Rio 2016: I ara què?
Quan una ciutat és elegida seu olímpica, ciutat que ha de ser exemple de valors de transformació humana, evolució urbanística i de respecte amb el medi ambient, tots els aspectes socials, institucionals i tècnics han d’anar agafats de la mà. És molta la responsabilitat social, com per no pensar i actuar en benefici dels ciutadans.
Quasi dos anys després dels Jocs Olímpics de Rio de Janeiro 2016, la major part de les instal·lacions olímpiques estan tancades i deteriorades, espais oberts que havien de transformar-se en grans parcs públics no funcionen, la segona àrea d’oci més gran de la ciutat està tancada i les piscines olímpiques on Phelps hi va nedar, estan abandonades i criant mosquits. La frustrada descontaminació de la Baía de Guanabara, les obres de sanejament i recuperació de les “lagoas” de la Barra da Tijuca i del Jacarepaguá, que s’han quedat a la meitat, la supervivència de només un dels nou projectes ambientals presentats al Pla de Polítiques Públiques, algunes obres de metro aturades, poques línies de VLT (tramvia) executades, carrils bici mal construïts que de tant en tant s’emporten les onades junt amb vides humanes, són algunes de les realitats actuals a la ciutat carioca. Amb aquest trist panorama obrim el present article.
A la majoria d’arquitectes, entenc que tant a Catalunya com al Brasil, ens apassiona treballar en la millora dels espais públics, en l’evolució del confort en les edificacions i en la connexió eficaç de les infraestructures urbanes. M’atreviria a dir que ho tenim a l’ADN professional. Què passa llavors quan, en un cas concret, aquests valors no acaben de materialitzar-se en una millora dels equipaments per als ciutadans? On rau l’error? Serà que els arquitectes no hem analitzat bé el present urbà i les necessitats de futur? O la negligència rau en altres mans més administratives?
M’és inevitable pensar en el cas de Barcelona ’92. Què va passar per a que una ciutat poc coneguda arreu del món, acabés sent referència internacional, tot i la seva “petita” dimensió? Què va fer que hi hagués un “abans” i un “després”? Tot va encaixar! Des d’una gran entesa institucional, a una gran actuació urbanística i a una gran inversió econòmica (com passa a totes les seus olímpiques, entesa com una “inversió de futur”). Actuacions com els 35 km d’anells viaris, reduint el trànsit intern quan, abans, els carrers València i Aragó semblaven carreteres, i la rehabilitació de la Ronda Litoral amb platges inèdites on abans hi havia tren i indústries, són clars exemples d’aquesta transformació. Però jo crec que, a més, un dels punts forts d’aquest èxit va ser la gran excitació i participació ciutadana. Quan tot un poble està impregnat d’aquesta energia constructiva, no hi ha obstacle que l’aturi.
Si realment és aquí on rau un dels pilars de l’èxit per a que una ciutat és regeneri constructivament, ens adonem que al Brasil s’hagués hagut d’invertir en projectes i actuacions socials, i fer una anàlisi exhaustiva dels teixits urbans i les seves identitats, abans d’actuar. És evident que als Jocs Olímpics de Rio també hi va haver molta excitació i participació ciutadana, però alguna peça ens falta. Potser aquesta peça té caràcter administratiu amb un excés d’idees utòpiques generades per estudis europeus aplicades a una realitat en que l’immediat té preferència sobre el perdurable. L’exemple de l’Arena do Futuro, construïda amb estructures prefabricades, que hauria de transformar-se en quatre escoles per a barris pobres i que encara no s’ha transformat, ens pot donar pistes de quines peces ens hem deixat pel camí.
Hem d’entendre que, com a arquitectes catalans, la nostra actuació al Brasil ha d’adaptar-se a una realitat social molt més complexa que la nostra. Projectes que a Europa funcionen a la perfecció, al Brasil es queden orfes, per falta de gestió i planificació. Hem d’aguditzar els nostres sentits professionals, entenent la situació i oferint solucions més socials que tècniques. Davant l’evidència de que les classes riques i les pobres estan cada cop més desconnectades, sempre serà positiu que la nostra actuació ajudi a disminuir aquesta distància, encara que sigui amb un petit gest arquitectònic, com la supressió de barreres tant arquitectòniques com urbanístiques.
