Exposició de la 4a Mostra d'Arquitectura de les Terres de Lleida i 4t Premi Ignasi Miquel per a joves arquitectes
Imatge:
© Col·legi d'Arquitectes de Catalunya (COAC)
El passat dimecres 7 de maig es va inaugurar l'exposició de les obres presentades dins la convocatòria de la 4a Mostra d'Arquitectura de les Terres de Lleida i del 4t Premi Ignasi Miquel per a joves arquitectes.
La mostra té com a objectiu principal la distinció de les obres més significatives realitzades entre l'1 de gener de 2010 i el 31 de desembre de 2013 a l'àmbit de la província de Lleida. Amb aquestes distincions es vol difondre l'arquitectura més rellevant del territori, la creació d'un fons documental i el reconeixement i l'estimulació dels esforços de tots els autors i agents implicats.
L'exposició es pot veure al Museu de la Paeria, fins el 24 de juny de 2014.
La mostra té com a objectiu principal la distinció de les obres més significatives realitzades entre l'1 de gener de 2010 i el 31 de desembre de 2013 a l'àmbit de la província de Lleida. Amb aquestes distincions es vol difondre l'arquitectura més rellevant del territori, la creació d'un fons documental i el reconeixement i l'estimulació dels esforços de tots els autors i agents implicats.
L'exposició es pot veure al Museu de la Paeria, fins el 24 de juny de 2014.
28/05/2014
Muere el arquitecto Albert Viaplana
Imatge:
© Francesc Català-Roca
Escrito de Ricard Mercadé con motivo de la muerte de Albert Viaplana:
Nos ha llegado la triste noticia de la muerte de Albert Viaplana, un excepcional arquitecto y profesor extraordinario con el que tuve el privilegio de mantener una estrecha relación personal y profesional durante casi 20 años.
El COAC me pide unas palabras de reconocimiento de uno de los arquitectos catalanes más influyentes de las últimas generaciones.
Su influencia comienza con su vertiente de maestro, era un profesor genial, inclasificable... tuve el privilegio de tener Albert como profesor de proyectos de 3º a finales de los años 70. Te hablaba de la arquitectura como nadie lo había hecho antes, lo hacía desde la emoción más que desde el intelecto (la diferencia entre un arquitecto y un crítico). Te quería revelar la magia que se esconde en la arquitectura.
Eran los años del inicio de la democracia, los años de los concursos, no se construía prácticamente y los concursos se convirtieron en el laboratorio de las ideas, sin cliente, los proyectos se planteaban en total libertad y radicalidad. En su despacho hacían un concurso tras otro con una energía obsesiva y abrumadora, lo necesitaba "como un atleta necesita sus entrenamientos", solía decir.
Esa época fue muy fértil y dio extraordinarios proyectos: la sede del COAC en Valencia, en Barcelona, la Diputación de Huesca... casi siempre segundos premios. Esta horrible posición tan frustrante, que reconoce al proyecto más brillante, pero a la vez tiene miedo de su radicalidad para construirlo.
Así, proyectos deslumbrantes, a pesar de no salir del papel, tuvieron una influencia decisiva en el ámbito arquitectónico de todo el estado. Se creó un "estilo" Viaplana-Piñón en los concursos. Se intentaba imitar la concepción arquitectónica y, sobre todo, el grafismo, esto último mucho más fácil.
Uno de estos concursos fue el Parc de l’Escorxador de Barcelona. Recuerdo como si fuera hoy el impacto que me provocó como estudiante su explicación de este proyecto. Era una propuesta de espacio urbano diferente a todo lo anterior. Estaba concebida desde la abstracción más absoluta, tenía que ver más con el "land art" que con la arquitectura. Después vino el concurso de Murcia, otro planteamiento radical de un espacio público.
Abrió esta puerta: la de entender el espacio urbano desde la modernidad, desaparecieron los ejes y las zonificaciones propios de un trazado neoclásico.
