David Mackay va entrar a l’estudi de Josep Martorell i Oriol Bohigas l’any 1959, just entregades les cases del carrer Pallars i poc abans de començar les de la Meridiana. Són els anys en què la trajectòria de l’equip, que l’incorporarà com a soci el 1962, esclata. En què cada projecte, independentment del programa i l’escala, és un cant a l’espai públic. A una manera de fer ciutat que, anys a venir, culminarà en la Vila Olímpica, on Mackay va viure de la mateixa manera que Le Corbusier va viure a la Porte Molitor o Sáenz de Oiza a las Torres Blancas: arquitectes que es fan literalment seva l’obra que construeixen. David Mackay va ser l’home de l’estudi. La peça que el mantenia en moviment, una maquinària ben engreixada que algú va comparar amb la Krupp. L’arquitecte pont amb la cultura internacional. L’arquitecte que escrivia sobre arquitectura catalana en el seu anglès natal.

Home afable, irònic, referent pels treballadors de l’estudi, Mackay va ser per MBM una presència discreta. Estructural.

Preparant una monografia sobre MBM centrada en l’Oriol Bohigas, aquest em va comentar, a la vista d’un dibuix que havíem seleccionat, que era de la seva autoria però probablement hi hagi la mà d’en David. Sempre hi ha la mà d’en David.

Les trajectòries públiques de cada un dels membres de MBM els pertanyen. L’obra de l’estudi, en canvi, és coral: MBM fins a l’extrem que, a molts dibuixos, és gairebé impossible distingir els traços dels tres socis.

Gràcies, David.

Jaume Prat, arquitecte


Notícies aparegudes en premsa

'Mor David Mackay, un dels arquitectes de la Barcelona Olímpica', diari Ara, 13 de novembre de 2014
'El arquitecto silencio', diari El País, 13 de novembre de 2014
'La segona M d'MBM', diari La Vanguardia, 13 de novembre de 2014
'El 'seny' del arquitecto olímpico', diari El Mundo, 13 de novembre de 2014