Aquesta vegada us escric des de Cartagena d’Índies, una de les grans ciutats intermèdies, on destaca el port de mercaderies com una de les grans portes del comerç internacional i el turisme.

Cartagena és mundialment coneguda per la seva "ciutat emmurallada", Patrimoni Cultural de la Humanitat, un collage policromàtic de cases senyorials de no més de dos pisos, col·locades dins de les muralles construïdes entre el 1600 i 1876. Els seus dos períodes històrics estan emmarcats arquitectònicament en dues tipologies de cases: les colonials, construïdes fins a la seva independència l'any 1811, i les republicanes, posteriors a aquest fet. Les varietats són mínimes: una balustrada que ara està feta de formigó i uns portals d’accés a les cases rematats amb frontissa que recorda l’arquitectura grega o romana. Això no és més que una manera d’emmarcar socialment i arquitectònica la nova situació d’independència, motius que transmeten una força i poder inclús desafiant davant la mirada d’aquells que rumiïn la seva reconquesta.

La història de Cartagena es pot resumir d’una manera molt interessant en no més de 40 minuts i sobre un carruatge d’època recorrent els carrers del casc antic, mirant els edificis sota la batuta del conductor fet professor d’història per a l’ocasió. És un passeig arquitectònic molt interessant, on sobtadament ens podem sentir sorpresos davant la increïble història que amaga una casa o edifici sense cap misteri aparent, que d’altra manera passaria a l’anonimat.

La homogeneïtat de les façanes dins la ciutat emmurallada, en una retícula urbana bastant regular, fa que ens desorientem amb força facilitat. Això sobretot ens passa a nosaltres, els arquitectes, que anem embadalits mirant cada detall, per petit que sigui, desitjant trobar una porta o finestra oberta per satisfer la nostra curiositat i descobrir què resta amagat darrera una arquitectura popular que es caracteritza per la seva profunditat i el seu pati interior. A la vegada no deixa d’impactar el contrast entre els hotels boutique o cases de lloguer de luxe convivint porta a porta amb cases on la pobresa s’escriu amb majúscules.

A l’altre extrem, i no per això menys interessant, ens trobem amb els barris de Bocagrande i Castillogrande, inundats amb petits gratacels de més de 40 pisos que ens traslladen en un obrir i tancar d’ulls al front marítim de Miami Beach. El primer barri, on les seves platges s’obren al mar carib, destaca per una primera línia de grans hotels i apartaments, separats de la sorra per un carrer i una vorera que conviden a sortir-ne i anar directament a  trepitjar la platja. Es troba a faltar un passeig marítim que potencií la circulació de la gent que arribi fins aquí i arregli una mica tot aquest petit desordre. Just darrera en paral·lel, trobem el carrer comercial, on es barreja de tot, per a tots els gustos i costums, cosa que no deixa de ser interessant per nosaltres que estem acostumats a l’ordre i sentit comú. Pel que fa a Castillogrande trobem la mateixa configuració, amb la diferència que no hi ha hotels i està habitat per la gent amb més recursos de Cartagena i del país. Aquesta part té dos fronts marítims separats per no més de 200m, un amb la platja més maca que la de Bocagrande, i un bonic passeig donant al port i a Bocachica, una badia que feia de protecció natural a la ciutat emmurallada dels atacs marítims.

Una altra cosa que m’ha sorprès força d’aquesta ciutat és el contrast tan radical entre la zona emmurallada i la dels gratacels, enviant missatges tan diferents cadascun d’ells. M’agrada veure com poden conviure dues arquitectures tant dispars, un contrast que fa ressaltar a l’altra, amb respecte malgrat tot el soroll arquitectònic i històric, com ho fa d’una manera més individual el MACBA de Meier al casc antic de Barcelona.

Pau Nuñez Casamor, arquitecte. Corresponsal del COAC a Bogotà, Colòmbia. Juny 2017