Toda esta innovación terminó cristalizando el proyecto de la Plaça de l’Estació de Sants, que creó una auténtica conmoción en el panorama arquitectónico internacional. Fue imitado hasta la saciedad, a menudo de una manera desafortunada y abrió, todos lo recordaréis, la polémica de las plazas duras.
"La gente no entiende que debajo hay una estación", solía decir para justificar la falta de arbolado... él que tanto amaba los árboles y la naturaleza. Pese a la polémica, esta obra les situó en el panorama en el momento adecuado, se estaba empezando a transformar Barcelona y llegaban los primeros encargos.
La complicidad entre profesor y alumno se convirtió en una relación profesional fructífera y de larga duración; a partir del año 84 tuve la oportunidad de entrar a colaborar en su despacho con el privilegio de coincidir en el mejor momento de la ciudad, contribuyendo en su transformación realizando algunos de los edificios más singulares de la época olímpica. Fue una época vertiginosa y estimulante.
El despacho era pequeño y los proyectos muy grandes. Trabajar codo a codo propició una estrecha relación. Cuánto trabajo, cuantas noches... Simultáneamente con los concursos que nunca abandonamos.
Albert nos enseñó a pensar "en grande" con la necesidad de una idea generadora como motor del proyecto.
Esto, en un contexto arquitectónico que menudo ha priorizado el detalle por encima del concepto, era revolucionario y lo hacía singular, una "rara-avis", siempre alejado de las capillas, que siempre le han considerado polémico y algo excéntrico.
Esta concepción de la arquitectura cristalizó en obras excepcionales:
• El CCCB, un extraordinario ejemplo de intervención sobre un edificio antiguo.
• La pasarela del Port Vell, maravillosa integración del gesto dentro de una compleja obra de ingeniería, las viviendas de la Vila Olímpica, el Hotel Hilton en la Avinguda Diagonal y tantos otros que se han convertido en un extraordinario referente arquitectónico de su tiempo.
Sólo su especial carácter y su voluntario aislamiento de lo mediático puede explicar el poco reconocimiento y un cierto olvido de su figura en los últimos años.
Estoy seguro de que el tiempo hará justicia a su gran legado arquitectónico y académico.
Gracias Albert.
Ricard Mercadé
Nos ha llegado la triste noticia de la muerte de Albert Viaplana, un excepcional arquitecto y profesor extraordinario con el que tuve el privilegio de mantener una estrecha relación personal y profesional durante casi 20 años.
El COAC me pide unas palabras de reconocimiento de uno de los arquitectos catalanes más influyentes de las últimas generaciones.
Su influencia comienza con su vertiente de maestro, era un profesor genial, inclasificable... tuve el privilegio de tener Albert como profesor de proyectos de 3º a finales de los años 70. Te hablaba de la arquitectura como nadie lo había hecho antes, lo hacía desde la emoción más que desde el intelecto (la diferencia entre un arquitecto y un crítico). Te quería revelar la magia que se esconde en la arquitectura.
Eran los años del inicio de la democracia, los años de los concursos, no se construía prácticamente y los concursos se convirtieron en el laboratorio de las ideas, sin cliente, los proyectos se planteaban en total libertad y radicalidad. En su despacho hacían un concurso tras otro con una energía obsesiva y abrumadora, lo necesitaba "como un atleta necesita sus entrenamientos", solía decir.
Esa época fue muy fértil y dio extraordinarios proyectos: la sede del COAC en Valencia, en Barcelona, la Diputación de Huesca... casi siempre segundos premios. Esta horrible posición tan frustrante, que reconoce al proyecto más brillante, pero a la vez tiene miedo de su radicalidad para construirlo.
Así, proyectos deslumbrantes, a pesar de no salir del papel, tuvieron una influencia decisiva en el ámbito arquitectónico de todo el estado. Se creó un "estilo" Viaplana-Piñón en los concursos. Se intentaba imitar la concepción arquitectónica y, sobre todo, el grafismo, esto último mucho más fácil.
