant una època Siza es va valer d'un model geomètric que va repetir en diversos dels seus projectes, especialment en aquells amb presència important de vegetació: els edificis en forma d'U, o dit d'una altra manera, amb pati semi obert. Gràcies a això, a Siza li va resultar possible respectar l'entorn natural existent, a més de concedir-li un espai de gran rellevància en el projecte. Aquest és el cas de l'Escola d'Educació de Setúbal o del petit pavelló Carlos Ramos.
També hi ha altres decisions de geometria de projecte que, tot i que no responguin a cap arquetip concret com els casos anteriors, no s'entendrien de no tenir en compte el paisatge com a element vertebrador.
Alberto Collet, arquitecte. Corresponsal de COAC a Porto, Portugal. febrer 2021
Álvaro Siza, Imaginar a Evidencia, Lisboa, Ediçoes 70
Álvaro Siza, 2001-2008, El sentido de las cosas, El croquis editorial 2008
Álvaro Siza, Imaginar a Evidencia, Lisboa, Ediçoes 70
Carlos Castanheira, Álvaro Siza, Twenty two recent projects, Casa da Arquitectura, Trienal de Arquitectura de Lisboa, 2007
2005
Nuno Higinio Pereira Teixeira da Cunha Los dibujos de Álvaro Siza: Anotaciones al margen, Universidad Complutense de Madrid, Facultad de Filosofía, Madrid, 2007, p.395.
Philip Jodido Álvaro Siza, Complete Works 1952-2013, Colonia, Taschen, 2013.
Revista de Corresponsales: Moynihan Train Hall, la nueva terminal de Nueva York
Nueva York ha dado la bienvenida al 2021 con la inauguración de la Moynihan Train Hall, la nueva y moderna ampliación de la inmerecidamente famosa terminal de trenes Penn Station.
La visión y el concepto de la ampliación comenzó durante la década de 1990 por el senador Daniel Patrick Moynihan para aligerar la concurrida Penn Station. Casi 3 décadas más tarde y cuando la Terminal sufría una media diaria de afluencia de pasajeros superior al 200% de la prevista desde su última gran reforma, los usuarios y ciudadanos pueden disfrutar de un lujoso espacio que representa aire fresco y serenidad en la densa y caótica ciudad de Nueva York.
La enorme Moynihan Train Hall, con sus techos transparentes de más de 500 paneles individuales de vidrio, pavimentos elegantes de mármol claro y gestos de arquitectura clásica, ocupa aproximadamente 23.000 m2 del histórico edificio James A. Farley Post Office Building. El impactante espacio de 30m de altura es casi tan grande como la icónica Vanderbilt Terminal de la famosa Grand Central Terminal.
"Hemos diseñado un espacio que evoca la majestuosidad del original Penn Station, además de servir como solución práctica a los problemas que los viajeros que llegan y se van de Nueva York han sufrido durante tantos años. Estamos llevando aire nuevo en Nueva York, y recreando una experiencia que nadie ha tenido aquí en décadas". dice Colin Koop, Partner en Skidmore, Owings & Merrill, oficina de arquitectura responsable de la obra.
Koop añade que el diseño aporta pavimentos de prestigioso mármol de Tennessee, como el de Grand Central Terminal, presenta impactantes las vigas vistas de acero que soportan la cubierta vidriada y sitúa un nuevo reloj Art Deco central, para capturar la esencia de las estaciones de tren europeas, y así rodear al usuario de un aire vintage y de glamur.
En otoño, si la seguridad y la salud de los ciudadanos lo permite, se abrirán las terrazas y equipamientos. La terminal cuenta con una docena de franquicias de restauración que miran al espectacular espacio central, y una buena cantidad de salas de espera y sociales al nivel superior que dan a la doble altura.
Con esta intervención, la inversión de 1.600 millones de dólares ha transformado el edificio centenario de James A. Farley Post Office en una obra de arte y de arquitectura puntera en la 8th Avenue con la 33rd Street de Manhattan.
Victor Alavedra, arquitecto. Corresponsal del COAC en Nueva York, Estados Unidos de América. Enero 2021
Revista de Corresponsals: Moynihan Train Hall, la nova terminal de Nova York
Nova York ha donat la benvinguda al 2021 amb la inauguració de la Moynihan Train Hall, la nova i moderna ampliació de la immerescudament famosa terminal de trens Penn Station.