No puc amagar que la realitat brasilera és difícil, amb tots els seus problemes socials, polítics i econòmics, però el caràcter positiu i alegre dels brasilers, em fa sommiar en que algun dia aquest país evolucionarà socialment amb menys diferències entre classes socials i amb partits polítics valents que no els faci por invertir sàviament en benefici de tots els ciutadans i no d’una minoria.
Al 2020, tots els brasilers i els que vivim aquí, a Brasil, tenim una altra oportunitat amb la nominació de Rio de Janeiro com a Capital Mundial de l’Arquitectura pel Consell de la Unió Internacional dels Arquitectes (UIA), tal i com anunciava ja el nostre corresponsal del COAC, Carlos Arribas. Què hem de fer per tal que hi hagi un “abans” i un “després”? Que els errors serveixin per aprendre i que les responsabilitats siguin aplicades amb valors de respecte, coneixement i evolució tant urbana, ambiental com humana.
Pau Iglesias, arquitecte. Corresponsal del COAC a Passo Fundo, Brasil
Chimera: Experiencias internacionales y B2B con empresas del sector creativo
Si trabajáis en un despacho con experiencia internacional o tenéis la voluntad de desarrollar proyectos en el extranjero, ésta puede ser una oportunidad de intercambio y relación con despachos internacionales. Próximamente se sabrán las empresas europeas que participan en las jornadas.
Si estáis interesados en participar como despacho catalán es necesario que os apuntéis.
Internacionalización acogiendo profesionales europeos
Durante la jornada también se informará sobre el programa de intercambio internacional EYE, para el cual el COAC tiene un convenio de difusión con la Cámara de Comercio.
Podéis consultar la última jornada sobre este programa organizada por el COAC.
Arquitectura sostenible a l'Argentina
La responsabilitat que assumim els arquitectes per atendre els requeriments de les persones i tenir cura del medi ambient i la seva sostenibilitat és un tema fonamental en l'etapa de disseny.
Arquitectes compromesos amb el tema prioritzen en els seus dissenys la qualitat de vida dels seus usuaris i tenen consciència de l'impacte ambiental que causa l'arquitectura en relació al canvi climàtic i les seves conseqüències en el medi ambient.
A partir de la dècada de 1970, els científics van advertir que moltes d'aquestes accions produïen un impacte sobre la naturalesa, amb evident pèrdua de la biodiversitat, i van elaborar teories per explicar la vulnerabilitat dels sistemes naturals.
En aquest marc i per iniciativa de les Nacions Unides, es van desenvolupar successives Cimeres, anomenades Conferències de l'ONU sobre el Medi Ambient, amb l'objectiu de delinear polítiques internacionals per posar fre al deteriorament ambiental. Aquestes cimeres es coneixen com a Cimeres de la Terra.
La primera va tenir lloc a Estocolm el 1972. Allà es van establir les bases de les primeres polítiques mediambientals i la consciència que els recursos naturals han de ser preservats.
La utilització del terme ‘sostenible’ comença a partir de l'informe de l'ONU elaborat el 1987 per diverses nacions reunides en comissió, encapçalades per la doctora Gro Harlem Brundtland, en aquell moment primera ministra de Noruega. Originalment es va denominar "Our Common Future", ("El nostre futur comú"). En aquest informe es va utilitzar per primera vegada el terme ‘Desenvolupament Sostenible’: "El desenvolupament és sostenible quan satisfà les necessitats de la present generació sense comprometre la capacitat de les futures generacions perquè satisfacin les seves pròpies exigències"
Aquest informe basa el desenvolupament sostenible en tres factors: societat, economia i medi ambient, i remarca que l'empobriment de la població mundial és una de les principals causes del deteriorament ambiental a nivell global.
El 1992 els caps d'estat reunits a la "Cimera de la Terra" a Rio de Janeiro es van comprometre a buscar plegats un programa d'acció per al segle XXI (Programa 21), van ratificar el Conveni sobre la Diversitat Biològica i van acordar la Convenció Marc de les Nacions Unides sobre el Canvi Climàtic (CMNUCC). Els resultats van ser les successives Conferències de Parts (COP) i el Protocol de Kyoto sobre el canvi climàtic, acord internacional signat el 1997 amb l’objectiu reduir les emissions de gasos d'efecte hivernacle i que va entrar en vigor el 2005.