Uno de estos concursos fue el Parc de l’Escorxador de Barcelona. Recuerdo como si fuera hoy el impacto que me provocó como estudiante su explicación de este proyecto. Era una propuesta de espacio urbano diferente a todo lo anterior. Estaba concebida desde la abstracción más absoluta, tenía que ver más con el "land art" que con la arquitectura. Después vino el concurso de Murcia, otro planteamiento radical de un espacio público.
Abrió esta puerta: la de entender el espacio urbano desde la modernidad, desaparecieron los ejes y las zonificaciones propios de un trazado neoclásico.
Toda esta innovación terminó cristalizando el proyecto de la Plaça de l’Estació de Sants, que creó una auténtica conmoción en el panorama arquitectónico internacional. Fue imitado hasta la saciedad, a menudo de una manera desafortunada y abrió, todos lo recordaréis, la polémica de las plazas duras.
"La gente no entiende que debajo hay una estación", solía decir para justificar la falta de arbolado... él que tanto amaba los árboles y la naturaleza. Pese a la polémica, esta obra les situó en el panorama en el momento adecuado, se estaba empezando a transformar Barcelona y llegaban los primeros encargos.
La complicidad entre profesor y alumno se convirtió en una relación profesional fructífera y de larga duración; a partir del año 84 tuve la oportunidad de entrar a colaborar en su despacho con el privilegio de coincidir en el mejor momento de la ciudad, contribuyendo en su transformación realizando algunos de los edificios más singulares de la época olímpica. Fue una época vertiginosa y estimulante.
El despacho era pequeño y los proyectos muy grandes. Trabajar codo a codo propició una estrecha relación. Cuánto trabajo, cuantas noches... Simultáneamente con los concursos que nunca abandonamos.
Albert nos enseñó a pensar "en grande" con la necesidad de una idea generadora como motor del proyecto.
Esto, en un contexto arquitectónico que menudo ha priorizado el detalle por encima del concepto, era revolucionario y lo hacía singular, una "rara-avis", siempre alejado de las capillas, que siempre le han considerado polémico y algo excéntrico.
Esta concepción de la arquitectura cristalizó en obras excepcionales:
• El CCCB, un extraordinario ejemplo de intervención sobre un edificio antiguo.
• La pasarela del Port Vell, maravillosa integración del gesto dentro de una compleja obra de ingeniería, las viviendas de la Vila Olímpica, el Hotel Hilton en la Avinguda Diagonal y tantos otros que se han convertido en un extraordinario referente arquitectónico de su tiempo.
Sólo su especial carácter y su voluntario aislamiento de lo mediático puede explicar el poco reconocimiento y un cierto olvido de su figura en los últimos años.
Estoy seguro de que el tiempo hará justicia a su gran legado arquitectónico y académico.
Gracias Albert.
Ricard Mercadé
20/05/2014
Convocatòria dels Premis AJAC IX
Imatge:
© Agrupació de Joves Arquitectes de Catalunya (AJAC)
El 2014, any del 20è aniversari de l’Agrupació de Joves Arquitectes de Catalunya (AJAC), es presenta la novena edició dels Premis Ajac per a joves arquitectes, en què es valorarà tant l’obra nova com els projectes, els treballs d’investigació i emprenedoria, etc. més rellevants dels arquitectes joves que han tingut lloc entre 2012 i 2013.
S’organitzen diversos jurats de prestigi per formular un veredicte desinteressat sobre les creacions com arquitectes, en una divisió de categories que és un dibuix de la professió fidel amb el que fem els joves arquitectes de Catalunya: Obra, Projectes, Articles i Emprenedoria.
La data límit per presentar propostes als IX Premis AJAC és l’1 de juliol de 2014 a les 13 h i hi poden participar tots els arquitectes o estudiants d'arquitectura menors de 40 anys (a data 31 de desembre de 2013).
Els Premis AJAC, celebrats cada dos anys, tenen l’objectiu de mostrar a la societat la qualitat de les propostes dels joves arquitectes i, alhora, donar a aquests professionals emergents una bona difusió de la seva feina.
