Exposició dels Premis AJAC XII - COAC Vic
L’exposició reuneix els 25 projectes guardonats sota el disseny "Estructures domestiques(ticables)", a càrrec de les arquitectes Aida Adcock i Íngrid Bru, guanyadores del concurs convocat en paral·lel als mateixos guardons.
Amb la premissa que els elements que conformen l’exposició siguin fàcils de transportar, muntar i desmuntar, sorgeix d’una forma quasi involuntària utilitzar objectes quotidians que no requereixen coneixement tècnic i que són presents en la majoria d’habitatges. Una escala, una pinça i una cinta són les estructures domèstiques que fan de suport de les propostes guanyadores. També es va tenir en compte l’estalvi d’elements d’un sol ús, a favor de la utilització de sistemes fàcilment reutilitzables en qualsevol àmbit.
PREMIS AJAC. Els Premis de l’Agrupació de Joves Arquitectes de Catalunya, que el passat 2021 celebraven els 25 anys de trajectòria, es celebren biennalment des de 1996. Els guardons alternen la convocatòria d’aquests amb un any sencer en què l’agrupació es dedica a fer difusió dels guanyadors mitjançant la publicació de les propostes premiades, una exposició itinerant arreu del territori i les jornades “Inexperiències”, on els equips premiats tenen l’oportunitat d’explicar el seu treball davant el públic i generar debat.
Els Premis recullen 11 categories diferents i en la darrera edició s’hi van presentar 200 propostes. Consulta aquí els equips i projectes guardonats. Com a novetat en les últimes bases, s’ha apostat per l’accessibilitat, la sostenibilitat (de la mà d’un premi especial ofert per l’agrupació AUS), i s’ha volgut posar en valor els drets laborals dels joves arquitectes.
L’Àlbum de l’Arquitecte. Iñaki Bergera. Siza a Panticosa: poètica de l'abandonament
L’any 2001 l'arquitecte Álvaro Siza va rebre de la constructora promotora Nozar l'encàrrec de projectar un Centre d'Alt Rendiment Esportiu al Balneari de Panticosa, privilegiat enclavament del Pirineu aragonès situat a 1650 metres d'altitud. Dissenyat per esmorteir l'impacte visual en el territori -gràcies a la ubicació d'una gran part del programa a nivell de soterrani i a les seves cobertes planes enjardinades-, la potent i fragmentada volumetria resultant dialoga amb la sobrietat i el dinamisme dels espais interiors tensionats sempre per la presència de la llum. La història del projecte va tenir un final amarg i lamentable quan el 2008, tot just unes setmanes abans de finalitzar les obres, la promotora va fer fallida arrossegada pel terratrèmol global de la crisi financera i la inconsciència de les dinàmiques especulatives. L'edifici de Siza va quedar a la voluntat de la intempèrie del temps i de l'acció natural.
L'abandonament de projectes arquitectònics que deriven en deteriorament i anticipen la ruïna, és un dels assumptes centrals que preocupen i ocupen l'atenció d'Iñaki Bergera qui, al llarg de la seva trajectòria, ha realitzat el registre visual de les cicatrius que retallen el territori; de les marques que, per causes alienes, assenyalen una pugna amb l'arquitectura. Va ser el 2011 quan Bergera va començar a fotografiar els canvis en l'estructura inacabada de l'edifici de Siza, preservant la identitat que singularitza el seu llenguatge. Va resultar que lluny d'entrar en conflicte, l'arquitectura varada d'Álvaro Siza al Balneari de Panticosa participa d'un estrany i intens vincle amb el territori i el paisatge que remet a una nova poètica de l'abandonament.
Iñaki Bergera
És professor titular a la Universitat de Saragossa. Becat per la Fundació 'la Caixa', es va graduar amb premi extraordinari en el Master in Design Studies de Harvard University (2002). Ha estat investigador principal del projecte "Fotografía y arquitectura moderna en España" i comissari de dues exposicions sobre el tema al Museu ICO de Madrid (PHE 2014 i PHE 2016).
Autor i editor de més d'una vintena de llibres, té una àmplia producció científica d'articles i ponències internacionals. El 2001 va realitzar estudis de fotografia a la School of Visual Arts de Harvard i, des d'aleshores, ha desenvolupat un treball fotogràfic personal al voltant de les relacions entre fotografia, arquitectura i espai urbà i natural, plasmat en diverses exposicions individuals com América, paisaje urbano (2006), A Tale of Two Cities (2008), En el paisaje (2010), Twentysix (Abandoned) Gasoline Stations (SCAN Tarragona 2014, PHE 2015 i MUN 2018) i Empty Parking Spaces (2019) i en col·lectives com La creación del paisaje contemporáneo (DKV-Alcobendas, 2016) o Unfinished (Bienal de Venècia, 2016).
PATROCINI
El cicle L'Àlbum de l'Arquitecte és possible gràcies a les empreses que donen suport a la Demarcació de Girona del COAC: Jung, com a patrocinador principal; Compac, iGuzzini, Itisa i Technal, com a patrocinadors, i Arcadi Pla SA, Arquia Banca, Ascensors Serra, Boffi – De Padova, Brancós Ceramics, HNA – Germandat Nacional d’Arquitectes, IRSAP, Plantalech, Tendències Girona i Vidresif, com a col·laboradors.
MESURES COVID-19
L'exposició compleix totes les mesures d’higiene i seguretat d’acord amb la normativa sanitària vigent.
Exposició "PATHOLOGY", de l’artista Xavier Duarte
La seu de la Delegació del Vallès acull, fins al 19 d’abril, l’exposició fotogràfica PATHOLOGY, en la qual l’artista Xavier Duarte ens proposa un acte de reflexió basat en l’observació i la recerca premeditada de similituds entre l’estudi de les patologies humanes i les constructives.
Les lesions i defectes que apareixen en els maons, ja sigui per defectes en la cocció, en l’ús d’argiles excessivament plàstiques, l’excés d’hidratació o el mal emmotllament, ens transporten a comparacions amb patologies molt humanes. Complex de superioritat, d’inferioritat, trastorn histriònic, fòbia social, trastorn bipolar, dissociatiu...
PATHOLOGY és un treball íntim i personal, una invitació a la reflexió i un acostament a l’estudi dels problemes constructius que poden derivar en lesions dels edificis.
Xavier Duarte va néixer a Barcelona l'any 1972. Amb només 16 anys s'incorporà al món professional com a fotògraf en una empresa tèxtil, encarregant-se del registre gràfic i del muntatge de negatius gegants. Durant la seva carrera ha exposat en l'àmbit nacional i internacional, cada cop enfocant més la seva trajectòria cap a la fotografia artística.
16.5 gramos por metro cuadrado a doble cara
Exposición de pinturas de Albert Colomer, arquitecto.
Tal como una infusión atraviesa el papel dejando a un lado la planta que ha creado el aroma, la pintura se deposita sobre un papel transparente, olvidando quien pinta para convertirse, la pintura, sola, un objeto autónomo, que con su propia viscosidad, capilaridad y untuosidad decide la forma con la que quiere que la miren.
Pintando papeles se deposita pintura sobre un soporte delicado, en este caso un papel de 16.5 gramos el metro cuadrado, papel de filtro para bolsitas de té (papel de abacano y celulosa).
La exposición es una relación simbiótica entre el papel y la pintura, el débil papel que necesita de la resistencia de la pintura para no romperse, y la pintura viscosa que no se puede expandir si no tiene un soporte que le haga compañía mientras se seca.
Quien pinta sólo mira.