En les següents cimeres de Johannesburg el 2002 i novament Rio de Janeiro el 2012 es van produir avenços en la formalització d'acords per tal d’aturar el deteriorament ambiental i el conseqüent canvi climàtic, encara que els progressos no van anar paral·lels amb la gravetat del problema davant la poca contribució d'alguns dels països més contaminants. El 2015 es va realitzar la cimera a París, on es va establir un acord que va substituir el Protocol de Kyoto anomenat Acord de París. El 2017 es va fer a Bonn la 23ª Conferència de l'ONU (COP23) que va concloure amb l'aprovació d'un document en el qual comencen a concretar-se les regles de l'Acord de París contra el canvi climàtic. Prop de 200 països van reafirmar el seu compromís, tot i la sortida dels Estats Units.
Cap a una arquitectura sostenible
A la primera cimera de Rio de Janeiro, el 1992, també es va realitzar una reunió convocada per investigadors, acadèmics i ONG mundials per debatre quin era l'estat del coneixement ambiental en les diferents disciplines. Va haver-hi centenars de treballs de tot el món entre els quals es trobaven els d'arquitectes provinents de corrents prèvies com l'arquitectura bio-climàtica, la solar, la verda, etc.
Va ser el 1998 quan es va publicar el document An Introduction to Sustainable Architecture on es sintetitzen els principis de l'Arquitectura Sostenible.[1]
El 2004 a l’Argentina el Diccionari d'Arquitectura precisa les paraules bio-climàtica, bio-ambiental, solar passiva, sostenible, ambientalment conscient, per unificar una línia de pensament i defineix: "... aquests adjectius s'integren en construccions que designen les estratègies i els edificis que són concebuts, es construeixen i funcionen d'acord amb els condicionants i possibilitats ambientals del lloc (clima, valors ecològics), els seus habitants i estils de vida "
El tema continuava imprecís, i el 2005 es va realitzar el Primer Seminari Internacional d'Arquitectura Sostenible i Bioclimàtica amb la finalitat de reunir a especialistes iberoamericans a dirimir l'enfocament de cada sub-corrent i trobar acords, a la ciutat de Montería, Colòmbia.
El Consell Nacional d'Investigacions Científiques i Tècniques (CONICET), el principal organisme dedicat a la promoció de la ciència i la tecnologia a l’Argentina, va crear el 2013 l'àrea d'Hàbitat, Ciències Ambientals i Sostenibilitat, per tal que de manera progressiva es treballés en temes ambientals. En aquesta àrea s'enquadren línies d'investigació com ara el disseny de nous materials, planejament urbà, disseny d'habitatges, hàbitat i energia, arquitectura bioclimàtica i sostenible, història de l'arquitectura i disseny ambientalment conscient.
El 2015 s'integra a investigadors de diferents disciplines, biòlegs, físics en energies renovables, enginyers, sociòlegs, antropòlegs, agrònoms, químics, historiadors i arquitectes per interactuar i aconseguir la primera comissió transversal amb base en la sostenibilitat.
Això mostra la consolidació institucional que va assolint aquest corrent de pensament en l'arquitectura, al costat del compromís dels arquitectes en prendre consciència de l'impacte ambiental que causa l'exercici professional en relació al canvi climàtic.
L'arquitectura genera un impacte social en la població i són necessaris bons exemples en cada comunitat per mostrar les guies a seguir.
Després de tres dècades de presentar l'informe Brundtland no es troba una concepció global clara i precisa de l'arquitectura sostenible. És un concepte que encara té els problemes de la visió personal, subjectiva i poc científica, i cada arquitecte el defineix d'una manera diferent.