La visió i el concepte de l’ampliació va començar durant la dècada de 1990 pel senador Daniel Patrick Moynihan per alleugerir la concorreguda Penn Station. Gairebé 3 dècades més tard i quan la Terminal patia una mitjana diària d’afluència de passatgers superior al 200% de la prevista des de la seva última gran reforma, els usuaris i ciutadans poden gaudir d’un luxós espai que representa aire fresc i serenitat en la densa i caòtica ciutat de Nova York.
L’enorme Moynihan Train Hall, amb els seus sostres transparents de més de 500 panells individuals de vidre, paviments elegants de marbre clar i gestos d'arquitectura clàssica, ocupa aproximadament 23.000 m2 de l’històric edifici James A. Farley Post Office Building. L’impactant espai de 30m d’alçada és gairebé tant gran com la icònica Vanderbilt Terminal de la famosa Grand Central Terminal.
“Hem dissenyat un espai que evoca la majestuositat de l’original Penn Station, a més a més de servir com a solució pràctica als problemes que els viatgers que arriben i marxen de Nova York han patit durant tants anys. Estem portant aire nou a Nova York, i recreant una experiència que ningú ha tingut aquí en dècades.” diu Colin Koop, Partner a Skidmore, Owings & Merrill, oficina d’arquitectura responsable de l’obra.
Koop afegeix que el disseny aporta paviments de prestigiós marbre de Tennessee, com el de Grand Central Terminal, presenta impactants les bigues vistes d’acer que suporten la coberta vidriada i situa un nou rellotge Art Deco central, per capturar l’essència de les estacions de tren Europees, i així envoltar a l’usuari d’un aire vintage i de glamour.
A la tardor, si la seguretat i la salut dels ciutadans ho permet, s’obriran les terrasses i equipaments. La terminal compta amb una dotzena de franquícies de restauració que miren a l’espectacular espai central, i una bona quantitat de sales d’espera i socials al nivell superior que donen a la doble alçada.
Amb aquesta intervenció, la inversió de 1.600 milions de dòlars ha transformat l’edifici centenari de la James A. Farley Post Office en una obra d’art i d’arquitectura puntera a la 8th Avenue amb la 33rd Street de Manhattan.
Victor Alavedra, arquitecte. Corresponsal del COAC a Nova York, Estats Units d’Amèrica. Gener 2021
Revista de Corresponsales: Campus EPFL. Edificios faros, campus de excelencia y arquitectura en Lausana
EPFL, Escuela Politécnica Federal de Lausana, son las siglas que definen un campus universitario de excelencia donde la composición urbanística y su arquitectura icónica se mezclan para crear un conjunto de edificios universitarios y uno de los más importantes parques de start ups del mundo.
La EPFL, que obtuvo su estatuto federal en 1969, inauguró su campus en 1978. Se encuentra en Ecublens, municipio limítrofe con Lausana, a orillas del lago Lemán y goza de vistas a los Alpes. El campus reúne la casi totalidad de los edificios de la escuela, una particularidad para Suiza. Se extiende al este por los edificios de la Universidad de Lausana (UNIL).
Construida en los años 1970 por los arquitectos suizos alemanes Jakob Zweifel y Heinrich Strickler, la primera etapa del campus se organiza sobre un plan «en espina de pescado», el eje principal se orienta de este a oeste. Los edificios de esta etapa se reconocen por sus fachadas materializadas con aluminio natural.
La segunda etapa, construida en la década de 1980, fue diseñada por Bernard Vouga, ganador de un concurso reservado a los arquitectos del cantón de Vaud. Si los edificios están siempre orientados de este-oeste, esta vez se articulan sobre un eje diagonal que llega el extremo occidental de la primera etapa.
Entre 1996 y 2002, un grupo de arquitectos suizos, Dolf Schnebli, Flora Ruch, Tobias Ammann y Sacha Menz, realizaron una tercera etapa en la esquina noroeste del emplazamiento. Los edificios son esta vez de volumen simple y rectilíneo y se reúnen alrededor de una sobria plaza rectangular. Paralelamente, varios edificios aislados debido a los grandes nombres de la arquitectura regional - Atelier Cube (Bat. PP y BCH), Rodolphe Lüscher (ODY y BC), Devanthéry Lamunière (SV) - se realizan en el campus. Estos últimos son designados para establecer el plan general de la segunda etapa de construcción.