Descarregueu-vos les bases aquí.
Més informació.
Publicació del llibre recull de les obres dels Premis AJAC VIII
L'AJAC ha publicat un llibre recull de totes les obres, projectes, PFC, articles i empreses d'arquitectura, no només en format paper, sinó també digital, premiats a la VIII edició dels Premis.
Si voleu formar part del recull d'obres dels IX Premis AJAC i que es promocionin les vostres creacions com a arquitectes en un concurs amb jurats de gran prestigi internacional, animeu-vos i presenteu-vos a l'edició d'enguany.
La publicació dels Premis AJAC VIII es pot llegir directament al blog de l'AJAC amb tots el continguts interactius, o bé us podeu descarregar una còpia d’alta qualitat.
S’organitzen diversos jurats de prestigi per formular un veredicte desinteressat sobre les creacions com arquitectes, en una divisió de categories que és un dibuix de la professió fidel amb el que fem els joves arquitectes de Catalunya: Obra, Projectes, Articles i Emprenedoria.
La data límit per presentar propostes als IX Premis AJAC és l’1 de juliol de 2014 a les 13 h i hi poden participar tots els arquitectes o estudiants d'arquitectura menors de 40 anys (a data 31 de desembre de 2013).
Els Premis AJAC, celebrats cada dos anys, tenen l’objectiu de mostrar a la societat la qualitat de les propostes dels joves arquitectes i, alhora, donar a aquests professionals emergents una bona difusió de la seva feina.
Descarregueu-vos les bases aquí.
Més informació.
Publicació del llibre recull de les obres dels Premis AJAC VIII
L'AJAC ha publicat un llibre recull de totes les obres, projectes, PFC, articles i empreses d'arquitectura, no només en format paper, sinó també digital, premiats a la VIII edició dels Premis.
Si voleu formar part del recull d'obres dels IX Premis AJAC i que es promocionin les vostres creacions com a arquitectes en un concurs amb jurats de gran prestigi internacional, animeu-vos i presenteu-vos a l'edició d'enguany.
La publicació dels Premis AJAC VIII es pot llegir directament al blog de l'AJAC amb tots el continguts interactius, o bé us podeu descarregar una còpia d’alta qualitat.
20/05/2014
Mor l'arquitecte Albert Viaplana
Imatge:
© Francesc Català-Roca
Escrit de Ricard Mercadé amb motiu de la mort d'Albert Viaplana:
Ens ha arribat la trista notícia de la mort de l’Albert Viaplana, un excepcional arquitecte i un extraordinari professor amb el que vaig tenir el privilegi de mantenir una estreta relació personal i professional durant gairebé 20 anys.
El COAC em demana unes paraules de reconeixement d’un dels arquitectes catalans més influents de les darreres generacions.
La seva influència comença amb la seva vessant de mestre, era un professor genial, inclassificable.... vaig tenir el privilegi de tenir l’Albert com a professor de projectes de 3r curs al finals dels anys 70. Et parlava de l’arquitectura com ningú ho havia fet abans, ho feia des de l’emoció més que des de d’intel•lecte (la diferència entre un arquitecte i un crític). Et volia revelar la màgia que s’amaga en l’arquitectura.
Eren els anys de l’inici de la democràcia, els anys dels concursos, no es construïa pràcticament i els concursos es van convertir en el laboratori de les idees, sense client, els projectes es plantejaven en total llibertat i radicalitat. En el seu despatx feien un concurs rere l’altre amb una energia obsessiva i aclaparadora, ho necessitava “com un atleta necessita els seus entrenaments”, acostumava a dir.
Aquesta època va ser molt fèrtil i va donar extraordinaris projectes: la seu del COAC a València, a Barcelona, la Diputació d’Osca... quasi sempre segons premis. Aquesta horrible posició tan frustrant, que reconeix al projecte més brillant, però a la vegada té por de la seva radicalitat per construir-lo.