A això se li sumen interessos econòmics creats al voltant de l'arquitectura que estan desvirtuant el veritable concepte de sostenible. Una construcció amb certificació d'eficiència energètica i aparentment amb materials i amb tecnologies ecològiques, en la pràctica no necessàriament és sostenible. L'arquitectura veritablement sostenible ha d'aconseguir els seus fins fonamentalment amb un disseny eficient, buscant optimitzar els recursos naturals i els sistemes d'edificació de tal manera que minimitzin l'impacte ambiental sobre el medi ambient i els seus habitants.
"L'arquitectura sostenible implica un compromís honest amb el desenvolupament humà i l'estabilitat social, utilitzant estratègies arquitectòniques per tal d'optimitzar els recursos i materials; disminuir al màxim el consum energètic, promoure l'energia renovable; reduir al màxim els residus i les emissions; reduir el manteniment, (...) i millorar la qualitat de la vida dels seus ocupants ".
(Luís de Garrido)[2]
Actualment es pot determinar com de sostenible és un projecte, hi ha coneixements científics i tècnics per construir hàbitats sostenibles i autosuficients. Hi ha comptats arquitectes a nivell internacional que han assumit el repte professional de crear una eficient arquitectura sostenible a través d'un disseny racional, però per a això cal formar-se en diverses disciplines ecològiques.
Un exemple d'arquitectura sostenible: Eco-barri Villa Sol
A Salsipuedes, Còrdoba (Argentina), un grup d'arquitectes va projectar i començar a construir el primer barri ecològic de la província.[3]
El projecte va ser coordinat per les arquitectes Isabel Donato i Marta Sosa, que van posar en pràctica les experiències apreses a l'Expo 2000 de Hannover,[4] en la planificació de l'ecobarri.
El 2005 va començar la primera etapa del projecte, que consta de set hectàrees de les quals el 50% són destinades a esplai i micro iniciatives, com per exemple un hort orgànic.
El procés busca adaptar-se al terreny i construir amb els materials propis de la zona com pedra, terra i sorra. A diferència dels habitatges tradicionals que es construeixen sobre la base d'un quadrat, aquestes es realitzen en base a un octògon per aprofitar la llum solar i amb sostres en forma de cúpula de fusta i canya. Aquests dissenys van ser incorporats al codi d'edificació de la ciutat de Còrdoba.
Aquesta urbanització ecològica és un projecte amb sentit social, que compta amb energies alternatives, bio-construcció, plantes fito-depuradores i hortes orgàniques.
A més a més és una comunitat de barri que proveeix aliments, treball, cura pels nens i els ancians i el suport d'un grup humà solidari. Cal destacar d'aquest projecte la investigació i experimentació de principis sostenibles.
Conclusió:
A nivell global la planificació de l'arquitectura està immersa en una inèrcia reticent als canvis i li correspon trobar respostes realistes i efectives d'acord al present. Això s'ha d'aconseguir a través de l'ús racional dels mitjans de què disposem avui per generar unes condicions de vida dignes, a les quals totes les persones han de tenir accés sense que això impliqui la destrucció irremeiable del medi ambient. Es pot confirmar que l'Arquitectura Sostenible és veritablement una Arquitectura Eficient.
Bibiana Sciortino, arquitecta. Corresponsal de Còrdoba, Argentina
[1] Escola d'Arquitectura i Planejament Urbà, Universitat de Michigan, 1998, EUA.
[2] Exposició Mundial d'Arquitectura Sostenible, 2010, Fundació Canal, Madrid
[3] Un estilo de vida diferente, LA NACION, Argentina 11/02/ 2006
[4] Exposició Universal, Home, naturalesa i tecnologia, origen d'un nou món, Hannover 2000, Alemanya
Chimera: Experiències internacionals i B2B amb empreses del sector creatiu
Si treballeu en un despatx amb experiència internacional o bé teniu la voluntat de desenvolupar projectes a l'estranger, aquesta pot ser una oportunitat d'intercanvi i relació amb despatxos internacionals. Properament se sabran les empreses europees que participen a les jornades.
Si esteu interessats en participar-hi com a despatx català cal que us hi apunteu.
Internacionalització acollint professionals europeus
Durant la jornada també s'informarà sobre el programa d'intercanvi internacional EYE, per al qual el COAC té un conveni de difusió amb la Cambra de Comerç.
Podeu consultar l'última jornada sobre aquest programa organitzada pel COAC.