Este contrasta radicalmente con los principios originales establecidos por la oficina de Zurich. Se conserva la estructura de peine de los edificios, pero se efectúa una rotación en ángulo recto respecto al eje principal del plan director inicial. Este giro ofrece a los nuevos edificios una orientación ideal para la captación de energía solar, además de posicionarse en ruptura radical con la malla de Zweifel. La homogeneidad de la primera etapa se rompe por la arquitectura individualizada de cada uno de los edificios. Esta diversidad formal facilita tanto la orientación en el lugar como la apropiación por parte de los usuarios de su entorno de trabajo respectivo.
El proyecto de la primera etapa responde a las necesidades prácticas de una escuela politécnica: espacios amplios, adecuados para la investigación científica, y equipos de vanguardia. El proyecto de la segunda etapa remedia la falta de animación y diversidad arquitectónica, con la introducción del "Esplanade", de la Diagonal y la distinción de los edificios según las facultades. Esta ruptura con la uniformidad de la primera etapa implica el inicio de la individualización de los edificios de campus, que se intensifica a lo largo de las construcciones. El Rolex Learning Center, diseñado por la conocida oficina de arquitectura japonesa SANAA, es un claro ejemplo de esta evolución hacia la heterogeneidad.
A partir de los años 2000, bajo la presidencia de Patrick Aebischer, la EPFL destaca por la arquitectura y se posiciona en el paisaje internacional de las altas escuelas. El campus está urbanizando. Además de nuevos equipamientos científicos, se dota de nuevas infraestructuras: centro de congresos, centro comercial, hoteles, biblioteca, lugar de cultura, alojamiento para estudiantes ... Este desarrollo se implanta en la llanura sur del campus, así como en su periferia. Tiene como objetivo la realización de edificios de prestigio, recurre a estrellas de la arquitectura internacional y asocia estrechamente el edificio en busca: el Rolex Learning Center de los arquitectos japoneses Sanaa Arquitectos pretende materializar nuevas maneras de aprendizaje;
las intervenciones de Dominique Perrault se complementan con la creación de una cátedra confiada al arquitecto; el pabellón Under One Roof es también la ocasión para la apertura de una nueva cátedra dedicada a las tecnologías museísticas o el ArtLab diseñado también por el arquitecto japonés Kengo Kuma. Las realizaciones arquitectónicas de la Escuela, Innovadoras, a veces insólitas, han sido ampliamente elogiadas en el ámbito nacional e internacional.
El último de los edificios construido es el Vortex del arquitecto Jean-Pierre Dürig, caracterizado por su implantación en la corona circular desarrollada a lo largo de una única rampa helicoidal de 2.8 km que permite acceder a las ocho plantas, albergará, la planta baja, las futuras oficinas y será el punto de acogida de la Fundación Maison para Estudiantes de Lausana (FMEL).
La geometría refinada del Vortex permite esculpir el espacio, dar forma a los patrones de movimiento y uso. Además de garantizar una variedad de funciones relacionadas con la acogida y el trabajo administrativo, los 500 m2 de superficie han sido concebidos en torno al deseo de explorar diferentes posibilidades de relación entre una arquitectura con fuerte identidad formal y el paisajismo circundante. El esquema de organización de los espacios interiores está dirigido por dos fronteras: el centro y el exterior de la corona, en diálogo permanente.
Mientras que el objetivo es tratar con elegancia los rituales de llegada y salida, el vestíbulo también funciona como un destino en sí mismo. Se produce una especie de contradicción en el programa: este lugar que ha sido concebido como un espacio-umbral apaciguado suscita el deseo de facilitar los movimientos y al mismo tiempo promover el descanso. Los gestos se reducen al mínimo, haciendo hincapié en las relaciones entre los materiales naturales y los elementos del paisaje. Encuentros sensoriales y juegos de luz sobre la madera, el acero y la piedra caracterizan el espacio interior.
Durante el mes enero de 2020, el edificio acogió a sus primeros inquilinos, alrededor de 1700 participantes de los Juegos Olímpicos de la Juventud, antes de asumir su papel de alojamiento para estudiantes y huéspedes académicos y proponer también un centro de vida infantil, locales para la vida cultural y asociativa, un restaurante y comercios.
Gabriel Sibils, arquitecto. Corresponsal del COAC en Lausana, Suiza. Enero 2021