Així, projectes enlluernadors, tot i no sortir del paper, van tenir una influència decisiva en l’àmbit arquitectònic de tot l’estat. Es va crear un “estil” Viaplana-Piñon als concursos. S’intentava imitar la concepció arquitectònica i, sobretot, el grafisme, això últim molt més fàcil.
Un d’aquests concursos va ser el Parc de l’Escorxador de Barcelona. Recordo com si fos avui l’impacte que em va provocar com estudiant la seva explicació d’aquest projecte. Era una proposta d’espai urbà diferent a tot l’anterior. Estava concebuda des de l’abstracció més absoluta, tenia a veure més amb el “land art” que amb l’arquitectura. Després vingué el concurs de Múrcia, un altre plantejament radical d’un espai públic.
Va obrir aquesta porta: la d’entendre l’espai urbà des de la modernitat, van desaparèixer els eixos i les zonificacions propis d’un traçat neoclàssic.
Tota aquesta innovació va acabar cristal•litzant el projecte de la Plaça de l’Estació de Sants, que va crear una autèntica commoció en el panorama arquitectònic internacional. Va ser imitat fins la sacietat, sovint d’una manera desafortunada i va obrir, tots ho recordareu, la polèmica de les places dures.
“La gent no entén que a sota hi ha una estació”, acostumava a dir per justificar la falta d’arbrat... ell que tan estimava els arbres i la natura. Tot i la polèmica, aquesta obra els va situar en el panorama en el moment adequat, s’estava començant a transformar Barcelona i arribaven els primers encàrrecs.
La complicitat entre professor i alumne es va convertir en una relació professional fructífera i de llarga durada; a partir de l’any 84 vaig tenir l’oportunitat d’entrar a col•laborar en el seu despatx amb el privilegi de coincidir en el millor moment de la ciutat, contribuint en la seva transformació realitzant alguns dels edificis més singulars de l’època olímpica. Va ser una època vertiginosa i estimulant.
El despatx era petit i els projectes molt grans. Treballar colze a colze va propiciar una estreta relació. Quanta feina, quantes nits... Simultàniament amb els concursos que mai vam abandonar.
L’Albert ens va ensenyar a pensar “en gran” amb la necessitat d’una idea generadora com a motor del projecte.
Això, en un context arquitectònic que sovint ha prioritzar el detall per sobre del concepte, era revolucionari i el feia singular, una “rara-avis”, sempre allunyat de les capelletes, que sempre l’han considerant polèmic i una mica excèntric.
Aquesta concepció de l’arquitectura va cristal•litzar en obres excepcionals:
• El CCCB, un extraordinari exemple d’intervenció sobre un edifici antic.
• La passarel•la del Port Vell, meravellosa integració del gest dins d’una complexa obra d’enginyeria, els habitatges de la Vila Olímpica, l’Hotel Hilton a l’Avinguda Diagonal i tants altres que s’han convertit en un extraordinari referent arquitectònic del seu temps.
Només el seu especial caràcter i el seu voluntari aïllament d’allò mediàtic pot explicar el poc reconeixement i un cert oblit de la seva figura els darrers anys.
Estic segur que el temps farà justícia al seu gran llegat arquitectònic i acadèmic.
Gràcies Albert.
Ricard Mercadé
Ens ha arribat la trista notícia de la mort de l’Albert Viaplana, un excepcional arquitecte i un extraordinari professor amb el que vaig tenir el privilegi de mantenir una estreta relació personal i professional durant gairebé 20 anys.
El COAC em demana unes paraules de reconeixement d’un dels arquitectes catalans més influents de les darreres generacions.
La seva influència comença amb la seva vessant de mestre, era un professor genial, inclassificable.... vaig tenir el privilegi de tenir l’Albert com a professor de projectes de 3r curs al finals dels anys 70. Et parlava de l’arquitectura com ningú ho havia fet abans, ho feia des de l’emoció més que des de d’intel•lecte (la diferència entre un arquitecte i un crític). Et volia revelar la màgia que s’amaga en l’arquitectura.
Eren els anys de l’inici de la democràcia, els anys dels concursos, no es construïa pràcticament i els concursos es van convertir en el laboratori de les idees, sense client, els projectes es plantejaven en total llibertat i radicalitat. En el seu despatx feien un concurs rere l’altre amb una energia obsessiva i aclaparadora, ho necessitava “com un atleta necessita els seus entrenaments”, acostumava a dir.
Aquesta època va ser molt fèrtil i va donar extraordinaris projectes: la seu del COAC a València, a Barcelona, la Diputació d’Osca... quasi sempre segons premis. Aquesta horrible posició tan frustrant, que reconeix al projecte més brillant, però a la vegada té por de la seva radicalitat per construir-lo.
Així, projectes enlluernadors, tot i no sortir del paper, van tenir una influència decisiva en l’àmbit arquitectònic de tot l’estat. Es va crear un “estil” Viaplana-Piñon als concursos. S’intentava imitar la concepció arquitectònica i, sobretot, el grafisme, això últim molt més fàcil.
Un d’aquests concursos va ser el Parc de l’Escorxador de Barcelona. Recordo com si fos avui l’impacte que em va provocar com estudiant la seva explicació d’aquest projecte. Era una proposta d’espai urbà diferent a tot l’anterior. Estava concebuda des de l’abstracció més absoluta, tenia a veure més amb el “land art” que amb l’arquitectura. Després vingué el concurs de Múrcia, un altre plantejament radical d’un espai públic.
Va obrir aquesta porta: la d’entendre l’espai urbà des de la modernitat, van desaparèixer els eixos i les zonificacions propis d’un traçat neoclàssic.
Tota aquesta innovació va acabar cristal•litzant el projecte de la Plaça de l’Estació de Sants, que va crear una autèntica commoció en el panorama arquitectònic internacional. Va ser imitat fins la sacietat, sovint d’una manera desafortunada i va obrir, tots ho recordareu, la polèmica de les places dures.
“La gent no entén que a sota hi ha una estació”, acostumava a dir per justificar la falta d’arbrat... ell que tan estimava els arbres i la natura. Tot i la polèmica, aquesta obra els va situar en el panorama en el moment adequat, s’estava començant a transformar Barcelona i arribaven els primers encàrrecs.
La complicitat entre professor i alumne es va convertir en una relació professional fructífera i de llarga durada; a partir de l’any 84 vaig tenir l’oportunitat d’entrar a col•laborar en el seu despatx amb el privilegi de coincidir en el millor moment de la ciutat, contribuint en la seva transformació realitzant alguns dels edificis més singulars de l’època olímpica. Va ser una època vertiginosa i estimulant.
El despatx era petit i els projectes molt grans. Treballar colze a colze va propiciar una estreta relació. Quanta feina, quantes nits... Simultàniament amb els concursos que mai vam abandonar.
L’Albert ens va ensenyar a pensar “en gran” amb la necessitat d’una idea generadora com a motor del projecte.
Això, en un context arquitectònic que sovint ha prioritzar el detall per sobre del concepte, era revolucionari i el feia singular, una “rara-avis”, sempre allunyat de les capelletes, que sempre l’han considerant polèmic i una mica excèntric.
Aquesta concepció de l’arquitectura va cristal•litzar en obres excepcionals:
• El CCCB, un extraordinari exemple d’intervenció sobre un edifici antic.
• La passarel•la del Port Vell, meravellosa integració del gest dins d’una complexa obra d’enginyeria, els habitatges de la Vila Olímpica, l’Hotel Hilton a l’Avinguda Diagonal i tants altres que s’han convertit en un extraordinari referent arquitectònic del seu temps.
Només el seu especial caràcter i el seu voluntari aïllament d’allò mediàtic pot explicar el poc reconeixement i un cert oblit de la seva figura els darrers anys.
Estic segur que el temps farà justícia al seu gran llegat arquitectònic i acadèmic.
Gràcies Albert.
Ricard Mercadé
20/05/2014